Deia Maquiavel que la traïció (política) és l'únic acte dels homes que no es justifica i que els traïdors són els únics éssers que mereixen sempre les tortures de l'infern polític, sense res que pugui excusar-los. Això mateix ha de pensar Pedro Sánchez dels qui han decidit abjurar a hores d'ara del seu credo, encara que ho hagin fet més per realisme que per delació. Segones parts mai no són bones, i a més poden ser letals si els qui les protagonitzen són si més no coresponsables de la fractura que viu el PSOE i dels dos pitjors resultats de la seva història.

Dos motius de pes per donar per superada la curta història de Sánchez a la socialdemocràcia espanyola. Per això ja són legió els desertors del "sanchisme" que miren cap a una altra banda a la recerca d'algú capaç de competir en unes de primàries amb Susana Díaz, si és que la de Triana es digna a sortir en algun moment de l'ambigüitat i la retòrica.

Tants són els pròfugs que ni Sánchez no està segur que hagi d'intentar la reconquesta. Una vacil·lació que ha esdevingut tribulació i angoixa, segons expliquen els seus més pròxims.

El degoteig de baixes del que ell va creure que era "sanchisme" i no és més que "antisusanisme" ha deixat Sánchez fora de combat

El degoteig de baixes del que ell va creure que era "sanchisme" i no és més que "antisusanisme" l'ha deixat fora de combat. No és per a menys. Primer va ser Antonio Hernando, després César Luena, Patxi López i fins i tot Óscar López... I la llista continua perquè ja no són al seu costat tampoc ni Idioa Mendía (País Basc), ni Miquel Iceta (Catalunya), ni Francina Armengol (Balears), ni Luis Tudanca (Castella i Lleó)...

D'aquí la cimera dels darrers mohicans, entre els qui es troben el secretari provincial de València, José Luis Ábalos; la diputada asturiana Adriana Lastra i els alcaldes de Jun, Xirivella o Dos Hermanas, entre d'altres. 68 fidels a l'exsecretari general amb poder orgànic reunits a Madrid per llançar un manifest, proclamar Sánchez el millor aspirant que "pot recuperar la il·lusió de la militància" i "les senyes d'identitat" del PSOE i llançar alguna picada d'ull als votants de Podemos.

Molt més clar que el document que es va fer públic va ser la reflexió escrita pel diputat basc Odón Elorza en el seu propi blog, on reconeix que "el silenci i l'espera no han jugat fins ara a favor de Pedro Sánchez" i parla sense embuts de "canvis de bàndol significatius en dirigents del PSOE", que atribueix a la condició humana.

Només la determinació de Sánchez a presentar-se a les primàries pot frenar el que el mateix Elorza qualifica de "fugues" de col·laboradors, i recuperar alguns capitans i generals i evitar que es consolidi la idea d'una tercera via basada en la renúncia de l'exsecretari general a recuperar el lideratge.

Mai no es va dir més en tan sols un paràgraf: Pedro no claudiquis, cal aturar la deserció i han de tornar els quadres que et donaven suport i se'n van anar. Doncs això: No surrender, Peter. Això et demanen els darrers mohicans. La resta, literatura.