Rajoy i Rivera sabien molt bé el que feien en pactar la data de la investidura. Si el resultat és positiu (altament improbable tal com estan les coses), hi haurà un govern el 3 de setembre i serem a temps que a finals d'aquell mes entri a la Cambra el projecte de pressupostos i el 15 d'octubre Espanya pugui presentar-se a Brussel·les amb els deures fets: un sostre de despesa acordada, un projecte de pressupostos ja en tramitació que eviti prorrogar els de l'any anterior i un itinerari conegut per a la reducció del dèficit.

Totes aquestes exigències estaven implícites però molt clares quan van perdonar a Espanya la multa per incomplir dolosament els seus compromisos. El missatge va ser inequívoc: aquesta vegada farem els ulls grossos, però si en tres mesos no vénen vostès amb la tasca complimentada, preparin-se per al pitjor.

Si seguim sense govern, a més de les sancions comunitàries que ens costaran milers de milions d'euros, patirem un vendaval duríssim de desconfiança dels mercats i de paralització de les inversions, perquè un país en el qual no es pot confiar en allò polític tampoc és de confiança en la cosa econòmica. Això frenarà la incipient recuperació de l'economia i de l'ocupació.

I hi haurà també una dolorosa sanció social. Els que es disposen a prolongar el bloqueig (no per hipòcrites raons ideològiques o ètiques, sinó per les mateixes miserables estretors orgàniques per les quals Cameron va empènyer el seu país a l'abisme del Brexit), saben que causaran un mal immens a milions de ciutadans.

Algú haurà de pagar políticament per aquest despropòsit, i aquest algú ja té nom, cognom i sigla

Les pensions entraran a la zona de màxim perill (si és que no hi són ja), els sous dels funcionaris no es podran actualitzar, les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments veuran els seus ingressos congelats i patiran els serveis essencials (assumptes menors, com la sanitat i l'educació), no es podrà iniciar la peremptòria reforma fiscal que millori els ingressos públics sense castigar més la classe mitjana, els treballadors no podran recuperar els drets que van perdre amb la reforma laboral del PP ni els ciutadans les llibertats que va retallar la "llei mordassa", no hi haurà un pacte social amb sindicats i empresaris per planificar una sortida justa de la crisi.

Algú haurà de pagar políticament per aquest despropòsit, i aquest algú ja té nom, cognom i sigla. Només en una cosa ja estan d'acord els partits polítics, els grups mediàtics i els poders econòmics, des del tàndem Rajoy-Rivera a Pablo Iglesias, des de PRISA a La Sexta, des de Juan Rosell a Núñez Feijóo, Urkullu i Puigdemont: si es repeteixen les eleccions, aquest merder se'l menjaran sencer els socialistes, amb Pedro Sánchez al capdavant i el seu timorat i inepte seguici de barons darrere seu. A tots ells, inclosos els emboscats, els espera el diluvi universal a partir del 2 de setembre. I se l'hauran guanyat a pols.

Per deixar més clara la cosa, García Albiol, sempre tan subtil, ho va posar a Twitter: "A veure si Sánchez té nassos d'enviar 36 milions d'espanyols a repetir eleccions el dia de Nadal".

Si els queda un gram de sentit comú (cosa que és legítim dubtar), hi ha diverses maneres raonables d'evitar aquesta data

Però encara que la investidura fracassi com vol Sánchez i no hi hagi nous intents com vol Rajoy, no és inexorable que les eleccions siguin el dia de Nadal. Si els queda un gram de sentit comú (cosa que és legítim dubtar), hi ha diverses maneres raonables d'evitar aquesta data. Els experts juristes podran precisar-ho més bé, però a mi se me n'ocorren dues de molt òbvies:

La primera és per la via de la interpretació constitucional. L'article 99.5 diu que, transcorreguts dos mesos a partir de la primera votació d'investidura sense que cap candidat hagi obtingut la confiança del Congrés, "el Rei dissoldrà ambdues Cambres i convocarà noves eleccions". Però no obliga que aquest doble acte de dissoldre i convocar sigui instantani. N'hi hauria prou amb deixar passar uns dies entre el final del termini i l'aparició al BOE de la convocatòria –amb el consentiment implícit dels partits– per esquivar la data fatídica del 25-D.

La segona via només requereix una senzilla reforma de la Llei Electoral, que pot fer-se en molt poc temps si hi ha consens. M'explico:

La Constitució estableix, amb caràcter general, que les eleccions se celebraran entre els 30 i els 60 dies des de l'acabament del mandat de les Cambres (en aquest cas, de la seva dissolució). I en la Llei Electoral vigent es concreta el termini: "Les eleccions hauran de celebrar-se 54 dies després de la convocatòria". És aquesta determinació dels 54 dies la que obligaria a votar el 25 de desembre.

Hi ha un buit legal sobre el cas excepcional: quan és el Rei que dissol les Cambres per la impossibilitat de formar govern

Però en el text de la llei aquesta exigència es refereix als dos supòsits normals: Quan hi ha eleccions perquè el President del Govern les convoca anticipadament, o quan n'hi ha perquè expiren naturalment els quatre anys de la legislatura.

Hi ha un buit legal sobre el cas excepcional: quan és el Rei que dissol les Cambres per la impossibilitat de formar govern.

Seria perfectament possible omplir aquest buit afegint un parell de línies que escurcin el termini entre la convocatòria i la votació: establir, per exemple, que en el supòsit de l'article 99.5 de la Constitució, les eleccions se celebraran 34 dies després de la convocatòria.

Fent-ho així, la primera votació d'investidura seria el 31 d'agost i les eleccions podrien celebrar-se el 4 de desembre. Això si es vol mantenir la norma consuetudinària de votar diumenge, la qual cosa tampoc no és cap obligació legal.

No estic descobrint res que Rajoy no sàpiga. Fa setmanes que un exèrcit de juristes a les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría estudien i esbudellen aquests temes i tots els altres relatius a la crisi institucional que patim. L'espantall de les eleccions el dia de Nadal resulta políticament útil per intensificar la pressió al PSOE i per subratllar com n'és d'esperpèntic d'aquest procés, però pot evitar-se amb relativa facilitat.

Per a això només fan falta dues coses: una mica de sensatesa per totes les parts i ganes de no tocar més els nassos al personal buscant que el personal li trenqui el nas a algun rival polític. En un país normal amb dirigents normals, ambdues coses vindrien donades per la simple lògica. Però Espanya ha descarrilat fa temps del camí de la normalitat política, i els seus polítics han demostrat ser qualsevol cosa menys gent normal. Aquests tipus són capaços de tot, així que no donin res per fet ni descartin res, per absurd que els sembli. A la Casa Reial ja deuen estar pensant què cony fer aquest any amb el missatge del Rei de la Nit de Nadal.