20 de juliol: La corrupció no és només un afer nacional. Està instal·lada a mig món. La diferència rau en com es lluita contra ella. El planeta dels negocis i dels negocis deslocalitzats està fora de control, de les mesures de prevenció; la impunitat, doncs, està assegurada. Els Jocs Olímpics en són un paradís. A països en desenvolupament o autoritaris, el CIO, tractat pels autòcrates i no autòcrates com un Estat però sense cap mena de supervisió, és el que hi ha. Amb el concurs extractiu de les oligarquies de les federacions esportives internacionals més poderoses la corrupció està reblada. No només en el tema de les infraestructures, ara a Brasil en caiguda lliure, moral, políticament i econòmica; en matèria esportiva, també. Algú pensa que el CIO prescindirà de Rússia als Jocs? En menys de tres dies ja tindrem un altre tripijoc olímpic. I la seva retransmissió per la tele olímpica serà la mare dels ous. Després vindran els sacerdots del joc olímpic. En fi, Jocs i netedat no poden anar a la mateixa frase. Esclar, és un espectacle, un dels més grans del món.

21 de juliol: Torna el peix al cove, però en versió madrilenya. El PP ha descobert els seus ullets en el nou Partit Demòcrata Català -que ja veurem si acaba dient-se així-. En política, està convingut que tot és possible encara que sembli impossible. Potser. Però deixant de banda que és el Madrid més anticatalà qui mira cap a una Catalunya distant emocionalment a anys llum, no és imaginable -és impossible!- quina hauria estat la reacció de les brunetes mediàtiques, ara d'amplíssim espectre, davant de la crida d'auxili parlamentari d'un pacte d'esquerres als, novament, nacionalistes. Un altre espectacle de barra i poca vergonya, pur situacionisme polític sense embuts.

22 de juliol: 80 anys del PSUC. De l'únic partit que dient "el Partit" tothom sabia que era el partit. Els altres no hi eren, com a partits s'entén. Avui el PSUC és un pur record, màgic i exemplar record a qui el joc de partits ja en democràcia li va girar progressivament l'esquena. Preparat per ser referent ètic i polític de l'antifranquisme i de la primera Transició, la partitocràcia el va trinxar: van aparèixer els desenganys i les aspiracions personals. Tots dos són sentiments legítims, però van provocar fuites de capital polític que no han fet més que deixar-ho en una grata memòria, però inoperant com a tal. De tota manera, ben cridaner resulta com el caliu psuquero amb més experiència política en democràcia revifa, en part, chez Els Comuns. 

23 de juliol: Jugada de Junqueras. La Generalitat es querella contra Rossell ex cap de GISA, una de les recaptadores, segons sembla pel que es dedueix de les actuacions judicials, de Convergència. Doblement imputat, s'al·legava per ni tan sols despatxar-lo, un no-sé-què d'una relació contractual especial. Ara, a més d'estar despatxat, la Generalitat, de la mà de Junqueras, de qui depèn GISA, s'hi ha querellat. Una bona puntada al darrere de CDC en plena refundació.
CDC podrà canviar de nom, de líders -no de tots encara-, d'estatuts, de manera de fer política de partit, ... del que vulguin, però no podem canviar de patrimoni. Es deu el que es deu i està afectat cautelarment el que està afectat cautelarment. Una llosa ominosa pesa al damunt dels nous demòcrates. I a sobre la Generalitat querellant-se contra qui semblava ser un dels seus recaptadors. Decididament, nous temps.

24 de juliol: El Tribunal Suprem, tot saltant-se la Constitució, amenaça de detenir el diputat espanyol Francesc Homs. Com tots els diputats espanyols és immune i inviolable: només pot ser detingut per flagrant delicte. No atendre una citació judicial per part d'un imputat (que sembla que no ho està) no és cap delicte. No em repetiré i remeto al meu Conduït per la força? a aquest mateix diari. La Brigada Aranzadi pateix de manca de lectures jurídiques bàsiques. Ja ni en els alts cossos per oposició de tota la vida no podem confiar.  Nous temps.

25 de juliol: Comença -o continua o s'intensifica, segons com es miri- un rosari d'atemptats gihadistes a Europa. Dic a Europa (en una setmana de Niça, Würzburg, Ansbach, Saint-Etienne-du-Rouvray). Amb dues excepcions. La massacre de Munic, deguda a un jove d'origen iranià, va passar de seguida a segon terme: no era gihadista. Per tant els 9 morts i la dotzena llarga de ferits són de segona categoria. En no ser víctimes del fanatisme califal, serà una crònica més de fets diversos. I una altra excepció més sagnant: Kabul. Més de 80 morts, el mateix dia que la matança, però menys, de Munic. Ací els autors, suïcides, eren dos fanàtics gihadistes, però no va passar a l'Occident blanc i cristià: va passar a Orient, a un Orient llunyà. Fet i plegat ni tan sols compta que el món islàmic sigui la primera, amb escreix, víctima del gihadisme. Al capdavall el que és lluny de casa, poc importa. Fins que han degollat l'octogenari capellà normand Jacques Hamel. Sort que Hollande, llest com ell sol, ha dit, després d'enviar portaavions i bombardejar el que ha cregut convenient, que ISIS ha declarat la guerra a França. En mans com aquestes està el nostre destí. És per creure en Nietzsche; no sé si Déu ha mort. El que sembla del tot cert és que ens ha enviat com a càstic una plaga que governants, que a sobre votem, que n'hi ha per llogar-hi cadires.

L'atzucac que vivim palesa aquest etern fi de cicle d'una Transició que es resisteix a desaparèixer i que té molt mal morir

26 de juliol: L'espectacle vergonyós d'amenaçar Rajoy i la seva banda (quin altre nom pot tenir un partit imputat ja tres cops penalment) amb anar a unes terceres eleccions sense haver-se enfrontat a cap investidura és d'Olimpíada del cinisme. Un cop més. La situació és de bloqueig. Però les causes del bloqueig superen un galimaties d'aritmètica parlamentària. L'atzucac que vivim palesa aquest etern fi de cicle d'una Transició que es resisteix a desaparèixer i que té molt mal morir. Això no ho arregla cap pacte d'investidura: el sistema està, com es diu en ciències forenses, cuirificat: en queda només la carcassa exterior del cadàver, la pell, una mica rebregada però encara amb certa presència. Tanmateix, sota aquesta pell, cuir ja, no hi ha res. 

Algú hauria de dir als capitostos del Règim que el que el Cid guanyés després de mort, a cavall i al capdavant de les seves mainades, és pura llegenda. Els morts no guanyen res i ens fan perdre als altres, el temps, la paciència, i moltes altres virtuts.
****
M'acomiado dels lectors fins al setembre, tot recuperant el format més convencional d'un article d'opinió monotemàtic. Bones vacances, que de ben segur són merescudes.