La relació del PSC amb el PSOE s'assembla molt a la que durant dècades va mantenir el Regne Unit amb la Unió Europea. Indubtablement, formava part del club: de fet, sempre en va ser un dels membres amb més pes. Un pes que va utilitzar sempre a fons per intervenir i condicionar les decisions col·lectives.

Però alhora, aquesta pertinença va estar acompanyada d'un règim d'excepcionalitat permanent. Els britànics sempre tenien un peu a dins i un altre fora de la UE. Eren imprescindibles per decidir però mai no van renunciar al fet diferencial, la qual cosa els permetia gaudir del millor dels dos mons: exercien a fons els drets com a membres rellevants, però practicaven un compromís selectiu respecte a les obligacions; i sens dubte, defensaven amb ungles i dents la seva sobirania en les matèries que afectaven la seva política domèstica.

Durant molt temps aquesta va ser una situació consentida per ambdues parts, perquè els beneficis mutus compensaven. Europa necessitava la Gran Bretanya, encara que fos amb un vestit a la seva mida, i la Gran Bretanya es beneficiava de la presència a Europa, sobretot mentre li permetessin pesar com tots (més que la majoria, de fet) a l'hora de decidir però ser un cas a banda a l'hora de compartir-ne les càrregues.

El que ha fet el consell nacional del PSC equival, a la pràctica, al que van fer els britànics el 23 de juny

Salvant totes les distàncies entre els respectius contextos, apliquin aquest esquema al model PSOE-PSC i comprovaran que les similituds són grans i nombroses. I entendran també per què opino que el que va fer ahir el consell nacional del PSC equival, a la pràctica, al que van fer els britànics el 23 de juny.

El PSC ha desconnectat objectivament i per la via dels fets el vincle orgànic amb el PSOE. L'únic que aquest pot fer davant d'aquesta decisió unilateral és prendre'n nota i, com en el cas de la Gran Bretanya amb Europa, negociar un nou estatus que preservi al màxim els llaços d'amistat i col·laboració entre ambdues entitats.

El PSC podia haver reunit el consell nacional abans que el comitè federal del PSOE, fixar-hi la posició sobre la investidura i plantejar-la allà. També podia haver atès el suggeriment d'alguns destacats dirigents, com Antonio Balmón i José Zaragoza, que van plantejar que, ja que la decisió del PSC ja estava presa al marge del que es decidís en el comitè federal, el més enraonat i lleial era renunciar a participar en una votació el resultat de la qual no estaven disposats a acceptar.

En comptes d'això, es va fer el pitjor. Els socialistes catalans es van plantar a Madrid, van participar en el debat com tots els altres, van exercir-hi el seu dret a vot com tots els altres i no es van privar de fer saber a tots els altres que el que allà es decidís els importava un rave perquè ells farien el que ja tenien decidit fer. Convocar el consell nacional 24 hores després del comitè federal amb l'exclusiu propòsit d'exhibir el desacatament afegeix al greuge un element addicional de provocació.

Convocar el consell nacional 24 hores després del comitè federal amb l'exclusiu propòsit d'exhibir el desacatament afegeix al greuge un element addicional de provocació

Som davant d'un model probablement únic al món: un partit al qual se li permet intervenir en les decisions d'un altre però no es deixa intervenir en les seves pròpies. Es coneixen molts casos d'aliances polítiques estretes, duradores i productives entre partits diferents que comparteixen ideologia i projecte polític; però no crec que hi hagi exemples d'una relació orgànica tan confusa, asimètrica i potencialment conflictiva com aquesta.

El cas és que, en termes polítics, l'associació entre els socialistes catalans i els de la resta d'Espanya ha estat un èxit indiscutible. Si en el seu dia s'hagués optat per convertir el PSC en una mera federació del PSOE, el socialisme a Catalunya mai no hauria arribat a obtenir l'espai i el paper decisiu que va assolir i va mantenir durant dècades. I sense una "pota catalana" tan potent com el PSC, el PSOE mai no hauria assolit les majories que li han permès ser el partit més important de la nostra democràcia. Tant de bo la dreta espanyola hagués tingut la visió que van tenir els socialistes en aquell període fundacional i hagués existit un PSC de dretes: potser ara estaríem tots, Catalunya i Espanya, en una altra situació.

La unió política entre el PSOE i el PSC és un tresor que cal preservar tant sí com no. És una fórmula excel·lent i productiva. Si hi ha una cosa que aquests dos partits no poden permetre's, és competir entre ells. És impossible que el PSOE guanyi unes eleccions a Espanya sense un gran suport a Catalunya, i és impossible que el PSC torni a ser una força competitiva a Catalunya sense l'arrossegament de la referència PSOE.

Però l'única manera de preservar aquesta unió política és aclarir d'una vegada el que més l'enterboleix: una relació orgànica incomprensible i insostenible.

Això havia d'esclatar algun dia. I naturalment, ha succeït en el moment de màxima debilitat de tots dos partits. El PSOE guanyador i segur de si mateix mai no s'hauria vist en la situació d'haver de permetre un govern del PP per salvar-se d'una catàstrofe encara més gran. I el que ha fet el PSC només s'entén després d'haver-se convertit en una força política marginal sense expectativa de governar o de recuperar la condició majoritària.

Imaginem que aquesta mateixa disjuntiva s'hagués plantejat a Espanya amb un president socialista en la Generalitat. Els asseguro que les coses haurien estat molt diferents.

Posats a imaginar, suposem que en aquest moment la secretaria general del PSOE l'ocupés un membre del PSC. Carme Chacón, sense anar més lluny: va estar a punt de passar. Què hauria de fer aquesta secretària general davant d'una "doble decisió" contradictòria entre el partit al qual pertany i el partit que dirigeix? A quina disciplina es deuria? Com hauria de votar si fos diputada?

L'única manera d'evitar la voladura de la llar conjugal és que PSOE i PSC dormin en habitacions separades

El PSC i el PSOE són dos partits diferents, i està bé que sigui així. Són un matrimoni polític que de cap manera no s'hauria de dissoldre. Però l'única manera d'evitar la voladura de la llar conjugal és que dormin en habitacions separades. Convivència, però cadascú en el seu espai.

Pot ser que aquesta crisi serveixi per fer avui el que s'hauria d'haver fet molt abans. Preservar l'important, que és la unitat política: mantenir polítiques comunes, pactar la gestió de les diferències, compartir idees i programes i aparèixer davant dels votants com una sola oferta electoral: PSOE a Espanya, PSC a Catalunya.

A partir d'allà, adaptar la relació orgànica a la realitat. Ser dos partits diferents i sobirans significa que cadascun té els seus òrgans de direcció, els seus congressos, els seus censos, les seves finances i els seus àmbits de decisió perfectament delimitats.

La presència amb veu i vot del PSC als òrgans de direcció del PSOE s'ha fet impossible i insuportable

És igual qui va començar primer. El cert és que, després del que succeirà diumenge al Congrés, la presència amb veu i vot del PSC als òrgans de direcció del PSOE s'haurà fet impossible i insuportable per als qui sí que es consideren vinculats per les decisions d'aquests òrgans.

Ara només es pot esperar que les dues parts tinguin la intel·ligència de gestionar aquesta nova realitat sense posar en perill una societat política que, fins i tot en temps de vaques magres, continua sent imprescindible per a Espanya, per a Catalunya i per al socialisme.