“Avui no tots els nens han pogut venir a l’escola. Ha plogut molt aquests últims dies i l’esvoranc que separa el poble s’ha omplert d’aigua. La riera, impracticable, ha impedit que els nens puguin creuar el camí que porta del poble a l’escola. L’escola també ha sofert alguns danys amb les pluges, i les goteres omplen amb el seu degoteig continu alguns racons de l’escola. Però la classe principal amb els pupitres encara està força intacta i s’hi pot desenvolupar la tasca docent. No crec que calgui tancar l’escola. Cal dir que l’assistència de nens va variant durant l’any, i tot i el mal temps, és més elevada a partir de l’octubre, durant l’hivern i inicis de primavera, per defallir a la que comença el bon temps. A la mainada més gran, que ja té més capacitat, se li demana d’ajudar a les activitats de pagesia i de la casa que contribueixen al manteniment de la família. A partir dels dotze anys, ja no solen tornar a l’escola, però els nois i noies acaben el seu període escolar amb nocions de cal·ligrafia, ortografia i càlcul. En general, saben llegir amb desimboltura, portar els comptes i escriure cartes amb les fórmules de cortesia que corresponen”.

Aquesta és una transcripció aproximada d’un text manuscrit, a ploma, amb una lletra cal·ligràfica clara i elegant, que es pot trobar al diari que el meu avi, mestre d’escola pública, escrivia a l’època dels anys trenta des de l’escola del petit poblet de la Segarra on estava destinat. El diari era el document que es lliurava durant la inspecció escolar, normalment el dia a l’any en què l’inspector passava per l’escola. El mestre anava apuntant aquelles accions o situacions que mereixien quedar escrites, accions puntuals educatives, explicacions, circumstàncies, recordatoris del material que es feia malbé i calia renovar si és que mai arribaven diners per a fer-ho. Eren èpoques dures i no hi havia gaires diners, per no haver-hi, no hi havia gaires mestres, i en un poble petit, gràcies que hi hagués un mestre i una escola. El meu avi era mestre d’una escola unitària, aquella classe en què tots els nens i nenes en edat escolar de 6 a 12 anys treballen junts.

I ensenyar no és més que intentar trobar la manera de trucar a la porta del cervell que ens escolta, cercar la manera de despertar el cuquet interior

M’imagino com devia organitzar-se per anar explicant per fases les diferents matèries, de com devia anar donant deures a uns mentre explicava als altres, de com devia demanar ajuda als més grans per ensenyar i ajudar als més petits. Amb 60 criatures d’edats tan dispars, no podia haver-hi massa atenció individualitzada, però el fet de conèixer les circumstàncies personals de les famílies, segur que el devia ajudar per comprendre i ajudar als nens. La formació i l’educació era un bé escàs a aquella època i els mestres estaven ben considerats socialment, tot i que el seu sou era molt minso, com bé recorda la saviesa popular: “passar més gana que un mestre d’escola”. De petita havia anat amb els meus pares als pobles on havia estat destinat de mestre el meu avi. La gent gran encara es recordava del Sr. Marfany, i deia que havia estat molt bon mestre. Orgull d’avi.

No hi ha satisfacció més gran per a un mestre que ser capaç d’ensenyar el que sap i que l’alumne adquireixi els recursos personals que aquest coneixement li confereix per a enfrontar-se a la seva pròpia vida. Perquè aprendre no és res més que això, aprendre és omplir la motxilla de nous recursos, de noves idees, és rebre el coneixement que moltes altres persones han recollit o han generat abans que nosaltres, i ens donen perquè el puguem utilitzar, perquè no hàgim de caure en els mateixos errors, perquè anem avisats, o perquè puguem trobar un camí més planer. Aprendre és incorporar una part de tot el que la humanitat sap perquè ens acompanyi a la vida, fer-ho nostre.

I ensenyar no és més que intentar trobar la manera de trucar a la porta del cervell que ens escolta, cercar la manera de despertar el cuquet interior, de fer que el camí d’aprenentatge sigui més fàcil, de donar trucs i recursos, d’establir ponts i obrir portes. Perquè els mestres no podem obrir la ment de l’alumne, no el podem obligar a aprendre, sinó que hem d’aconseguir que l’alumne obri ell mateix la ment i estengui les mans per a fer seu aquest coneixement. Per això, ens esforcem a trobar exemples i comparacions que apropin el que volem transmetre, fem problemes per a donar cos i semblant de realitat al coneixement que és abstracte, i cerquem imatges que reforcin la paraula, perquè sabem que si l’ull i l’oïda van juntes, el cervell desperta abans. Per això intentem fer alguna broma o explicar alguna anècdota que vesteixi una història personal o col·lectiva perquè als humans ens crida l’atenció el que és singular, el que és bell o el que és emocionant, el que ens fa riure i el que ens fa vibrar. Ensenyar i aprendre van de la mà i no es poden separar, és una conversa entre una ment i moltes altres ments, un joc de comunicació on tots rebem i tots creixem personalment.

No hi ha res similar a veure com els ulls dels qui t’escolten s’il·luminen quan s’adonen que ells mateixos han comprès un concepte o una idea que els era aliena

És per això que, de vegades, cal sortir dels circuits on ens trobem més còmodes, en el meu cas, de la universitat, i cal que provem altres entorns per “esmolar les nostres eines”, trobar nous camins, veure amb nous ulls tot el procés de transmetre i comunicar. Quan els meus fills eren petits, un dia a l’any anava a la seva escola de primària per a fer una conferència sobre ADN. En sortia plena d’energia i animada; les preguntes que m’arribaven a fer! Increïbles! Sempre es pot intentar trobar el dia, ni que sigui un dia a l’any. El dia de la ciència és un magnífic dia per a fer-ho. Aquest any, al matí, he estat en un Institut de comarques, i a la tarda, en un centre cívic. Diferents xerrades sobre genètica i ADN, diferents imatges per a captar l’atenció d’adolescents i de gent més gran i madura. Com a mestra, n’he sortit reforçada, de l’energia inacabable i del tot està per fer dels més joves, a la pausa i la curiositat de la gent més experimentada. Una estona compartida que espero que ens hagi enriquit a tots plegats.

No hi ha res similar a veure com els ulls dels qui t’escolten s’il·luminen quan s’adonen que ells mateixos han comprès un concepte o una idea que els era aliena, però que a partir d’aquell moment, ja formarà part de la seva “motxilla” personal.

No hi ha cap altra feina semblant a la de mestre!