El calendari 'Mariano', no el de l'Església, sinó el de Rajoy, ha volgut que sigui el 29 d'octubre. Hauria pogut ser el 30, però és millor que diumenge descansin ses senyories, que deuen estar esgotats de tant bloqueig, tant viatge a la Zarzuela i tanta gresca. 27 anys després que el PSOE de Felipe González obtingués a les urnes la seva tercera majoria absoluta, un candidat del PP serà investit president del govern... gràcies a l'abstenció del PSOE. Més esquinçament no pot ser per als socialistes.
No n'hi ha ningú a qui no dolgui la decisió política aprovada pel comitè federal de diumenge passat. Tots estan trencats, i no només per la fractura provocada a les seves files. Hi ha també una avaria emocional personal i intransferible en cadascun d'ells. Facilitar el govern al partit de la Gürtel, de Rita, de Bárcenas, de la Púnica, de Rato, de Bankia, de les retallades i el patiment provocat a milions d'espanyols no és un plat gustós per a cap socialdemòcrata.
Ni els 241 que van votar ahir el "NO" en el consell nacional del PSC són més d'esquerres que els 139 que van donar suport a l'abstenció dissabte en el comitè federal del PSOE; ni Pedro Sánchez és més d'esquerres que Javier Fernández; ni Patxi López representa millor els valors de l'esquerra que Eduardo Madina.
La distància entre ells no és pas ideològica, sinó tàctica. O tres mesos més de bloqueig institucional, o desbloqueig. No hi havia cap més elecció. I el PSOE, encara que dividit, ha optat pel segon.
Votaran "no" Pedro Sánchez, Zaida Cantero, Susana Sumelzo, Odón Elorza, Margarita Robles, els socialistes de les Balears i els de Catalunya. Però tots pagaran el mateix preu. Uns, per haver callat durant mesos; altres per haver avantposat el futur orgànic al del partit.
Això del socialisme català és encara més greu, i no només perquè suposa la no-acceptació de les regles bàsiques de la democràcia deliberativa, sinó perquè els fa semblants en certa manera als independentistes en el seu desafiament a les regles establertes. Quan un vota i perd, tret que sigui Donald Trump, accepta el resultat i acata. Si no ho fa, és fora del sistema. I el sistema en aquest cas és el PSOE i els seus òrgans de govern.
Els de Miquel Iceta segueixen els passos del bloc sobiranista en el Parlament i provoquen un xoc de legitimitats sense precedent
Que la gestora decideixi revisar o no la relació orgànica amb el PSC és allò de menys. Allò de més és que els de Miquel Iceta segueixen els passos del bloc sobiranista del Parlament, provoquen un xoc de legitimitats sense precedent i trenquen amb el partit al qual han estat units des del 1978. I encara demanen que no hi hagi conseqüències!
El PSOE ja va pagar per ells el desgast electoral a les generals que li van suposar els dos tripartits d'infaust record; va mirar per a una altra banda quan els socialistes catalans van trencar la disciplina de vot al Congrés pel dret a decidir; van impulsar una reforma constitucional de tall federal precisament per donar oxigen al PSC a Catalunya... i ara els demanen que mirin cap a una altra banda. No sembla pas que la gestora i els barons que guanyen eleccions al PSOE estiguin disposats a fer-ho. Encara quan els catalans els proporcionaven 25 diputats, podien permetre-s'ho. Ara tot és diferent.