Fa ben poc, vam decidir amb uns amics anar a passar uns tranquils i solejats dies de vacances a una casa rural enmig de vinyes, oliveres i ametllers, res a envejar a la Toscana. El pla era prou senzill. Deixar enrere les dèries i presses diàries, desconnectar de la feina, caminar i admirar el paisatge, fer carn a la brasa, xerrar, jugar a les cartes al costat de la llar de foc, veure els estels de nit, riure, somriure... Sense gaire equipatge, graelles de les de debò, una llar de foc amb bon tiratge, bon menjar i bon vi. Res massa complicat en teoria, però que sembla que cada vegada ens costa més, trobar el moment de gaudir d’estar junts i ben avinguts.

Un dels matins, ens vam animar a caminar des d’on fèiem estatge fins a Santes Creus. Un camí pedregós que la llum del sol pintava de color perlat anava vorejant les vinyes, sovintejades pel verd fosc de les alzines i pins que separaven els diferents planters. Clapes de farigola florida arreu. La vista espectacular i la conversa distesa ens entretenien mentre anàvem fent camí. I llavors, vaig aixecar els ulls i vaig mirar, realment mirar, les vinyes. Els ceps amb les seves branques retorçades i les gemmes tímides dels pàmpols al sol. Arrenglerats perfectament. Un cep al costat de l’altre; un cep rere l’altre; una filera, i una altra, i una altra i una altra... Tots iguals, tots genèticament idèntics. I vaig veure davant meu el desplegament dels clons del mercenari Jango Fett, a l’Atac dels Clons a la Guerra de les Galàxies. L’escorça bruna i envellida em va semblar, per un moment, una armadura blanca i brillant. Un exèrcit de ceps clònics. Tots preparats, però no per lluitar, sinó per fer créixer els seus raïms. Clons genètics. Una espurna de coneixement que probablement tots sabem, però en la que mai parem esment.

En la reproducció sexual els fills presenten noves combinatòries genètiques a partir de la informació dels progenitors

Tots sabem que les plantes poden reproduir-se sexualment o asexualment. Sexualment, com ara ho fan les plantes que fan flors i donen fruits amb llavor; les llavors poden ser plantades i germinaran en una planta filla, similar però no idèntica a l’original, igual que els nostres fills s’assemblen, però no són idèntics a nosaltres. Recordem que en la reproducció sexual cada progenitor aporta la meitat del seu ADN, de la seva informació genètica, als seus fills. Per tant, tot i que la informació és preexistent, es generen noves combinatòries genètiques, amb la meitat de cada parental. Però les plantes també poden generar noves plantes sense passar per llavors, i aquesta és la reproducció asexual. Si agafem una patata i la dividim en parts i les sembrem, de cada grill en sortirà una nova planta. Si ens donen una branqueta d’alguna planta que ens agrada, la podem plantar en una torreta i, si arrela, en pot fer una de nova. Això és possible perquè les cèl·lules de les plantes poden canviar la seva identitat fàcilment i desdiferenciar-se, és a dir, d’una tija poden sortir arrels, d’un tubercle poden sortir tija i arrels, segons convingui... cosa que els animals tenim molt més complicat (tot i que n’hi ha que ho poden fer, tema per a un altre dia). Sigui com sigui, els humans ens hem aprofitat d’aquesta propietat de les plantes i hem fet servir tant la reproducció sexual com l’asexual de les plantes, segons els nostres interessos.

Així, per generar noves varietats de plantes, fem encreuaments genètics, esperant que les plantes filles tinguin característiques combinades de les dues plantes parentals. La pol·linització dirigida, és a dir, agafar pol·len d’estams (òrgans masculins) per a dipositar-lo en els estigmes (òrgans femenins) de les flors receptores emasculades (a les que s’ha “castrat” la part masculina de la flor, arrencant els seus estams), és coneguda pels éssers humans des de fa milers d’anys. Ja era una activitat practicada pels assiris al 800 aC i immortalitzada en els seus baixos relleus. Després dels encreuaments genètics cal veure quins són els resultats, atès que, com no es pot dirigir, pot ben ser que les plantes filles no siguin com voldríem i no tinguin les característiques desitjades. A classe de genètica s’explica el cas de Karpechenko, un genetista rus, que l’any 1928 va intentar l’encreuament de dues plantes conegudes per tots, raveneres i cols (són de la mateixa família, les crucíferes, i es poden fertilitzar), amb la idea de generar una planta on es pogués aprofitar i menjar tot, l’arrel (rave) i les fulles (col). Desgraciadament, el resultat de l’encreuament genètic no va sortir com s’esperava i es van generar plantes filles amb les arrels de les cols i les fulles dels raves. Bé, no cal dir que aquesta planta no resultava gaire útil per a l’alimentació i no va ser cultivada. Un experiment genètic fallit. Però també pot ben ser que l’encreuament generi una planta nova interessant, per exemple, la taronja dolça que mengem és descendent de dos encreuaments seguits entre mandarina i pomelo (el seu genoma és 75% mandarina i 25% pomelo).

