Dins la memòria col·lectiva de la gent de la meva fornada trobem una melodia suau, amb un solo de guitarra que acompanya una veu d’una Suzanne Vega molt jove que diu, com qui no vol la cosa, “My name is Luka, I live on the second floor…” Així comença una cançó que discretament però punyent parla sobre el maltractament infantil, una xacra del nostre món que sovint amaguem o no sabem veure. No he pogut per més que recordar-me’n aquesta setmana després d’escoltar un seminari celebrat a la meva facultat sobre com la salut mental de l’adult s’arrela en la infantesa. Potser no en som conscients, però Unicef ha empès campanyes per conscienciar-nos que 1 de cada 4 nens/nenes entre 2 i 14 anys d’arreu del món seran maltractats i en algun moment de la seva vida seran objecte de violència, abandonament o maltractament físic, emocional, sexual… Cada cinc minuts un nen mor de maltractament o abandonament. Aquests números fan esgarrifar perquè són evitables. Posa els pèls de punta saber que hi ha països on ser un nen i nena maltractats és la norma en lloc de l’excepció.

Doncs bé, els nens que sobreviuen al maltractament, quan es tornen adults, tenen una major probabilitat de patir malalties psiquiàtriques i disfuncions del comportament, com ara esquizofrènia, comportaments violents i, fins i tot, de suïcidar-se. És a dir, no només pateixen de joves, essent totalment innocents, sinó que també de grans solen pagar-ne les conseqüències. I les raons per les quals això és així són multifactorials, i intervé tant la genètica com l’epigenètica, és a dir, intervenen els gens, l’ambient i l’atzar. Però per comprendre-ho una mica millor hem d’explicar una mica de fisiologia.

Els nens maltractats, quan es tornen adults, tenen una major probabilitat de patir malalties psiquiàtriques

L’organisme és com una màquina molt complexa que té múltiples punts de control i regulació. El sistema més rellevant del nostre cos que controla la resposta al perill i l’estrès s’anomena l’eix HPA, en anglès, les sigles d’hipotàlem-hipòfisi-glàndula adrenal, i que podríem pensar que actuen com si fossin el director-cap de servei-personal administratiu. Doncs bé, una part del cervell, l’hipotàlem, exerceix de director i quan rep senyals de perill (pel que veu, escolta o sent), deixa anar una hormona que serà rebuda per la hipòfisi, que seria el cap de servei. La hipòfisi és una glàndula en forma de perla que penja al bell mig del nostre encèfal, la qual, en ser estimulada, produirà una altra hormona que serà rebuda per les glàndules adrenals (també anomenades suprarenals, perquè estan situades com barrets damunt dels ronyons). Aquestes glàndules suprarenals són les que finalment alliberen l’hormona que permetrà al cos respondre a aquesta situació de perill, el cortisol. El cortisol és un glucocorticoide (molt similar a la cortisona que se’ns dóna quan tenim un mal insuportable a alguna articulació), i té el mateix efecte, ens anestesia del dolor i ens prepara per lluitar o per fugir. Tot el cos en tensió, el cor i la respiració accelerats, les cèl·lules reben i responen a aquest senyal d’alarma. I l’hipotàlem també rep el senyal, tancant el cercle, per decidir si cal o no cal continuar.

El cortisol, produït com a resposta a l’estrès, de forma continuada provoca greus disfuncions

Ara bé, el cortisol, aquesta hormona tan potent, està pensat per ser usat de forma temporal. Si hi ha un depredador, hem de córrer, esquivar-lo o fer-li front; lluitar o fugir (fight or flight, en anglès). Si estem a punt de caure, hem de reaccionar i agafar-nos. Si ens hem fet mal, hem de fer front al dolor. Tot això depèn del cortisol. Però un estat d’alerta i estrès permanent és contraproduent. El cos està literalment submergit en la seva pròpia hormona del perill, i aquesta comença a tenir efectes no desitjats en múltiples òrgans, en el cor, en els ossos, en el cervell… per la qual cosa, passat un llindar, les cèl·lules intenten adaptar-se, posar fre a la resposta continuada, tornar-se “impassibles” a aquesta situació.

