La veritat és que, d'esquerdes, no en falten. A l'independentisme i al bloc pro-155. I com va deixar escrit Benedetti:

hay una sola grieta
decididamente profunda
y es la que media entre la maravilla del hombre
y los desmaravilladores

aún es posible saltar de uno a otro borde
pero cuidado
aquí estamos todos
ustedes y nosotros
para ahondarla

señoras y señores
a elegir
a elegir de qué lado
ponen el pie (…)

La Generalitat i el Govern encara no han triat a quin costat de l'esquerda posar el peu. Entrem en una altra setmana sembrada d'especulació perquè no sabem res: si Puigdemont proclamarà o no la DUI; si convocarà o no eleccions: si seran o no a l'empara de la LOREG: si anirà o no al Senat... Tot depèn de qui escolti el president, si a les CUP o els moderats que queden en el PDeCAT.

I a l'altre costat, igual. Rajoy no ho volia, però ja té el 155 i el suport que buscava per executar-lo. Tanmateix, els últims missatges llançats des de La Moncloa no poden ser més contradictoris sobre en quin moment i en quines circumstàncies el Govern paralitzaria l'aplicació d'un precepte excepcional que ha estat desplegat de forma expansiva. Només si Puigdemont no declara la independència? Només si convoca eleccions i aquestes són autonòmiques? Només si renuncia a l'expressió constituents? Només quan es restableixi la legalitat, es dissipi la incertesa institucional i acabi el desassossec?

Que Puigdemont convoqui eleccions, abans o després d'una DUI, ja hauria de ser un motiu per parar el rellotge d'un 155 amb què veurem coses mai no vistes

Preguntin a qui preguntin hi haurà cada vegada una resposta diferent. En el PP i en el PSOE. El cas és que el bloc pro-155 comença a patir també les primeres esquerdes, i no només sobre l'aplicació del demonitzat article, també sobre alguns dels continguts que inclou l'acord de Govern que té inflamada, esquinçada o entusiasmada —segons els casos— tot Espanya. D'actituds n'hi ha tantes com gustos i colors. Però en aquest temps de descompte, i després de diversos ultimàtums, Rajoy no vol més vacil·lació. Tampoc Ciutadans, el partit més vehement en la defensa de l'article. El PSOE, conscient de la factura que suposa corresponsabilitzar-se de la posada en marxa de la intervenció/liquidació de l'autogovern català, s'ha ensorrat i avisa que si l'independentisme convoca eleccions, amb l'etiqueta que sigui, caldrà parar aquesta bogeria. El PP ha anat virant en funció del dia i del vicesecretari general que es posés davant del micròfon. I el mateix, els ministres. I mentrestant, segueix l'esvoranc, la sortida d'empreses, i la destrossa emocional i econòmica.

Si en l'independentisme no hi va haver ningú que pensés en tot això quan va prometre la felicitat i el benestar de la nit al dia, almenys haurà d'existir qui a La Moncloa sospesi les conseqüències, no només per a Catalunya, sinó per a tot Espanya. Tancades totes les portes, encara queden, tot i que cada vegada menys, alguns dies per obrir alguna finestra. Davant d'una pugna així a l'estat de dret, no hi ha lloc per a cessions però tampoc no s'han de buscar humiliacions.

Que Puigdemont convoqui eleccions, abans o després d'una DUI, ja hauria de ser un motiu per parar el rellotge d'un 155 amb què veurem coses mai no vistes. I no parlem només del control per part de l'Estat d'una televisió pública —que a això ja estem, per desgràcia, acostumats—, sinó d'un país amb una gravíssima fractura social on la convivència no tornarà a ser la que va ser en molts anys. Quedin-se amb allò que on hi ha esquerdes, al final entra la llum, perquè potser les detectades al front pro-155 —sobretot entre populars i socialistes— poden frenar que, a partir de dissabte, a Espanya es faci de nit i no tornem en molts anys a veure el sol.