Una setmana després dels atemptats de Barcelona i Cambrils encara portem dolor al cor pels que foren assassinats, pels ferits i les seves famílies. I ens toca assistir des de fa dies al voraginós intent de desacreditar l’actuació dels Mossos d’Esquadra. Entre tantes coses que s’han dit, hem sabut que els cossos centrals de policia tenien informació relativa a l'imam de Ripoll —i des de fa temps— i que mai van traslladar aquesta informació als Mossos. Ho han confirmat, per exemple, reproduccions d'actuacions judicials del 2005 i comunicacions fetes pels sindicats majoritaris de les policies centrals.

Això és viscut amb naturalitat per les institucions centrals i pels mitjans de comunicació que apliquen la seua estratègia comunicativa, dirigida a fer responsable la policia (la catalana) dels efectes dels atemptats. Aquesta culpabilització no l’havíem viscut després de l’11-M del 2004 a Madrid. Tampoc després de l’atemptat d’ETA a Hipercor el 1987, quan el desplegament dels Mossos era testimonial. Per ser precís, hi ha gent —i no poca— fora de Catalunya que ha expressat preocupació i indignació per això (cosa que s’agraeix). Però, hi insistim, és fet i vist amb naturalitat per les institucions centrals i els mitjans de comunicació (amb honorables excepcions) que irradien informació (?) i opinió des de la capital de l’Estat. I al seu torn, ha causat perplexitat i irritació a molts catalans.

Hi ha motius més que sobrats per a la irritació. I per a la perplexitat. Canviem l’enfocament. Els estats absoluts es van consolidar pel suport que els reis obtenien a canvi de proporcionar seguretat física als seus súbdits. L’emergència dels valors i desitjos de llibertat —impulsats pel Renaixement i l’èmfasi en la persona— va propiciar el malestar amb l’arbitrarietat dels monarques absoluts: al capdavall, el tracte era que l’Estat proporcionava seguretat i s’ho cobrava amb restriccions de llibertats.

L’absolutisme reial va acabar a Anglaterra amb la decapitació del rei Carles I el 1649. Anglaterra i Holanda —aquest, el gran estat burgès europeu del segle XVII— van prendre camins guiats per la contraposició de les llibertats a la seguretat absoluta promesa pels monarques absoluts. A França, però, la monarquia absoluta —de naturalesa feudal— va reforçar-se, àdhuc va propagar-se a les Espanyes. El subsegüent fracàs polític de la Il·lustració a França i a Espanya va consolidar organitzacions institucionals verticals, de control centralitzat, el tracte principal de les quals amb els súbdits era la garantia de seguretat pagada amb menys llibertat.

No entra en la lògica institucional espanyola proporcionar "de franc" informació sensible a aquells cossos policials que no controla

Aquest és el nus clau de la qüestió. L’Estat a Espanya ofereix seguretat als que estan disposats a limitar les seues aspiracions de llibertat. Per això no entra en la lògica institucional espanyola proporcionar "de franc" informació sensible a aquells cossos policials que no controla (tot i que a nivells intermedis, afortunadament, hi ha cooperació, atès que la seua aproximació és professional). Perquè la seguretat només la donen si es paga per tenir-la; i el pagament és en quotes de llibertat. Si tenen això present, entendran millor la lògica de culpabilitzar els Mossos de no haver demanat allò que no coneixien com per poder demanar-ho, i que haurien conegut d’ofici a Alemanya, Gran Bretanya o els Estats Units.

Atenció a la perla del SUP: “Si lo hubiesen pedido...” No han passat per situacions en què algú els ha fet pregar per alguna cosa ben senzilla? Així es mostra jerarquia i domini i és propi dels entorns on coordinació és només un terme políticament correcte per "mando". Doncs és això. Que així augmenta el risc d’atemptats i efectes greus? Ja coneixen la doctrina Margallo al respecte. No em malentenguin: he dit que poden evitar només la perplexitat. I si de cas, constatar la manca d’empatia amb els que som (nosaltres, els nostres familiars i parents) els principals perjudicats per aquestes pràctiques de risc institucional.

La segona perplexitat que poden evitar és la que correspon a la participació dels Mossos a Europol. Com és sabut, quan ja semblava que s’havia acceptat, el Govern central ha fet una sonora marxa enrere, tot i les advertències del principal sindicat europeu de policia, Eurocop, que l’exclusió dels Mossos perjudica la seguretat a tot Europa; i de la mateixa Europol, que deixa clar que la decisió és estrictament en mans del Govern espanyol. A mi m’irrita, més encara quan la Ertaintza ja hi participa (els ha costat regateig polític). Però no em provoca perplexitat la naturalitat amb què les institucions centrals i els seus portaveus als mitjans viuen aquesta aparent contradicció, perquè per a ells no ho és.

Un Estat propi tindrà més cura de no mercadejar amb la nostra seguretat

Si el tenen a mà, recuperin el capítol dos d’Anatomia d’un desengany. Veuran que el mateix raonament explica per què els bascos i navarresos no són percebuts com egoistes, tot i ser els més rics i no aportar res a la solidaritat espanyola, i els catalans som egoistes i insolidaris tot i una gran aportació. Per a la majoria d’espanyols, els bascos són connacionals (i, per tant, de fiar); els catalans, però, som extranacionals —tot i que no es pugui reconèixer institucionalment— (per tant, no som de fiar). Així es pot conviure perfectament amb la (no)contradicció que suposa deixar fora els Mossos i continuar augmentant el risc per a la nostra seguretat... ai!, aquella manca d’empatia.

Això els permet també entendre la irritació suscitada per l’eficaç actuació dels Mossos amb els atemptats i els subsegüents intents de descrèdit. La mercaderia que es proposaven accentuar les institucions centrals en els propers mesos és que els catalans no ens en podem sortir sols i que l’Estat espanyol ens proporciona seguretat (esclar, a canvi de limitar les nostres llibertats). L’actuació del Mossos (i d'algunes policials locals) ha inoculat un antivirus contra la venda de seguretat per part de l’Estat. I accentua una opinió que molts ja teníem: que un Estat propi tindrà més cura de no mercadejar amb la nostra seguretat. Això és el que dol; i això és el que ha obert la caixa de tanta frivolitat, insídia en alguns punts i, fins i tot, ultratge. Per bé que, curats d’espants, ja ho estàvem.