Els humans hem fet servir tant la reproducció sexual com l’asexual de les plantes, segons els nostres interessos

Però també fem servir, i molt, la propietat de les plantes de reproduir-se asexualment. Si trobem una planta que ens agrada tal com és, sigui per l’olor de les flors o per la qualitat del fruit, no volem que les seves característiques canviïn, les volem perpetuar. Per tant, el que realment volem és fer-ne clons, i no un clon, sinó molts. Milers, milions i milions de milions de clons. Idèntics, amb la mateixa informació genètica. En aquest cas només podem recórrer a la reproducció asexual. Que tenim un roser que fa unes flors d’una olor o d’un color vellutat que ens enamora? Doncs agafarem una branqueta de roser i l’empeltarem en un peu d’un altre roser que haurem escapçat, per tal de generar un roser quimèric que faci flors idèntiques a les del roser original. Un nou clon. I això ho fem amb els rosers, però també amb les patateres (Kennebec, Red Pontiac...), amb les pomeres (Fuji, Golden, Gala...) i altres arbres fruiters, amb les oliveres (Arbequina, Picual...) i, molt evidentment, amb els ceps (ull de llebre, garnatxa, xarel·lo, parellada, moscatell, sumoll, picapoll, chardonnay, syrah, merlot, cabernet sauvignon... ). I en aquest cas ho fem perquè els raïms del mateix cep comparteixen la mateixa informació genètica i tenen el mateix metabolisme. Per tant, els raïms de la mateixa soca tenen una composició bioquímica (sucres, antocians, polifenols, compostos aldehídics i cetònics...) molt similar que, tot i variar una mica –en dependre de la terra, la pluja i el sol de cada anyada–, conjuntament fan que els vins que se n’obtenen presentin uns matisos de sabor, olor, color, és a dir, unes qualitats organolèptiques diferencials, que ens sedueixen i ens atrapen. I és per aquesta raó que, fins i tot els que vivim a ciutat i no sabem de pagesia però ens agrada el vi, som capaços d’anomenar pel seu nom moltes més varietats de vins monovarietals (i, per tant, ceps) que de qualsevol altra varietat de planta que mengem.

Però, ara us pregunto, de veritat som conscients, realment conscients, que quan diem aquest vi és un Cabernet Sauvignon volem dir que tots els milions de milions de ceps del món que anomenem Cabernet Sauvignon són genèticament idèntics, i que són tots còpies clòniques d’un únic cep original?

Milions de plantes cultivades són clons genèticament idèntics d’unes soques concretes

El dia de tornada vàrem estar xerrant una estona amb l’amo de la casa, que elabora uns interessants vins d’autor monovarietals, i li vaig comentar que alguns dels articles que guardo com a peça d’informació curiosa (és el que té, dedicar-se a la genètica) són sobre la genètica dels ceps. Més concretament, sobre el pedigrí genètic del Cabernet Sauvignon i altres raïms ben coneguts. En aquest article, talment com es fan les anàlisis forenses de paternitat/maternitat quan es troba un esquelet sense identificació, s’esbrina la filiació del Cabernet Sauvignon i d’altres ceps. Us imagineu un cep a la taula asèptica d’un forense, com ho fan a les sèries on es resolen casos criminalístics? Doncs en lloc de fer-ne una autòpsia, en podem extreure una mostra del seu ADN, i inferir-ne de qui és fill.

Qui són els pares del Cabernet Sauvignon? I els del Chardonnay? Ho deixem per a la setmana que ve.