Aquest és el títol del novel·la de ciència-ficció de Philip K. Dick en què s’inspira la pel·lícula Blade Runner, protagonitzada per Harrison Ford. Però avui no parlarem de si els androides somien o no, sinó de si dormen, o més ben dit, si necessiten dormir o no. Aquest seria el punt clau i definitori per demostrar que tenen un cervell equivalent al de qualsevol organisme animal. Si els androides dormissin per necessitat (i no perquè els programessin), llavors els podríem considerar quasi humans. Sabem ara que tots els organismes animals amb sistema nerviós, si s’estudien a fons, tenen períodes de temps en què les seves neurones han de desconnectar i fer un reset per a tornar a funcionar correctament. Fins i tot un “cuc” com el nematode Caenorhabditis elegans, que només té 302 neurones al seu “cervell”, pot dormir i, de fet, necessita fer-ho en certes etapes crucials de la seva vida. Tot just a finals de juny, s’ha publicat un treball que explica com es pot mesurar, neurona a neurona, aquesta desconnexió de la seva activitat neuronal fins a quedar en un estat de letargia, i com i quan les seves neurones desperten. Així, els autors demostren que aquests “cucs” s’apropen l’un a l’altre fins a fer una espècie de cabdell, on la concentració d’oxigen baixa i, llavors, un 75% de les seves neurones disminueixen la seva activitat neuronal fins que els animals s’adormen de forma natural. Tot i així, hi ha neurones que queden vigilants i alerta per mesurar l’oxigen ambiental, per tal de despertar a les altres quan aquest puja. De fet, els autors van més enllà i conclouen que dormir és una propietat emergent de les xarxes neuronals, és a dir, que dormir i desconnectar dels sentits i de la realitat és un fenomen inherent i, fins i tot, una necessitat derivada de tenir neurones connectades i processant informació. Resumint, si tenim cervell, cal dormir.

Doncs bé, està clar que aquest tema de la son i l’insomni ens preocupa, com a societat i com a científics. Aquest mes de juny passat, s’han publicat dos articles més de recerca en revistes de primeríssim nivell sobre la capacitat o, millor dit, la incapacitat d’adormir-se. Ara que ja sabem que el nostre cervell necessita “apagar-se” i desconnectar, com és que hi ha persones que pateixen insomni? Hi ha algun factor genètic que expliqui per què unes persones poden adormir-se fàcilment, en condicions normals, i d’altres estan desvetllades, tot i desitjar poder dormir? I, aquí, cal dir que no parlem de la genètica de malalties que ocorren infreqüentment i només afecten una família concreta (aquestes serien les malalties rares, causades normalment per mutacions en un únic gen), sinó que parlem de l’insomni que afecta una proporció molt alta de gent –segur que en tenim al nostre voltant que ho pateixen, talment sembla una epidèmia–. Parlem de tots aquells que volen dormir i no poden fer-ho sense medicació. Tot i que implementar bons hàbits per tal de “reaprendre” a dormir ajuda en la meitat dels casos d’insomni, estudis en famílies i bessons demostren que hi ha factors genètics rellevants que predisposen a patir insomni.

Els gens implicats en l’insomni també estan relacionats amb l’ansietat, depressió, diabetis d’adult i obesitat

I quins són aquests gens? Com podem saber si som portadors de variants genètiques que incrementen el risc a patir insomni? Per abordar aquest tipus de malalties que no són causades per un únic gen, sinó que es deuen a combinacions de moltes variants genètiques (en què cada variant només afegeix una mica al risc de patir la malaltia), es realitzen estudis de GWAS (genome wide association study, o estudi d’associació al llarg de tot el genoma). En aquests estudis, s’analitza l’ADN de moltes persones afectades de la malaltia estudiada (en aquest cas, l’insomni) comparant-lo amb el de persones no afectades. El que es busca és trobar una posició (o seqüència) concreta de l’ADN que es troba més freqüentment en els pacients d’una determinada malaltia respecte als que no són pacients, és a dir, cerquem aquelles variants genètiques que incrementen la probabilitat de patir aquesta malaltia. A aquest tipus d’evidència se li diu “associació”. Ara bé, molt important, cal remarcar que haver heretat aquestes variants no vol dir que patirem amb tota seguretat la malaltia, sinó que tenim més números de la loteria per acabar patint-la. Major risc, però no determinació absoluta.

Si dormim més, sentirem menys dolor i no contribuirem a afavorir trastorns neurològics i metabòlics

Doncs bé, resulta que després d’analitzar 113.006 persones del Regne Unit (fixem-nos que és una anàlisi d’un nombre considerable de persones), han identificat que variants en 5 gens concrets clarament relacionades amb l’insomni, ja que són molt més freqüents en les persones que pateixen insomni respecte a les que poden dormir sense dificultats. I, el que és més rellevant (i potser inesperat) d’aquest estudi, es coneix que aquests gens estan molt implicats en trastorns neurològics, com ara l’ansietat i la depressió i, fins i tot, en malalties metabòliques, com ara la diabetis d’adult o l’obesitat. És a dir, els gens que intervenen en l’ansietat, la depressió, la diabetis d’adult i el sobrepès també estan molt involucrats amb l’insomni persistent independent de circumstàncies vitals puntuals. Per contra, les persones que, subjectivament, se senten bé amb elles mateixes dormen millor i no pateixen insomni. D’aquests resultats (i d’altres) en podem deduir que cal començar a actuar de forma racional per a tractar l’insomni juntament amb aquestes malalties en aquelles (moltes) persones que pateixen insomni combinat amb altres símptomes, que ara sabem que no són independents, sinó que reflecteixen una alteració de les mateixes vies genètiques i metabòliques. En altres paraules, potser ens cal una visió més holística i integradora de les malalties que patim.

Dormir més és una de les millors inversions de salut que tots podem implementar. I és gratis. A què esperem?

Per últim, he deixat l’article científic que més m’ha subjugat. Una aportació  que mereixeria, segurament, un article d’opinió per si mateix. Aquest article demostra que si dormim més, sentirem menys dolor físic. I aquí estem parlant del dolor crònic, tan  difícil de tractar. Molts de nosaltres (i com més anys acumulem, més ens passa) ens aixequem, molts dies, escruixits. Doncs resulta que si dormim més o, si més no, prenem més cafeïna, la sensació de dolor pot disminuir considerablement. De fet, bastant més que si prenem analgèsics convencionals. Això es demostra en ratolins als quals se’ls manté desperts fent activitats i que, per tant, se’ls treu força hores de son. Com a conseqüència, aquests ratolins als quals hem deixat dormir poc queden sensibilitzats i tenen una sobreresposta al dolor després de certs estímuls; sobreresposta que disminueix si s’incrementen les hores de son o se’ls proporciona cafeïna (tot activant les vies dopaminèrgiques). I ara sí que he de dir que aquest és un d’aquells casos en què aquestes conclusions les podem comprovar. En el meu cas, si dormo 8 hores durant una setmana, molts dolors i dolorets passen a ser suportables o directament desapareixen. Quan torno a dormir poques hores, no tardo gaire a sentir dolor articular. Compte! No estic dient que els medicaments no facin falta, sinó que en molts casos, el que realment cal és canviar el nostre estil de vida. Conclusió: si dormim més, sentirem menys dolor i no contribuirem a afavorir trastorns neurològics i metabòlics. Tornem-hi: cap acció és de tot o res, però dormir més és una de les millors inversions en salut que tots podem implementar. I és gratis. A què esperem?

Gemma Marfany
Opinió My name is Luka Gemma Marfany