Els últims deu anys, Europa ha passat per diverses crisis que, combinades, han estat a punt de col·lapsar-la, provocant el que els metges anomenen una fallada multiorgànica irreversible. A saber:

  1. La caiguda del sistema financer, que ràpidament es va convertir en una amenaça per a la supervivència de l'euro. Si hagués caigut l'euro, amb ell hauria caigut tota l'estructura de la Unió Europea, muntada amb tanta feina des dels Tractats de Roma.
  2. L'esquerda entre els països del Nord i del Sud, induïda per les polítiques de disciplina fiscal imposades des de Berlín i Brussel·les en els pitjors moments de la crisi, que van asfixiar els països mediterranis i van fer dubtar molta gent que la solidaritat europea encara existís.
  3. El Brexit, una mutilació inesperada i traumàtica que encara no ha estat païda –si és que mai arriba a ser-ho.
  4. La tenalla a què Europa està sotmesa entre des autòcrates que només pensen a debilitar-la, Trump i Putin.
  5. La crisi dels refugiats, que és un episodi singularment dramàtic de l'onada migratòria cap als països rics envellits, econòmicament necessitats de l'aportació dels immigrants, però socialment i culturalment al·lèrgics a admetre que el seu destí inexorable és el mestissatge.
  6. La resistible ascensió del nacionalpopulisme en les seves diverses versions: l'extrema dreta xenòfoba del Front Nacional, Ukip o Alternativa per Alemanya o el populisme esquerrà de Mélenchon, Corbyn, Tsipras o Iglesias. Tots ells, amb l'element comú de l'aversió a la democràcia representativa com a mètode de govern.
  7. Les derives autoritàries de diversos governs de l'Est d'Europa, que els posen en el límit del que és democràticament admissible a la Unió Europea.

Totes elles continuen vigents. Però des del seu lloc de comandament, Angela Merkel ha estat capaç de trampejar-les i, en alguns casos, de reconvertir-les en nous motors d'integració i de refundació europeista.

No ho ha fet sense clarobscurs, és clar. Ella va promoure les polítiques d'austeritat extrema que van retardar la recuperació i van estar a prop d'enfonsar en la misèria tota l'Europa del Sud i carregar-se la moneda única. Però també va ser qui va salvar l'euro gràcies als ajuts del Banc Central i qui va impedir que Grècia fos expulsada de la moneda única (el següent pas hauria estat el rescat d'Espanya), amb una ingent aportació econòmica sortida majoritàriament de la butxaca dels alemanys.

Merkel és la contrafigura d'aquests governants que galopen sobre la crispació i la desqualificació sistemàtica de l'adversari pel fet de ser-ho

Va autoritzar i va firmar el vergonyós tractat amb Turquia sobre els refugiats, però ha estat també la governant que ha salvat la dignitat d'Europa admetent-ne un milió i mig al seu país –la qual cosa no ha fet cap altre govern, inclòs l'espanyol.

És una conservadora estructural, però això no li ha impedit, durant la gran coalició amb els socialdemòcrates, d'adoptar o permetre mesures progressistes com la implantació del salari mínim, el matrimoni entre persones del mateix sexe, el tancament de centrals nuclears o el límit a l'escandalosa pujada dels lloguers.

Atlantista convençuda, no ha vacil·lat a plantar cara a un president dels Estats Units hostil a Europa i a un president rus disposat a reconstruir l'imperi soviètic i a finançar totes les causes que desestabilitzin les democràcies occidentals.

Condueix amb mà ferma la negociació del Brexit, amb el doble propòsit d'esmorteir el catastròfic efecte econòmic del divorci i de salvaguardar els drets dels ciutadans europeus al Regne Unit.

Ha reconstruït l'aliança amb França i, amb aquest país, s'ha embarcat en un programa ambiciós de refundació europea, que preveu objectius com un pressupost comú, un ministre de Finances europeu o l'extensió de l'euro a tots els països de la Unió.

Moltes d'aquestes coses les ha fetes des de l'ètica de les conviccions molt més que no pas des del càlcul electoral. Sabia perfectament que decisions com la dels refugiats tindrien un elevat cost electoral per al seu partit, i que els seus avenços europeistes li crearan dificultats amb els seus futurs socis de govern que, com els liberals del FPD, l'han depassada per la dreta i s'han instal·lat en l'euroescepticisme.

I ho ha fet també oferint a la seva societat dos instruments preciosos: un lideratge clar i respectat (al marge del vot, el 60% dels alemanys el valoren positivament) i un ampli espai de consens sobre les qüestions fonamentals, que inclou totes les forces polítiques lleials al sistema. Merkel és la contrafigura d'aquests governants que galopen sobre la crispació i la desqualificació sistemàtica de l'adversari pel fet de ser-ho. Mana molt al seu país, però mai no se li ha vist cap indici de temptació d'actuar com si el país fos de la seva propietat.

Ha retrocedit en les eleccions, és clar. Primer, perquè ningú no resisteix dotze anys en el govern sense desgast. I segon, perquè l'entrada en el Bundestag de dos partits nous (Alternativa per Alemanya i els liberals), que obtenen 174 escons del conjunt, fa inevitable un descens dels altres, especialment dels dos grans.

Però vegem-ho d'una altra manera. Si recuperem la foto del Consell Europeu el 2008 (inici de la crisi), comprovem que només hi ha una supervivent: Angela Merkel. Tots els altres han estat escombrats per la crisi. En els temps convulsos que hem viscut l'última dècada, guanyar quatre eleccions consecutives és una gesta històrica. En aquestes eleccions ha tingut el 33% del vot: un de cada tres alemanys amb dret de vot li ha donat suport.

Tots estem preocupats per la irrupció del neonazisme en el parlament alemany. Si hi ha un país en el qual esgarrifa que això passi, és Alemanya. Ho va dir el ministre d'Exteriors, Sigmar Gabriel (socialdemòcrata): "Per primera vegada des del 1945, nazis reals podran ocupar la tribuna del Bundestag". Però poca gent dubta que si hi ha algú capaç de controlar aquest problema sense desconjuntar la societat és Merkel. Amb 94 activistes de l'odi al parlament i qualsevol altra persona a la cancelleria, ara estaríem molt més inquiets per Alemanya i per Europa.

The New York Times la va anomenar fa poc "líder del món lliure", amb el propòsit obvi de mortificar Donald Trump. No aniré tan enllà, però sens dubte Angela Merkel és l'arquitecta fiable de l'Europa de la postcrisi. Una digna continuadora de l'obra d'Adenauer, Brandt i Kohl. I la seva victòria, una bona notícia.