Algú va dir un dia que s'havia perdut alguna cosa en la història recent de la socialdemocràcia perquè l'asturià Javier Fernández s'hagués convertit en el referent moral i intel·lectual del PSOE. Tenia raó. Vivia en la ignorància.

Des que se'n va anar Felipe González no hi ha hagut cap lideratge nascut de forma natural en aquest partit. El de cada secretari general va venir des de la conspiració en una habitació fosca i per interessos inconfessables de totes bandes. El d'Almunia perquè calia frenar Borrell; el de Zapatero perquè calia parar els peus a Bono; el de Rubalcaba perquè no avancés Chacón i el de Sánchez perquè calia apartar Madina.

Massa odi, massa ferides i una organització amb els llums curts sempre posats i més preocupada per les picabaralles internes que pels senyals d'alarma que la societat emetia contra una partitocràcia pendent sempre dels seus afers.

L'arribada de Sánchez al lideratge del PSOE va ser conseqüència d'una més de les conspiracions palatines dels socialistes. Els que el van elegir pensant que seria manejable amb prou feines el coneixien. Aviat va despuntar per la seva arrogància, el seu desvergonyiment i la seva immensa capacitat per fer mal a propis i forasters. Li era igual carregar contra Felipe González, corregir Zapatero, carregar contra un secretari general o posar en risc l'estabilitat del sistema.

Hi ha hagut ocasions i raons poderoses per fer-lo fora abans i d'altres maneres, però de vegades per responsabilitat d'altres, per càlculs electorals i algun cop per interessos personals, totes les operacions per expulsar-lo de la secretaria general s'han anat ajornant fins que dissabte passat el màxim òrgan entre partits va decidir extirpar el càncer veient el risc cert d'escissió. No es va utilitzar el bisturí, sinó el ganivet de carnisser. Massa tard per a l'esgrima. No es pot pretendre que una cosa acabi bé si ja va començar malament, i l'estrena de Sánchez va ser tan desastrosa com ho va ser el seu final.

Ara no toca mirar el retrovisor, sinó posar els llums llargs. I això és el que ha començat a fer Javier Fernández, l'elegit pel PSOE per presidir la gestora que dirigirà el partit fins al pròxim congrés. Algú que en la seva primera compareixença pública en l'escena nacional comença demanant perdó als ciutadans; algú que s'avergonyeix del pèssim espectacle ofert en la batalla campal que es va viure al carrer Ferraz; algú que reconeix que els socialistes s'han guanyat la pèrdua de confiança dels ciutadans; algú aliè a les batalles orgàniques; algú que prioritza la marca a les persones concretes; algú que de veritat vol abaixar la temperatura de l'incendi interior que ha consumit els socialistes...

L'asturià és més que això. És un socialista de conviccions profundes i mirada neta que lamenta de debò la sagnia emocional en què es troba el PSOE. Que ningú no es confongui. Ni és un enviat de Susana Díaz ni ha arribat a Madrid per retre comptes i participar en les batalles fratricides que tant entretenen els que van col·locar Sánchez i dos anys després n'han celebrat la mort política.

Fernández és una alenada de modèstia i humilitat enmig de la foguera de vanitats del socialisme dels últims temps, i destaca sobretot en la consigna i la simplificació. Mireu-li la cara. Hi té tatuat el dolor i la vergonya pel que ha passat els últims dies, però també el dubte de què és el millor que es pot fer per recuperar la fortalesa perduda.

Ell creu que cal evitar unes terceres eleccions perquè serien un esvoranc irreparable en una democràcia que en aquests moments emet símptomes inequívocs de fragilitat i perquè donarien una majoria absoluta a la dreta, i el PSOE en seria responsable. Però això no li impedeix d'escoltar els que avui en el seu partit estan tancats en banda a una abstenció pactada i prefereixen afrontar, malgrat els riscos indubtables, les conseqüències del que dictin les urnes.

Si el PSOE facilita en les pròximes dues setmanes una investidura de Rajoy, la narrativa del 'caigut' serà assumida també per l'electorat

Sánchez ha imposat el seu devastador relat entre les bases. I si el PSOE facilita en les pròximes dues setmanes una investidura de Rajoy, la narrativa del 'caigut' serà assumida també per l'electorat. I llavors hauran guanyat els que van passar de la plaça al Parlament amb la narrativa que el PP i el PSOE s'han conxorxat per a un nou lliurament del bipartidisme.

L'elecció no és fàcil. L'abstenció té un preu incalculable per a l'esquerra tradicional d'Espanya. Però el de les eleccions no serà més baix.

Almenys, en aquesta cruïlla de camins, al capdavant del PSOE hi ha algú que mai no ha tingut aspiracions orgàniques, que pensa a llarg termini, que mai no ha estat en batalles internes, que respecta i escolta... I això ja és molt. Per això l'han elegit. Perquè no decidirà res que no surti de l'acord i perquè sigui quina sigui la decisió, no hi ha ningú com ell per fer la pedagogia necessària.