Una de les millors escenes de la història del cine no correspon a cap efecte especial, ni a cap moment d’acció o a cap escena d’amor, sinó a un moment suspès en el temps, un punt d’inflexió dramàtic en una història fantàstica que té milions de seguidors, justament per petits moments estel·lars com aquest. Una sola frase entre un poderós dolent de ficció a punt de vèncer i destruir l’heroi indefens, la temptació del costat fosc de la Força és un parany emocional. “Jo sóc el teu pare!”, diu Darth Vader a un Luke Skywalker el qual acaba de mutilar. I, oh sorpresa!, el contrast entre la tensió adrenalínica anterior i l‘emoció inesperada del moment és tan xocant que tots ens ho creiem sense dubtar. El protagonista, qui més, perquè segons diu, pressentia el seu pare. Queda bé, és fantasia, però com podeu imaginar, a la vida real el pressentiment no es pot emprar com a prova en una anàlisi de paternitat.

Tant si és un pare (o mare) com si és un fill (o filla) qui demana aquesta prova de parentiu genètic, l’anàlisi rau en dades científiques que demostren racionalment que una persona està emparentada amb una altra i calculen amb quin grau de parentiu i proximitat genètica. Per això existeixen les proves d’ADN.

Quan es pot fer una prova de parentiu genètic? Segurament, si ens ho pregunten, ens vindran al cap les demandes judicials de persones que demanen proves de paternitat per  comprovar si són fills o filles de personatges famosos, cantants, toreros, esportistes, actors, polítics, reis i, fins i tot, pintors molt coneguts com en Dalí, sigui en vida o després de la seva mort, i així tenir dret a herències, vendre exclusives o tenir un reconeixement familiar o públic. Desgraciadament, els successos actuals ens han recordat que les proves d’ADN de parentiu genètic també serveixen per identificar restes humanes en atacs terroristes, desastres massius, accidents o fosses comunes. Els perfils genètics han de ser comparats amb els d’aquells parents que donen ADN per tal d’identificar els seus éssers estimats. També és el cas dels contexts en què s’intenta retrobar familiars perduts o desapareguts (com ara els nens desapareguts amb la dictadura militar a l’Argentina, o els nens “robats” a Espanya a la segona meitat del segle XX).

En casos de paternitat/maternitat és molt millor tenir les mostres biològiques dels dos progenitors, a més del suposat fill 

Així doncs, el context legal on es poden demanar aquestes proves és més o menys conegut. Llavors, com es fa aquesta prova? Per exemple, en el cas de la suposada filla de Dalí, com es fa l’anàlisi genètica? Doncs bé, com ja vam explicar en altres articles, en primer lloc cal obtenir la mostra d’ADN de les persones que es vol analitzar. Un cop extret l’ADN (de saliva, sang, ossos...), cal genotipar, és a dir, analitzar els marcadors genètics (seqüències que són molt variables a la població), per tal d’obtenir el perfil genètic de tots els individus implicats. I, evidentment, aquests perfils genètics s’han de comparar. En casos de paternitat/maternitat és molt millor tenir les mostres biològiques dels dos progenitors, a més del suposat fill (el que anomenem en genètica, el "trio" o "tríada"), perquè llavors s’ha de complir, per herència mendeliana estricta, que cada progenitor  ha aportat la meitat de l’ADN del fill, el 50%. Per tant, per a cada marcador genètic, una seqüència procedeix de la mare i l’altra, del pare. Es pot fer un càlcul estadístic d’inclusió, i com més marcadors genètics analitzats i quadrats, més disminueix la probabilitat d’errada en l’assignació, fins que es fa menyspreable i es pot obtenir una assignació de parentiu racionalment certa. Quan només es disposa d’un dels progenitors, llavors l’assignació també es pot fer amb certesa racional, però els valors estadístics d’encert en l’assignació són una mica més baixos. Evidentment que, depenent de les relacions parentals, tal com ja vam explicar, hi podem afegir l’anàlisi de l’ADN mitocondrial (transmissió directa de mares a fills) i si es tracta de comparar dos homes, com ara pare i fill, podem comparar també directament el cromosoma Y. En tot cas, per a la demanda d’una prova de paternitat per part de la presumpta filla de Dalí, no es poden aplicar ni les anàlisis d’ADN mitocondrial (Dalí no en seria la mare), ni del cromosoma Y (una dona té dos cromosomes X), però sí que, en canvi, seria molt convenient afegir els ADNs de la mare i el pare legals, per tal de poder comparar tots els ADNs en litigi i extreure’n les conclusions genètiques pertinents. En aquest cas, doncs, per demostrar que Dalí n’és el pare, s’haurà de demostrar la compatibilitat, amb dades estadísticament fiables, que per a cada un dels marcadors genètics analitzats en la filla, la seqüència que no procedeixi de la seva mare pugui haver estat heretada del pintor (i alhora, no pugui procedir del que consta com a pare, que la va inscriure com a filla). Què sentiria ara l’excèntric pintor, que en vida es va sentir tan fascinat per l’àcid desoxiribonucleic com per dedicar-li diverses obres, si sabés que després de mort li han extret l'ADN per analitzar-lo?

