Si hagués guanyat, la victòria seria seva, però com va ser literalment escombrada per Pedro Sánchez a tots els territoris, menys a Andalusia, Susana Díaz ja ha trobat culpables per a la seva derrota: els barons no es van mobilitzar com van prometre.

No hi ha cap calúmnia pitjor. Els secretaris generals que donaven suport a la de Triana van recórrer agrupació per agrupació els seus territoris amb un relat amb què, a jutjar pels resultats de les primàries, no es va convèncer la militància. Hi havia més d'"anti" que de "pro" perquè és cert que cap d'ells no veia en Díaz la quinta essència del socialisme ni la solució definitiva als problemes del PSOE. Es va posar més afany a evitar el retorn de Sánchez que a convèncer de les aptituds de la de Sevilla, en realitat perquè pocs –amb l'excepció de Zapatero– hi creien.

Sánchez potser va cometre errors i sumar dues derrotes electorals històriques, però la coherència amb què va lliurar la seva acta de diputat per no haver de votar l'abstenció a Rajoy més la llegenda de "víctima" de l'establishment per no sotmetre's a les consignes dels despatxos del poder polític, empresarial i mediàtic van pesar molt més que qualsevol malintencionada maniobra o exhibició de múscul orgànic. La llegenda d'una dirigent ambiciosa, maniobrera, superba i desestabilitzadora acompanyarà Susana Díaz per a la resta dels seus dies. Per a la història quedaran tots aquells amb més capital polític i més altura intel·lectual que ella i que, tanmateix, van lligar el seu futur, no a la victòria de Díaz, sinó a la derrota de Sánchez.

Cap d'ells no va voler assabentar-se que la política ha canviat tant com el món; que a França es van enfonsar els partits hegemònics; que l'ascens de Macron era un símptoma igual que l'enfonsament del laborisme britànic o la irrellevància en la qual han quedat les socialdemocràcies grega, italiana i holandesa.

El drama del 21-M no és la victòria de Sánchez, com diuen els seus adversaris, sinó l'evident pèrdua de referents passats i presents del partit que en aquesta batalla ho han estat només d'un bàndol

Hi ha moltes lectures sobre la victòria de Sánchez, però la principal és l'evident rebel·lió de les bases, el rebuig d'un model de partit acostumat a l'ordeno y mando i el repudi a una organització més donada al clientelisme, l'autocomplaença i la lleialtat mal entesa que a la capacitat, el mèrit i la construcció d'un projecte polític.

El drama del 21-M no és la victòria de Sánchez, com diuen els seus adversaris, sinó l'evident pèrdua de referents passats i presents del partit que en aquesta batalla ho han estat només d'un bàndol. González, Guerra, Zapatero i Rubalcaba, per esmentar alguns exemples, han quedat desqualificats. Ells ja estan, en tot cas, en retirada. La desaventura és per als qui van prometre fins i tot lliurar el carnet de socialista si guanyava Sánchez, i seguiran allà i continuaran escalfant l'escó.

N'hi ha altres que també van renegar de Sánchez, però que ja es mouen per congraciar-se amb el nou secretari general. Ja es nota que la coherència en el PSOE és tan escassa com la imprescindible grandesa i generositat que requereix un moment tan crític com l'actual.

Ningú no sap com serà aquest segon mandat de Sánchez, si ha madurat o no, si ha pres sincera nota dels errors, si està disposat a reconstruir amb els barons, però aquesta vegada caldrà demanar almenys que li concedeixin els 100 dies de gràcia que Díaz li va negar el 2014. La presidenta d'Andalusia està, sens dubte, deslegitimada ja per a segons quines tasques i algú li hauria d'exigir el que ningú no es va atrevir a plantejar en altres temps, això és que no arrisqui la primacia del socialisme andalús i es dediqui a governar per als andalusos.