Fa dos dies, un amic ens ha enviat un article amb la ressenya de l’aportació científica de Nancy Hopkins, una genetista del MIT (Massachussets Institute of Technology, EUA) que va proposar fer una cerca metòdica de gens causatius de càncer mitjançant l’anàlisi de mutants amb un desenvolupament alterat en peix zebra. Una persona valenta que es va atrevir a usar un model no mamífer per estudiar el càncer als anys noranta. Hopkins va tardar anys, esforços i un grupet de científics molt motivats sota el seu lideratge per a poder fer aquesta llista de gens que ara són reconeguts i importants també com a causatius de càncer en els humans. Tot i això, el que és més rellevant de tot l’article ha estat el seu activisme per reconèixer el treball que exerceixen les científiques dones per tal que la seva aportació sigui reconeguda en igualtat de condicions que els seus companys masculins.

Hi ha una frase colpidora: “Molt aviat Hopkins es va adonar de per què tan poques dones escullen fer una carrera científica: perquè dirigir un laboratori requereix molt temps i és molt difícil de combinar amb la maternitat. Ella mateixa va prendre la difícil decisió de renunciar a tenir fills per centrar-se en la ciència”. Duríssim. Duríssim, però cert. Com ella també reconeix, no és només que sigui difícil de combinar una carrera científica d’èxit amb la família, sinó que les dones científiques ho tenen més magre, i el camí és més dur. Hopkins es va adonar que per molta feina que fes, i per més ben feta que fos, sempre passava més desapercebuda, com si a la feina realitzada per dones la cobrís un vel d’invisibilitat. Primer va pensar que ella no era prou “agressiva”, però es va adonar que a moltes científiques els passava el mateix. Descobriments que havien fet un grup de científics, encara que les dones haguessin sigut les pioneres o les que havien fet els descobriments, sense saber com, acabaven sent “assumits” pels seus companys masculins, que rebien tot el reconeixement.

Moltes dones es troben sota pressió excessiva quan volen conciliar una carrera professional d’èxit amb la família

Aquest no és un cas únic, només que ha tingut més ressò. Però també ha passat amb altres grans científiques, com ara amb Rosalind Franklin, que va generar les imatges de difracció de raigs X que van inspirar el famós model de la doble hèlix de l’ADN a Watson i Crick. O a Barbara McClintock, una dels pocs premis Nobel dones, que va dedicar tota la vida a treballar sobre elements genètics mòbils del blat de moro, que mai es va casar i a la que el director del seu departament li va dir que si es casava, ja no calia que tornés perquè no podria dedicar-se a la ciència. Existeixen un munt de científiques que han aportat els seus coneixements i han fet descobriments molt rellevants, i que passen desapercebudes, invisibles. Fa poc he tingut a les mans un petit llibre meravellós, La ciència oculta, amb pinzellades de les històries d’algunes d’aquestes dones, que han aportat idees i saber, que han contribuït a construir l’edifici de la ciència que ens fa créixer com a humanitat. Però això no és cosa del passat, i continuen fent-se paleses aquestes desigualtats depenent del gènere en articles publicats a moltes revistes científiques importants.

És un fet que la conciliació familiar amb la feina és sempre molt més difícil per a les dones. En teoria, els costums canvien i la societat és més oberta, i és veritat que les tasques d’intendència domèstica com la neteja i la compra són compartides o es poden delegar, però el control de la intendència i moltes altres qüestions familiars recauen majoritàriament en les dones. Tot i que hi ha excepcions (sort d’això!), en general són les dones les que tenen al cap i a l’agenda els calendaris dels fills, les que controlen vacunacions, activitats extraescolars, aquell llibre que cal per demà i les bambes que s’han de comprar urgentment perquè s’han trencat. També saben quan i com els avis tenen visites mèdiques, i si cal acompanyar-los, o quan necessiten companyia. Si, a més, volen desenvolupar amb èxit una carrera professional i aquesta és molt exigent i sense remuneració elevada, com ara la científica, moltes dones ens trobem sota una pressió excessiva, en què hem d’excel·lir en tot, l’irreal i impossible d’assolir el mite de la súper-dona.

Les dones hem de reclamar l’espai, el temps i els mèrits que ens corresponen

I hi ha dones, com ara la Janet Rowling, que no li dol reconèixer que als anys seixanta només podia treballar mitja jornada, i que havia d’interpretar els resultats dels experiments quan ja arribada a casa, mentre jugava i parlava amb els seus fills, alhora anava reconstruint les fotos dels cromosomes de persones amb leucèmia per comprendre’n la causa genètica. O com ara Carol Greider que, quan la van trucar aviat al matí, des del Comitè Nobel per a anunciar-li que havia guanyat el premi Nobel de Fisiologia i Medicina de l’any 2009, la van trobar posant una rentadora perquè, com diu ella, algú ho ha de fer, però per rebre una notícia com aquesta, podia deixar-ho per a més endavant.

Les dones professionals es passen la vida fent jocs malabars, sense poder parar, amb múltiples pilotes a l’aire, pregant perquè no els en caigui cap i puguin continuar en aquesta mena d’equilibri mínimament estable. Un equilibri precari que es manté a costa d’una elevada quantitat d’energia personal, d’esborrar moments de relaxació, de posposar moments per a una mateixa, per als amics o la parella. En definitiva, un equilibri mantingut a costa de moltes petites renúncies. Així i tot, hi ha dones meravelloses que continuen endavant, sempre amb un somriure a la boca. Però això no justifica aquesta situació que acaba esdevenint injusta per a tantes i tantes dones, que mai poden acabar de competir en igualtat de condicions per a aconseguir millors condicions. Nancy Hopkins va agafar un metre i es va dedicar a mesurar la mida del laboratori que li havien adjudicat, quan companys seus, homes, tenien un 25% més d’espai. I va reclamar el que li pertocava.

Potser nosaltres, com a dones professionals, també hem d’agafar un “metre” imaginari, i començar a reclamar l’espai, el temps, i els mèrits que ens corresponen.