Encara no fa ni deu dies, dimecres 21 de setembre, va ser el Dia Mundial de l’Alzheimer. Amb la celeritat amb què estan succeint les notícies a casa nostra, potser va passar desapercebut per a molts. Als humans ens fascina la varietat, però la muntanya russa d’informació en què estem immersos fa que ens tensem en estat d’alerta, més pendents de moviments i accions ràpides, que de notícies que passen amb perfil baix perquè no els criden l’atenció.
Tanmateix, tots tenim gent gran a la nostra família, fins i tot, potser comparteixen la vida a casa nostra. Qui més qui menys veu com els pares, els tiets o els avis van perdent a poc a poc la seva vitalitat. Aquella energia que transmetien, que ens feia veure’ls com a gegants que tot ho podien aconseguir, vertaders genis de la làmpada... aquella abraçada que ens enlairava i ens feia passar el cansament i la por; aquells petons que ens curaven de tots els mals, rascades i pelades, ara han passat pel túnel del temps i s’han emmirallat; ara som nosaltres els que decidim què cal fer i a quin metge cal anar, els hi comprem el mòbil i la roba, i decidim quina és l’estona que els hi podem dedicar. També ens adonem, amb un punt de melangia, que ens miren amb la mirada de qui confia que rebrà un somriure tendre, que no sigui impacient. Tantes abraçades i petons que els puguem dedicar, com gotes de pluja quan la terra està eixuta, encara són pocs i són sempre benvinguts.
La neurodegeneració és un procés de mort neuronal i pèrdua de flexibilitat de les seves connexions que afecta les capacitats cognitives
Tempus fugit... i el temps ha deixat petjada, no només en els músculs, les arrugues i les canes, sinó en la memòria i el raonament, en la resiliència i la capacitat de prendre decisions. I les neurones del nostre cervell, les nostres companyes des d’abans de néixer, fent connexions i xarxes cada cop més complexes, les que ens fan recordar, encuriosir, calcular, vibrar d’emoció i aprendre, aquestes neurones, responsables de les nostres capacitats cognitives, del control dels moviments, de la visió i audició i de les nostres emocions, una part integral del que som, van deixant de funcionar i moren. És un procés inexorable lligat al temps que portem vivint; la neurodegeneració en major o menor mesura és el peatge que paguem pel fet de viure una vida llarga.
La neurodegeneració no és cosa d’un dia ni de dos, sinó que van fent camí inadvertidament. Amb el temps, dins les nostres neurones hi ha proteïnes que es van acumulant i van fent agregats, agregats que costen de reciclar. Aquests agregats que ja no donem l’abast a eliminar alenteixen el funcionament de les neurones, i fan que les seves connexions, les sinapsis, perdin flexibilitat i no puguin adaptar-se tan fàcilment a les noves experiències. La velocitat en què perdem la flexibilitat i la connectivitat neuronal és diferent entre nosaltres. Hi ha persones que han heretat variants genètiques (ja en parlarem un altre dia) que els predisposen que algunes proteïnes específiques s’agreguin més ràpidament. Com a conseqüència, la pèrdua neuronal els afecta a edats més joves i desenvolupen neurodegeneració precoç. Altres variants genètiques actuen com a protectores d’aquest procés d’agregació, i aquestes persones que han heretat aquestes variants poden viure amb capacitats cognitives envejables fins a edats avançades. Ara bé, no totes les neurodegeneracions són iguals, perquè depèn de quina zona del cervell es veu afectada i, així, no és el mateix patir la malaltia de Parkinson que la malaltia d’Alzheimer. En molts casos, la neurodegeneració és el resultat de petits ictus relativament indetectables que provoquen la mort de neurones (per tant, la pèrdua progressiva de capacitats cognitives) i, per simplificar, aquests casos queden classificats dins del grup heterogeni de les demències senils. Doncs bé, tot i que les variants genètiques hi tenen un paper, també l’ambient juga les seves cartes en aquesta partida. Se sap ara que el que s’anomena reserva cognitiva és molt important per alentir la progressió de les malalties neurodegeneratives. La reserva cognitiva no impedeix la neurodegeneració, sinó que frena l’aparició dels símptomes més greus, ja que canvia el metabolisme afavorint l’activitat neuronal i compensant en part l’alteració neuronal causada pels agregats proteics.