Els nens maltractats tenen estructures cerebrals disfuncionals a causa de l’excés de cortisol produït per l’estrès

Doncs bé, quan a un nadó o a un nen no el cuiden, el maltracten i rep violència física o emocional, viu aquesta situació com una situació d’estrès no controlable. L’infant no sap per què el descuiden, no li donen menjar, li peguen, el criden, n’abusen sexualment o no l’estimen, no sap el perquè de res del que li passa i el seu cervell s’estressa de forma incontrolada, generant una producció continuada de cortisol que inunda literalment el cos. I com que el seu cervell està en creixement, i les seves neurones estan fent connexions, aquestes experiències marquen un camí que no és el que s’hauria de seguir. Hi ha estudis que demostren que zones del cervell molt determinades, com ara l’hipocamp, no creixen correctament i queden més petites, mentre que d’altres, com ara l’amígdala, creixen més. Aquestes zones del cervell controlen la memòria, les emocions i el sentiment de satisfacció, i la seva disfunció serà més o menys greu depenent de la finestra d’edat en què el maltractament ocorre, no és el mateix que et desatenguin durant els tres primers anys de vida que es produeixi maltractament quan tens 10 anys. El cervell humà, sobretot quan es desenvolupa, és molt resilient i s’adapta, però té límits i quan se superen aquests límits, intenta apaivagar i fugir mentalment de totes aquelles experiències que li fan mal, perd memòria específica, es dissocia de la realitat, o se la inventa, i també pot reaccionar violentament. I quan no pot fer-hi front, es deprimeix perquè no hi veu cap sortida. Es troba en un pou sense fons. I incrementa la probabilitat del suïcidi.

Variants genètiques combinades amb l’epigenètica expliquen la susceptibilitat a la depressió

I això passa en tots els nens maltractats? No, és clar que no en tots, però aquests nens són moltíssim més susceptibles i vulnerables que un nen que ha estat cuidat i estimat. Se sap que hi ha factors genètics que predisposen a una resposta disfuncional al maltractament. S’ha descobert que nois (sexe masculí) que han heretat una variant genètica en el gen MAOA (monoaminooxidasa A, un enzim necessari per fer neurotransmissons importants perquè les neurones “es parlin” entre elles) i, a més, han viscut en famílies desestructurades o han patit maltractament, presenten unes reacciones violentes incontrolables a petits estímuls que perceben com a ofensius, però no és així si han viscut en famílies que els han cuidat. És a dir, aquest comportament disfuncional és fruit de la interacció d’una variant genètica més l’ambient. Igualment succeeix amb  variants en gens receptors de serotonina, un altre neurotransmissor que permet “parlar” a les neurones. D’altra banda, també hi ha respostes adaptatives que intenten “silenciar” aquests senyals continus de perill. De manera epigenètica, les situacions contínues d’estrès amb cortisol elevat provoquen que zones molt sensibles del cervell s’insensibilitzin, silenciant els gens que codifiquen per als receptors del cortisol. Això serveix de manera momentània, però a canvi, la resposta a l’estrès o al perill es veu modificada de manera que, quan el nen es fa adult, respon de forma exagerada a situacions d’estrès moderat que poden, fins i tot, acabar en suïcidi.

Molts d’aquests estudis genètics i epigenètics s’han fet primer en ratolins, fins i tot n’hi ha un tot just publicat, però al final tots es demostren en humans. Per tant, siguem els millors pares que puguem, protegim els nostres infants, sensibilitzem a tot el món que no hi ha millor inversió per a la salut mental dels adults del futur que estimar els nostres fills. Estimar-los no ens assegura que no hi haurà malalties psiquiàtriques, però en disminuirem un dels factors més importants. I, a més, serem més feliços.

Diana López
OPINIÓ Hauríem de protegir els nens Diana López
Gemma Marfany
Opinió Ets de ciències o de lletres? Gemma Marfany