Mentre aquí esperem en plena olla de grills la data històrica de l'1 d'octubre en què, passi el que passi, l'únic segur és la destrossa de la convivència i del país, diumenge vinent els alemanys exerciran el seu dret a decidir votant en unes eleccions decisives per a ells i per a tots els europeus.

Uns tipus rars, aquests alemanys. Segons expliquen les cròniques i les enquestes, els temes que més els preocupen i sobre els que debaten a la campanya són veritablement peregrins, per exemple el problema dels refugiats, dels quals ells n'han acollit més d'un milió i mig, mentre nosaltres, ocupats en matar-nos pel procés, tot just hem estat capaços de rebre'n 1.200 (això sí, sempre que passo per Cibeles, seu de l'Ajuntament de Madrid, m'enrojolo davant del gegantí cartell de "Refugees Welcome" que manté Carmena. Benvinguts... a Alemanya).

Discuteixen també els alemanys sobre el futur d'Europa després del Brèxit, el de l'euro o la difícil relació amb els Estats Units de Trump i la Rússia de Putin. En el domèstic, el tema dominant és el futur de l'Estat social, singularment de les pensions, en una societat creixentment envellida. Qüestions menors i ben avorrides al costat de l'èpica que aquí ens arrabassa.

Els alemanys es posen pesadíssims amb això de complir les lleis. Ningú no els ha ensenyat que la voluntat popular està per sobre de la llei... sempre que la llei ens destorbi i la voluntat popular coincideixi amb la nostra

A més, els agrada votar sabent-ho tot: a hores d'ara, cada alemanyet ja sap perfectament si figura o no al cens —i si no, com reclamar-ho—, on li correspon anar a votar (amb la seguretat de trobar un col·legi electoral obert i sense piquets a la porta), si li ha tocat o no formar part d'una mesa electoral; sap que podrà entrar en una cabina per elegir la seva papereta sense que el vigilin, que votarà en una urna de veritat (transparenti perquè es vegi el que hi ha dins), i sap qui farà el recompte (que, òbviament, serà una empresa especialitzada contractada per a tal finalitat. Aquest ciutadà va rebre en temps i forma la targeta censal que l'identifica com a elector i no experimentarà l'emocionant estrès que un govern li digui que és un patriota exemplar per anar a votar i un altre que és un delinqüent. Tampoc la dolça incertesa d'identificar el color dels uniformes que "protegeixin" la porta del centre electoral, provant d'endevinar si li franquejaran l'entrada als acords de l'himne, l'enviaran de tornada a casa o el conduiran emmanillat al jutjat de guàrdia.

Per a súmmum, els alemanys tenen la mania de complir les lleis. De fet, es posen pesadíssims amb això. Ningú no els ha ensenyat que la voluntat popular està per sobre de la llei... sempre que la llei ens destorbi i la voluntat popular coincideixi amb la nostra. Caldrà donar-los unes lliçons de veritable democràcia quan siguem la República Independent de Casa meva i ens rebin a Brussel·les amb tots els honors. Al duo Merkel-Macron li falten Junqueras i Gabriel per estar complet i guiar Europa pel bon camí.

Falta una setmana perquè votin i ja se sap qui guanyarà (no com aquí, que l'únic que sabem amb certesa és que perdrem tots). Però tot i que està clar que Merkel tornarà a guanyar, el que no se sap és com i amb qui governarà. Perquè aquests tipus estranys tenen al·lèrgia als governs en minoria. Quan es veuen un escó per sota de la majoria absoluta, van i munten un govern de coalició, fins i tot de gran coalició. Diuen que és per l'estabilitat, quina idiotesa. Tant democràtic que és anar cada setmana al Parlament sense saber què exigirà aquesta vegada la CUP (Puigdemont) o d'on sortiran els vots per seguir viu (Rajoy)!

En aquest país això de jugar-se els quartos amb extremistes està mal vist, no saben el que es perden

Per descomptat, ni se'ls ocorre deixar el país bloquejat sense govern durant un any, i molt menys provocar la repetició de les eleccions. L'última vegada que van votar, Merkel va treure 311 escons, només a 4 de l'absoluta. En lloc d'abraonar-se sobre el despatx, la senyora va dir que necessitava un pacte de govern per donar estabilitat al país. Com els seus socis naturals, els liberals, s'havien quedat fora del Parlament, se'n va anar a parlar amb l'altre gran partit, l'SPD. Van armar un programa de govern de més de 200 pàgines, i fins avui.

Els socialistes podien haver dit "no és no", com el nostre Sánchez, i deixar el país paralitzat o forçar noves eleccions. També podrien haver intentat alguna classe de pacte impossible, tipus Frankenstein, per aconseguir el poder malgrat haver perdut a les urnes per 15 punts i més de 100 escons. Preguntat el líder socialdemòcrata per què no havia intentat res d'això, va respondre: perquè no estic boig, els alemanys no m'ho haurien perdonat.

Ara se sap que la CDU-CSU de Merkel quedarà primera amb bastant avantatge sobre el segon, que tornarà a ser l'SPD. Tota la gràcia d'aquesta votació està en la lluita pel tercer lloc, que no és una cosa menor. Per a aquesta posició competeixen quatre partits que estan pràcticament empatats en les enquestes: els liberals, els verds, els esquerrans (suma d'excomunistes de l'RDA i escindits de l'SPD) i els ultrareaccionaris d'Alternativa per Alemanya, que entraran en el Bundestag per primera vegada.

Si no aconsegueix la majoria absoluta (la qual cosa és difícil amb aquest sistema electoral que tothom vol imitar i gairebé ningú no sap explicar), Merkel podria intentar coalitzar-se de nou amb l'SPD, amb els liberals i fins i tot amb els verds, que estan molt domesticats i desitjant tornar a tocar poder. Només descarta posar-se en mans dels esquerrans o de l'extrema dreta, perquè en aquest país això de jugar-se els quartos amb extremistes està mal vist, no saben el que es perden.

La cosa és que, si Alternativa per Alemanya conquereix la medalla de bronze i es repeteix la gran coalició, el líder dels ultrafatxes alemanys (Déu n'hi do, esgarrifa fins i tot escriure-ho) encapçalaria l'oposició parlamentària, amb tot el que això comporta. Com Arrimadas, però sense faltar-li al respecte.

Tot això succeeix perquè a Alemanya no tenen un Rivera disposat a regenerar-ho tot. Si el tinguessin, a Merkel li haurien aplicat una limitació de mandats i seria fora del poder des de fa anys

Així que sospito que potser aquesta vegada els socialistes hauran de fer el trajecte invers al de fa quatre anys i quedar-se en l'oposició per l'interès del país.

Tot això succeeix, per cert, perquè a Alemanya no tenen un Rivera disposat a regenerar-ho tot. Si el tinguessin, a Merkel li haurien aplicat una limitació de mandats i seria fora del poder des de fa anys. Que els alemanys insisteixin a votar per ella, que tothom coincideixi que el seu paper és imprescindible en aquesta hora crucial d'Europa i que la limitació de mandats no existeixi en cap democràcia parlamentària del món només demostra fins a quin punt ha degenerat la política i quina falta fa que clonin el nostre Albert per repartir-lo pel món i que ho deixi tot net i resplendent.

I és que on sigui el saborós arbitrarisme hispànic, que surtin del mig els alemanys.