Qui ho havia de dir? Aquesta devia ser la pregunta que els treballadors d'una empresa de construcció alemanya es va fer quan els seus caps els van dir que havien d'aturar l'excavació dels terrenys on estaven treballant per a fer-hi habitatges prop del riu Lech a Augsburg (a Baviera). D'això ja fa més de 20 anys, però les obres no es van reprendre en aquell mateix lloc, perquè havien trobat un cementiri antic, molt antic. Les restes humanes van ser datades amb carboni radioactiu, i tenien més de 4.000 anys d'antiguitat. El que més va interessar als investigadors és que no es concentraven en un període curt de temps, sinó que era un cementiri que contenia restes de persones que van viure en una franja de temps d'aproximadament 700 anys. Una finestra veritable a finals de l'època neolítica i inicis de l'edat de bronze. I no estem parlant d'uns pocs esquelets humans, hi havia les restes humanes de fins a 118 persones, que vivien a les granges de l'àrea rural i cultivable a la riba del riu.

Com us podeu imaginar, aquesta troballa és una font d'informació única i privilegiada a una època i una regió on encara no hi havia registre històric. Els investigadors fa molts anys que intenten extreure'n el màxim d'informació per realitzar una composició de la societat d'aquell temps. L'arqueologia permet datar l'època i identificar-ne l'època cultural gràcies a les peces artístiques que formen part de l'aixovar mortuori (joies, armes, ceràmica), el tipus de tomba, i els estrats on es troben, però gràcies a l'arqueogenètica, s'obre una finestra de coneixement complementària que ens explica quina era la relació de parentiu genètic entre els individus i inferir quina era l'ordenació o estructura social de l'època. En aquest cementiri, hi havia persones que havien estat enterrades amb tot un petit aixovar, on destaquen peces de ceràmica de la cultura del vas campaniforme i polseres de bronze, i d'altres que no tenien res que els acompanyés sota terra. Tot i que no era una societat gaire rica, hi havia clares diferències socials: gent enterrada de forma humil, i d'altres l'aixovar dels quals denota que eren persones amb una certa riquesa i ascendent social.

On són les noies? Aquesta devia ser la pregunta que es van fer els científics (arqueòlegs, historiadors i genetistes) quan van analitzar el centenar de cossos que tenien al davant. Van obtenir l'ADN de totes les mostres i en van analitzar més d'un milió de variants genètiques, repartides per tot el genoma. Van establir el parentiu genètic de diverses famílies, fins a 6 i 7 generacions, totes enterrades en aquell petit poble. Ara bé, les relacions genètiques de família s'establien via patrilinial. És a dir, només es podien elaborar pedigrís llargs en parents relacionats via pare. Hi havia dones enterrades, però només s'hi podien trobar fills mascles, no s'hi trobaven filles més grans de 15-16 anys. A més, les dones no estaven emparentades genèticament amb ningú més que els seus fills. L'anàlisi d'ADN mitocondrial (que permet establir relacions matrilinials estrictes, com vaig explicar en un altre article) demostra que no estan tampoc relacionades entre elles. En canvi, algunes d'elles estaven enterrades amb objectes de cultures d'una localització geogràfica diferent (alguns dels objectes procedeixen de cultures prehistòriques que es localitzen a centenars de kilòmetres de distància). Tot i això, els resultats no eren uniformes, ja que la gent que estava enterrada sense acompanyament, que els investigadors consideren que eren gent humil, no estan relacionats amb la gent enterrada amb una major prodigalitat. Com podem interpretar aquestes dades? I on són les noies joves? Totes aquestes dades permeten als científics elaborar una hipòtesi conjunta de com estaven organitzades les societats en aquesta època, sempre tenint en compte que les dades genètiques només procedeixen d'aquesta zona concreta i no sabem si es pot extrapolar a altres regions d'Europa.

Segons els investigadors, aquesta societat no era igualitària, sinó que a la mateixa "casa pairal" hi convivien un nucli de gent privilegiada i rica (els "amos") i gent més humil que segurament feien les tasques més dures. La situació i estatus de riquesa passava de pares a fills homes, ja que es poden establir relacions de parentiu directe entre els individus que estan enterrats amb més aixovar, i que s'estenen en múltiples generacions. Els homes es quedaven a la mateixa zona i heretaven la terra, mentre que les filles es devien casar i migrar a altres zones, i per això no es troben dones relacionades genèticament amb les seves mares. Les dones que s'incorporen a la casa pairal procedeixen de fora, i les filles joves se'n van a altres cases pairals, per formar part d'altres nuclis familiars. A aquest fenomen se l'anomena patrilocalitat i exogàmia femenina i, com ja he comentat, va perdurar més de 700 anys a aquesta zona. També troben 3 individus masculins (per l'anàlisi d'estronci i oxigen en l'esmalt dental) que, tot i formar part del nucli genètic, com a mínim van migrar i deixar el poble o casa pairal un temps llarg, i van retornar-hi. Tot plegat, l'estructura familiar recorda molt l'estructura de les llars gregues i romanes, on al voltant d'un home que era l'amo i senyor sobirà (dominus, en llatí) s'articula tota la família, incloent-hi els criats i esclaus, de procedència genètica diversa i no relacionada. I, també, per què no dir-ho, s'assembla molt a l'estructura de cases pairals rurals, amb hereus que es quedaven les terres i les filles que es casaven i abandonaven el nucli familiar-patern, per anar a parar a un nou nucli familiar, també basat en l'herència patrilinial. Estem parlant d'una societat rural de fa 4000 anys, al final de l'edat de bronze, però, potser en molts aspectes, la societat europea no ha canviat tant.