Tots ho saben. Té més el cap al PSOE que a la Junta. El d'ahir va ser el seu últim discurs com a presidenta el Dia d'Andalusia. Fins i tot Blas Infante ho sabria si no hagués estat afusellat sense judici ni sentència al quilòmetre 4 de la carretera de Carmona. Però ella continua sense donar noves pistes. Des d'aquell "tinc força, il·lusió i ganes" que va proclamar en la seva última exhibició de fortalesa orgànica, no ha badat boca.

En un 28-F marcat per la incertesa sobre el seu futur polític, Susana Díaz no ha emès més senyals que la de reclamar el paper d'Andalusia com a "benefactora dels grans canvis que s'acosten". Res que no estigués en el guió del solemne marc. La poesia, l'emotivitat i la mirada llarga van anar a càrrec de Luis García Montero, que per a això ha estat reconegut merescudament amb el títol de Fill Predilecte.

"Massa banderes, massa credos, massa patriotismes, massa costes i fronteres tacades de sang...", va afirmar el poeta des del faristol del Teatre de la Maestranza, abans de rebutjar la llei del "jo vaig a la meva" perquè la veu tan "mesquina" com la consigna de "tothom a obeir els meus manaments". Parlava, esclar, de les "identitats rocoses, fonamentalistes, colonitzadores i superbes, que volen imposar-se com a únic mode de vida".

Però les seves paraules van retronar més enllà del Guadalquivir en una setmana, una altra més, on al PSOE també hi regna el "jo vaig a la meva" i on els pocs que pensen en el "tothom" amb prou feines són escoltats.

El PSOE es dessagna, els socialistes es destrueixen entre ells, i encara queden més de tres llargs mesos per a les primàries

El PSOE es dessagna, els socialistes es destrueixen entre ells, i encara queden més de tres llargs mesos per a les primàries. D'aquí fins que arribin, hi ha temps per fer més mal a les sigles i a qualsevol qui sigui que guanyi aquesta batalla autodestructiva. Esperin que comenci oficialment la cursa i comprovaran com es devoren els uns i els altres.

No va ser bona idea fixar la data d'un congrés a sis mesos vista i no val per res donar la culpa als qui es van avançar en la cursa perquè ni van ser ells els que van fer el tret de sortida ni hi ha norma escrita perquè, un cop obert el ball, els candidats surtin a escalfar la pista.

Pedro Sánchez i Patxi López porten setmanes d'entrenament, Susana Díaz ha entrat en el compte enrere per sortir a escena i cada minut que passa no hi ha patum del socialisme que no temi les conseqüències d'una competició de resultat incert i en la qual fins ara no s'ofereix més que una successió d'eslògans, si no de mentides. No hi ha cap desenllaç bo perquè, com diu un veterà socialista, els moments crítics exigeixen temps de transició en què s'ofereixin solucions i es doni estabilitat al partit. I l'únic referent intel·lectual del socialisme que avui podria exercir aquest paper seria l'asturià Javier Fernández, encara que ell no vol ni sentir a parlar-ne.

I això que cada vegada que utilitza el verb en un acte públic és per elevar-se molt per sobre de la simplificació i la demagògia tan de moda en el socialisme dels últims temps. En el seu discurs durant la ponència econòmica que coordina l'economista José Carlos Díaz va tornar a fer-ho, la qual cosa va provocar que moltes mirades es fixessin altre cop en ell com a solució per la insuportable lleugeresa del PSOE.

Si Fernández portés al peu de la lletra les pròpies paraules sobre la necessitat de fugir de solucions fàcils, miraculoses i immediates per als problemes greus, potser el PSOE podria sortir de la insignificança. Esclar que faria falta, també, que algú més deixés de banda el "jo vaig a la meva" i els altres, "a obeir els meus manaments", que és el que García Montero va considerar ahir imprescindible per crear espais de convivència.