El meu benvolgut amic el periodista i escriptor Rodrigo Cota, va patir un infart la setmana passada. Cota, que a més d'un geni de les lletres és un excel·lent còmic a temps complet –us recomano encaridament la lectura del seu blog– va escriure una columna sobre la seva fallida cardíaca al cap de dos dies d'haver-la patit i des de l'UCI de l'hospital on estava ingressat. L'article, que es presenta acompanyat d'una il·lustració del periodista enllitat, és una celebració breu del seu infart i, sobretot, un manifest en contra dels consells de vida saludable que li intenten imposar. Que a un tipus que acaba de patir un infart ("infartito", com ell diu) tingui l'humor i les ganes d'escriure ja és bastant. Però que ho faci rient-se de la seva pròpia desgràcia, és per llogar-hi cadires. Entre els aplaudiments col·lectius per l'enginy de l'article i del propi infartat, es van aixecar també una horda de veus molestes amb l'escriptor, acusant-lo d'irresponsable i insensat per riure's d'una cosa tan seriosa com un infart. El seu infart.

Admiro la preocupació dels desconeguts cap a altres éssers humans igualment desconeguts, però trobo a faltar el sentit de l'humor en general, i de la ironia en particular. Veient la indignació causada, he de reconèixer amb la boca petita que jo em vaig partir del riure amb l'article. Tant, que estic esperant desitjosa el segon episodi, per quan es repeteixi la fallida cardíaca de Rodrigo o, per exemple, s'asfixiï a casa seva després d'haver provocat un incendi per un cigarret encès. Sóc amiga de Cota, i us prometo que no tinc cap interès que es mori.

A mi em passa una cosa semblant quan provo d'explicar amb gràcia l'anorèxia nerviosa que vaig patir durant més de quatre anys. La gent es posa lívida. En una festa en un pis mentre estudiava a la universitat, i feia acudits sobre el meu passat anorèctic, una noia que era allà em va demanar que no ho fes perquè l'afectava molt. Resulta que la noia estudiava psicologia. No, no és broma. Onze anys després de rebre l'alta, continuo tenint un munt de problemes per parlar de la meva anorèxia. El primer que pensa la gent quan se n'assabenta és que continuo sent anorèctica i el segon, després de veure'm beure les cerveses en gerres i menjar amb despreocupació, és que mai no la vaig tenir. Després de passar-me quatre anys assistint a una teràpia horrible a la Unidade de Trastornos de la Alimentación de Santiago, envoltada de sonades suïcides que m'ensenyaven les marques dels talls de venes i menjaven pasta de dents al bany de la unitat, m'emprenya bastant no poder presumir que jo també vaig ser una d'elles.

Mai no em vaig plantejar la possibilitat de tallar-me les venes perquè allò suposaria un ingrés hospitalari i endollar-me a una sonda alimentària que em tornaria fastigosament grassa i em deformaria el nas

És com si a la gent la molestés un munt que no em posi a plorar quan dic amb sornegueria que la regla em va venir tan tard que gairebé no em ve, o que em vaig passar mesos somiant amb croissants i sandvitxos de formatge fos mentre feia càlculs per aconseguir el pes perfecte i apartava les mosques que provaven de conquerir-me els ossos. Però que, tanmateix, mai no em vaig plantejar la possibilitat de tallar-me les venes perquè allò suposaria un ingrés hospitalari i endollar-me a una sonda alimentària que em tornaria fastigosament grassa i em deformaria el nas. I boja sí, però lletja mai.

Després de les crítiques a la gestió coronària de Rodrigo, vaig recordar el sidral que es va armar fa uns dies per l'esquetx de José Mota on un metge ha de comunicar una malaltia terminal al pacient i aquest s'entossudeix que el facultatiu el menteixi fins a sortir de la consulta completament curat. Vaig veure l'esquetx i em va semblar d'una blancor pròpia de Mimosín. No parlaré de la detenció i empresonament d'uns titellaires, ni del segrest de la revista El Jueves per una portada sobre la monarquia, ni que possiblement Letícia vingués amb mi a teràpia. Per coses com a aquesta, l'humor oficial a Espanya –el que es pot veure als mitjans de comunicació massius- és un intent molt edulcorat de fer punyetera gràcia recorrent a l'acudit de taverna. Ricky Gervais, Louis CK o Amy Shummer no s'estan de res quan volen riure d'ells mateixos, dels jueus, els negres, els nens malalts, els calbs, les feministes i tots i cadascun dels col·lectius socials, fins que aconsegueixen que et regiris a la cadira indignat amb tu mateix. Aquest és un dels meus monòlegs preferits de Louis CK.

Ricky Gervais, Louis CK o Amy Shummer no s'estan de res quan volen riure d'ells mateixos, dels jueus, els negres, els nens malalts, els calbs, les feministes i tots i cadascun dels col·lectius socials

Dit això, a les presons i tuguris d'Espanya hi ha excel·lents còmics i mitjans de comunicació alternatius el nom dels quals no puc esmentar perquè a El Nacional són molt sensibles amb allò de fer publicitat a d'altres.

Allò de la hipersensibilitat és un fenomen curiós. La mateixa gent que no suporta que facis gràcia de malalties pròpies superades es despatxa a gust comentant el càncer amb metàstasi del veí de dalt, i no té problemes a votar partits polítics que retallen tant en sanitat que les anorèctiques han de venir amb el tupper de casa. Que farta que estic de la hipersensibilitat, carallo.