La reserva cognitiva alenteix els símptomes de la neurodegeneració i preserva més temps les capacitats cognitives
En què consisteix la reserva cognitiva? La reserva cognitiva ens explica la discrepància entre l’edat de les neurones (l’edat de la persona) i l’estat del cervell quant a les funcions cognitives. O dit d’una altra manera, hi ha gent que per edat i estat de les seves neurones haurien de tenir una certa afectació cognitiva però que, en canvi, tenen les funcions cognitives preservades, i aquesta diferència entre el que esperaríem per edat i el que observem es deu a aquesta reserva cognitiva. En el fons, la reserva cognitiva vindria a ser com un mecanisme de resiliència, de manteniment d’un estat cognitiu funcional “més jove i actiu” que el que correspondria per l’edat. L’exercici físic moderat i sostingut al llarg de la vida, una vida emocionalment i socialment plena, un nivell d’educació elevat, tot ajuda i incrementa la reserva cognitiva. I la raó és que, en totes aquestes situacions, es fan servir les neurones activant-les a molts nivells i, així, es mantenen circuits i xarxes neuronals. Les neurones es “parlen” i estan en contacte, i això les manté “contentes” i actives, les fa sentir “vives” i funcionals. Perquè ens entenguem, si una màquina està rovellada però la fem servir cada dia, la màquina continua fent la seva feina encara que ranquegi i “rondini” una mica, però si l’aturem estant rovellada, difícilment la podrem tornar a fer funcionar i s’hi acumula el rovell. El mateix passa amb les nostres neurones quan van envellint.
El bilingüisme i el multilingüisme incrementen la reserva cognitiva
Tornem una mica enrere i reflexionem sobre el que acabem de dir. La reserva cognitiva no depèn exclusivament dels nostres gens, sinó de com hem viscut i vivim. Per tant, és modificable i “accionable”, és a dir, podem incrementar la nostra reserva cognitiva si ens ho proposem. I cal tornar a remarcar que la reserva cognitiva actua de coixí, de forma que la neurodegeneració no es produeix tan de pressa. A més, per una vegada resulta que una gran majoria de catalans aquí juguem amb avantatge respecte a altres poblacions, ja que s’ha demostrat que el bilingüisme, sobretot quan les dues llengües s’han après de petit, incrementa la reserva cognitiva. És a dir, el fet de parlar fluidament dues llengües de forma habitual fa que més neurones del cervell estiguin actives i que, sobretot, es mantinguin coordinades, funcionant moltes vegades de manera encavalcada i reforçant les xarxes neuronals. No cal ser bilingüe francès/anglès, alemany/castellà, hindi/anglès... també serveix català/castellà! Els resultats de múltiples estudis a moltes persones arreu del món i de diferents poblacions demostren fefaentment que ser bilingüe incrementa la reserva cognitiva entre 4 i 5 anys de mitjana. I si aprenem més llengües i les continuem practicant activament quan ens fem grans, encara millor.
Així, doncs, a què esperem? Hauríem d’estar més contents que un gínjol i usar aquest coneixement per a intentar alentir el nostre propi procés de neurodegeneració, estimulant el nostre cervell, fent-lo funcionar i donant-li “de menjar” contínuament, perquè ara ja sabem que això implica conservar millor les facultats mentals. Hi ha moltes maneres d’incrementar la reserva cognitiva i, per començar, hauríem d’adquirir bons costums de joves que hauríem de mantenir tota la vida: llegir molt, incrementar la nostra cultura, fer càlcul i exercitar el cervell, caminar i fer exercici, estimar... i parlar, utilitzant tantes llengües com sapiguem! No perdem temps, tempus fugit... El bilingüisme i el multilingüisme incrementen la reserva cognitiva