Potser hem anat massa ràpid i massa lluny en la interpretació de les presidencials franceses en donar tan ràpid per espantat el fantasma dels extremismes.

Potser la tragèdia s'ha evitat, però segueixen allà les causes del descontentament i l'euroescepticisme, i no només a França.

Potser Brussel·les, a més de guanyar temps i imposar sacrificis, hauria de fer alguna cosa perquè els europeus creguin que val la pena continuar formant part de la Unió Europea.

Potser l'eix esquerra-dreta ha deixat de dominar la política global, però potser és una quimera que un moviment centrista, sense estructura de partit i que declara no tenir identitat ideològica aconsegueixi ser hegemònic.

Potser Macron a més de guanyar és capaç de governar i tenir èxit, però potser cau en la síndrome Hollande, i l'esperança blanca es converteix en un nou fallit president de la República.

Potser hi ha una tendència de fons per a la reordenació de l'espai polític, però potser la victòria de Macron no és més que un miratge, una solució d'urgència impulsada per les elits franceses per evitar la caiguda del sistema.

Potser hi ha algun paral·lelisme en les eleccions franceses amb les polítiques espanyoles, però potser Rajoy sobreviu també a aquesta nova onada de l'Europa occidental amb la qual els ciutadans castiguen els partits clàssics.

Potser és que Espanya és diferent i aquí els escàndols per corrupció ni penalitzen ni avergonyeixen

Potser Macron es va deixar arrossegar al centre per necessitat més que per convicció i el que passa és que la socialdemocràcia ha trobat una nova via d'escapada en el liberalisme com en altres temps la Tercera Via impulsada per Blair no va ser més que el nom que la socialdemocràcia va inventar per assumir les polítiques de la dreta.

Potser la decadència dels socialistes al Regne Unit, França i Holanda té una nova rèplica a Espanya, però potser Podemos continua buscant el seu lloc al món, i el PSOE té marge per a la recuperació si és que els seus dirigents no s'han apunyalat abans. Potser en aquest cas sigui Rivera, i no Iglesias, el més beneficiat de l'autodestrucció socialista.

Potser el món ara és dels candidats joves, ben plantats i liberals, però potser el PSOE ja va provar això amb Pedro Sánchez abans que cantés la Internacional i per dues vegades consecutives no li va servir de res.

Potser és veritat que traslladat l'espectre polític francès a Espanya, Rivera és Macron; Iglesias, Mélenchon; Hamon, Pedro Sánchez i Fillon, Rajoy, però potser el president del PP no té parangó en la política global.

Potser és que Espanya és diferent i aquí els escàndols per corrupció ni penalitzen ni avergonyeixen; els fiscals Anticorrupció poden impunement intentar apartar els qui investiguen els entramats delictius; el PP pot pactar o demonitzar els nacionalistes segons la majoria parlamentària que tingui i la família Pujol pot recórrer al llenguatge religiós per moure alegrement la seva fortuna a Andorra durant 30 anys sense que ningú els excomuniqui.

Doncs visca la mare superiora!

José Antich
Editorial Sor Marta, punt final José Antich
Jordi Galves
Una nit en l’òpera Un Macron D’Artagnan? Jordi Galves