No passo per ser un ingenu, però confesso que aquesta vegada m'ho vaig empassar. Ja va dir Proust que "la convicció crea l'evidència". En aquest cas no va ser exactament la convicció, sinó el desig el que em va fer percebre una evidència falsa, quan tots els indicis de la realitat apuntaven en sentit contrari.

No nego que em va fer sospitar que per fer la manifestació es deixessin passar dotze dies des de l'atemptat, quan l'habitual és fer-la en les primeres 72 hores. Si la marxa unitària s'hagués celebrat el dissabte anterior, amb l'impacte emocional dalt de tot, la seva manipulació sectària hauria estat impossible per inassumible.

També convidava al recel que la seva organització no fos unitària sinó exclusiva de les forces polítiques processistes; les altres, pel que sembla, prou tenien amb ser admeses. O els ridículs forcejaments sobre el paper d'unes i altres forces policials, com si importés molt més el qui que el què. I si faltava alguna cosa, tot va quedar clar per endavant quan la CUP va anunciar la seva intenció de personar-se en l'esdeveniment. Ni pensar que fossin allà per honrar les víctimes: aquests, allà on van és per deshonrar alguna cosa o algú —o a tots, inclosos ells mateixos—. El seu inocultat propòsit era sabotejar l'acte convertint-lo en una emboscada per a espanyolistes.

Dissabte no es tractava de mostrar el dol, sinó de girar pàgina com més aviat millor, que el procés apressa i el temps se'ns tira a sobre

Ja havia durat massa per a alguns aquest perillós clima de concòrdia civil en què semblava que un podia donar-se la mà amb qualsevol sense visar-li el passaport polític. En realitat, dissabte no es tractava de mostrar el dol, sinó de girar pàgina com més aviat millor, que el procés apressa i el temps se'ns tira a sobre. No de prolongar la treva política, sinó de clausurar-la per tornar a la confortable seguretat de les trinxeres. No d'enfortir la unitat, sinó d'aprofundir el cisma. No d'ajuntar la quantitat més gran de gent possible, sinó d'introduir en l'ambient uns quants elements dissuasius per impedir qualsevol possible comparació amb la Diada, que llavors sí que els comptarem per milions.

L'important no són les intencions que cadascú va percebre o no abans de la manifestació, sinó el que tots hem comprovat després:

Hem comprovat dolorosament que avui a Catalunya no hi ha condicions perquè independentistes i no independentistes comparteixin l'espai públic per cap motiu, per noble i humà que aquest sembli. L'esquerda que s'ha obert en la societat és massa profunda i, sobretot, massa omnipresent: res no pot passar avui a Catalunya que no estigui fatalment contaminat per la batalla del procés.

Hi va haver una falsa aparença d'unitat durant uns dies, que a la primera prova es va trencar com un vidre

Comprovem que la unitat política i social davant el terrorisme no s'ha enfortit després de la manifestació, sinó al contrari. Hi va haver una falsa aparença d'unitat durant uns dies, que a la primera prova es va trencar com un vidre. Tot el que s'ha vist després és l'habitual cascada de retrets, insolències i acusacions mútues. Tornem aviat a la normalitat, com va demanar Puigdemont.

Comencem a comprovar que a Catalunya viure en pau podria convertir-se en una cosa difícil per a certa gent, tret que acceptin la llei del silenci. Un lloc en el qual, per exemple, una dirigent del PP no pot fer tranquil·lament una entrevista al carrer sense jugar-se el físic. Com crec poc o gens en les pàtries, la causa de la independència i la seva contrària tant me fan, sempre que no es posi en perill allò en el que sí que crec, que és la democràcia política i la llibertat de les persones. I francament, creix en mi la desassossegant sensació que, segons com prossegueixin les coses, això pot no estar garantit.

Deia Borges que els peronistes són gent que es fa passar per peronista per treure avantatge. Si en la societat catalana arriba el moment en què resulti recomanable fer-se passar per processista per treure avantatge —o per evitar-se inconvenients—, caldrà començar a preocupar seriosament.

Es comença xiulant un himne en un estadi, es continua assetjant els polítics que acudeixen a una manifestació contra el terrorisme, i qui sap on s'acaba. Un personatge de Cabaret preguntava sobre els "camises brunes" a un benestant burgès de l'Alemanya dels primers anys 30: Esteu segurs que els controleu? Doncs això.

Per tot hi ha gent disposada a practicar la intolerància i l'agressió al diferent

Parlant del terrorisme, algú ha escrit que no és que l'islamisme es radicalitzi, sinó que els radicals s'apoderen de l'islamisme. Per tot hi ha gent disposada a practicar la intolerància i l'agressió al diferent. Els poden anomenar radicals, extremistes, fanàtics, ultres o com vulguin, sempre responen al mateix patró de comportament. Busquen al seu voltant una causa que es presti a ser radicalitzada i la vampiritzen. Sol tenir relació amb tot el que és irracional: la religió, o la pàtria, o la supremacia racial, o la dominació sexual, o l'irredemptisme social. Fins i tot el futbol. Aquest és el paper de la CUP en l'independentisme, i no pot dir-se que els vagi malament fins ara.

No creguin que el mal afecta només la societat catalana, encara que aquesta pateix ara una inflamació de sectarisme. Si l'atemptat fos a Madrid i a la manifestació de repulsa hi acudissin Puigdemont, Junqueras i Colau, els energúmens de torn els haurien assetjat igual que a Felip VI i Rajoy en la de Barcelona (encara que potser, sense una cobertura oficial tan descarada). I algun cínic amb poder hauria dit que això és una mostra de la llibertat d'expressió, quan és precisament el contrari.

Pel camí han quedat 16 víctimes mortals, que ningú no va recordar a l'aquelarre de dissabte. Ni tan sols no van tenir el detall d'esmentar els seus noms. Per respondre a l'esperit dels organitzadors, el veritable lema d'aquesta manifestació hauria d'haver estat "el mort al sot i el viu al rebost".

Tinc por.