Les proves de parentiu genètic permeten assignar identitat a restes humanes amb valor històric

En un context diferent, les proves de parentiu genètic permeten assignar identitat a restes humanes amb valor històric, com s’ha fet amb mòmies de fa milers d’anys emmagatzemades al Museu del Caire, en què, per exemple, s’ha identificat tota la família directa de Tutankamon (inclosa la mòmia d’Akhenaton, el seu pare). Avui, però, em referiré a una altra història, molt més propera en el temps, que ens explica com, amb anàlisis genètiques, s’ha pogut establir quines són les restes dels Romànov, els últims tsars de Rússia i els seus fills.

Durant la revolució bolxevic, l’any 1917, la família imperial russa sencera va ser empresonada: el tsar Nicolau II, la tsarina Alexandra (neta de la reina Victòria d’Anglaterra i portadora en un dels seus cromosomes X d’una mutació causant d’hemofília), les quatre grans duquesses Olga, Tatiana, Maria i Anastàsia i el tsarèvitx Alexei (que era el fill petit i patia hemofília). Els van mantenir com a ostatges de guerra a Iekaterinburg i a l’estiu de l’any 1918 els van afusellar i rematar a punta de baioneta, a ells i un petit grup de servents. Amb l’ànim d’amagar aquest crim, es van separar els cossos, s’intentà fer-los irreconeixibles mitjançant àcid i una cremació parcial i se’ls va enterrar en dues fosses comunes, separades. Els soldats que van enterrar els cossos en una fossa més gran eren conscients que faltava el noi i una de les noies, per la qual cosa va córrer la veu que s’havien salvat de la massacre els dos Romànov més petits, Alexei i Anastàsia. Com que no se sabia on eren les fosses ni havia cadàvers per comprovar res, van sorgir múltiples oportunistes, que es postulaven com a sobrevivents. Però és impossible simular l’hemofília i, ràpidament, es va demostrar que els suposats Alexei no ho podien ser perquè no eren hemofílics. El cas d’Anastàsia era de més difícil demostració (recordem que fins a finals del segle XX no va haver-hi proves d’ADN) i, tot i els dubtes, la imaginació popular va quedar enganxada a històries de salvació in extremis, bé en pel·lícules protagonitzades per Ingrid Bergman, bé edulcorades pels estudis Disney. Sigui com sigui, als afores d’Ekaterinburg l’any 1991 es va trobar una primera fossa amb les restes de sis cossos d’adult i de tres noies, i més endavant, l’any 2007, una segona fossa amb els cossos d’un noi i una noia. Després d’una història força llarga i rocambolesca de quasi 20 anys, plena d’intrigues i interessos polítics, familiars, religiosos i d’integritat científica, s’ha demostrat científicament que les restes dels últims Romànov, a més de tres criats i el metge de la família reial, estaven enterrats a aquestes fosses. Evidentment, podeu preguntar com se sap del cert que és la família completa dels Romànov. De la primera fossa, un home i una dona són, respectivament, el pare i la mare biològics de les tres noies enterrades a la mateixa fossa, així com del noi i la noia de la segona fossa. Marcador a marcador genètic, tots quadren perfectament amb el nucli familiar. Però ara quedaria demostrar que ells són realment els Romànov. I aquí, a més de les dades contextuals (tractament dels cossos, lloc i antiguitat de la fossa...), entra en joc l’anàlisi dels ADN mitocondrials i del cromosoma Y, i la seva comparació amb els llinatges reials europeus. La dona és la tsarina Alexandra perquè té el mateix ADN mitocondrial que els parents actuals descendents per via matrilineal estricta de la reina Victòria d’Anglaterra (inclòs el príncep consort de la reina d’Anglaterra actual). Per la seva banda, el tsar Nicolau II té el mateix ADN mitocondrial que els seus parents actuals per via matrilineal i el mateix cromosoma Y que els seus parents via patrilineal estricta. La identificació genètica de les restes de Nicolau II es va corroborar amb altres dades genètiques, de forma que la probabilitat que s’hagin equivocat en l’assignació de les restes al tsar Nicolau II és per sota de 5 x 10-26  (sí, sí, l’error és més petit que 0,00000000000000000000000005; per tant, és Nicolau II). Per acabar i si algú hi té curiositat, l’anàlisi d’ADN mitocondrial que es va fer a Anna Anderson (l’última persona que va morir creient que era Anastàsia Romànov) va demostrar que no podia ser de cap manera la gran duquessa, sinó que la seva família materna procedia d’una zona rural polonesa. De fet, la noia enterrada amb Alexei ha de ser la duquessa Maria i no pas Anastàsia, que es troba a la fossa gran, amb els seus pares. Això se sap gràcies a dades antropològiques (càlcul de l’edat biològica segons l’estat de calcificació dels ossos). Així que, ho sento senyors de Disney, no hi va haver cap supervivent. Són realment els Romànov i els van matar a tots, aquella nit de juliol del 1918. Potser ara, retrobats i junts, les seves restes podran finalment descansar.

L’ADN permet establir parentius genètics, com ara en les proves de paternitat (maternitat).

Els progenitors transmeten el 50% del seu ADN als fills. Per tant, la meitat de l’ADN d’un fill procedeix de la mare i l’altra meitat, del pare.

Les proves d’ADN permeten assignar parentius genètics en casos històrics, com ara en la identificació de les restes dels últims tsars de Rússia.