Bravo, Mariano! Finalment, ho has aconseguit: l’estelada, la bandera de la “sedició” catalana, de l’adéu a Espanya, és constitucional. Per si hi havia algun dubte, un jutge de Madrid ho ha deixat clar. L’estelada no atempta contra els drets de ningú: ans al contrari, la seva exhibició l’empara el dret fonamental a la llibertat d’expressió recollit a la Constitució. Si la decisió judicial que autoritza les estelades a la final de la Copa del Rei es valorés amb mirada llarga, en lloc de fer-ho amb les vísceres, qualsevol demòcrata hi veuria reforçada la més que minvada qualitat del sistema espanyol davant la ciutadania tota, inclosa la “ciutadania estelada”, i l'atònita comunitat internacional.

L'estelada desembarca aquest diumenge a Madrid per vestir les grades del Calderón. El gol per l’esquadra –constitucional– que ha marcat l’associació catalana de juristes Drets a la maquinària governativa de l'Estat és d’antologia. Si més no, tan antològic com el finalment frustrat segrest de la bandera independentista per part de la delegada del Govern del president Rajoy a la Comunitat de Madrid. Qui està ara a dins i a fora de la llei, delegada Dancausa? Res a dir, o preparem un reglament per reparar el tort, vicepresidenta Soraya? I ara què farem, ministre Margallo, després de la rebolcada? Ens posem a plorar tots plegats davant l'anul·lació d'una decisió tan "política" i "sentimental"?

Espanya prohibint banderes democràtiques en ple segle XXI! Un cop més s'evidencia l'arrel del veritable problema. Espanya, el gruix de les seves classes rectores, polítiques, econòmiques, mediàtiques, aquest paisanatge forjat i torturat per dècades d'autoritarisme i ignorància, continua navegant sobre un mar de demofòbia que sorprèn el món i que la pot acabar ofegant en la història com l’Armada Invencible a les costes d’Irlanda i la “pèrfida Albió”. Hi ha llocs, hi ha gent, en els quals i per a la qual no passa el temps.

La derrota contra els elements –els mínims de la decència democràtica–, la derrota de l’Espanya intolerant és de tal magnitud que temps ha faltat perquè hagin sortit a la palestra virtual els... (piiiii!!!!) de torn per demanar que s’enviï a Catalunya la Legió. La tropa colonial que Franco va usar com a força de xoc per sembrar el terror a les ciutats i pobles de tota Espanya “reconquerits” per a la “Gloriosa Cruzada” contra els “rojos y separatistas”. “Rojos y separatistas”. 

Espanya necessitarà molts jutges com el que ha rescatat l'estelada segrestada durant 48 hores per l'autoritarisme casernari si vol salvar-se d'ella mateixa

Per primer cop, la justícia espanyola, encara que sigui indirectament, ha sentenciat a favor del procés, el que evidencia la magnitud de l’error comès per l'Estat i la profunditat del problema que ens ocupa. L'Espanya que proscriu banderes democràtiques en ple segle XXI necessitarà molts jutges com el que ha rescatat l'estelada segrestada durant 48 hores per l'autoritarisme casernari d'una delegada "del Gobierno" si vol salvar-se d'ella mateixa. O, almenys, evitar el ridícul internacional.

Per esdevenir un país normal, Espanya necessitarà molts jutges i, sobretot, molts ciutadans com els que aquests dies s’han fet seva l’estelada en tant que símbol de llibertat. Al jutge de Madrid se l'ha de felicitar i a aquests ciutadans que no són catalans ni independentistes també, per la seva fidelitat a l'imperatiu democràtic.

Vet aquí com una bandera que sobrevivia en la marginalitat de l’activisme independentista fins fa ben pocs anys primer s’ha convertit en un símbol transversal del moviment sobiranista a Catalunya i ara, gràcies a la “delegada” Dancausa, i els qui, des de la Moncloa estant li han donat cobertura, ha esdevingut un símbol de la llibertat, també, més enllà de l'Ebre, com se sol dir (amb perdó dels de Xerta). Bravo, Mariano, perquè has aconseguit que l'independentisme també arreli a Toledo i a Badajoz.

Gràcies a Dancausa, l'estelada ha esdevingut un símbol de la llibertat, també, més enllà de l'Ebre 

L'atzagaiada descomunal del govern del PP i de la seva delegada a Madrid, a més de reforçar la raó independentista, ha fet emergir ciutadans espanyols que volen que Catalunya no se’n vagi però que fan seves banderes que representen anhels pacífics i democràtics. Encara que no siguin les del seu país ni, faltaria més, hagin de ser-ho. Aquesta és la gran paradoxa de l'episodi: l'estelada s'ha incorporat a l'imaginari d'una raó democràtica, l'espanyola, a la qual li continua pesant massa el passat i també el present de la seva pròpia bandera, la que pretén ser "la de todos".  

Relata l'historiador Ferran Soldevila en un fragment de la seva Història de Catalunya recollit per Ernest Lluch a La Catalunya vençuda del segle XVIII que el 10 de gener del 1715, mentre el "terrorisme militar" s'ensenyoria del país, ocupat per les tropes borbòniques, s'enrunà una torre de la plaça de l'Àngel de Barcelona que era part d'una presó. L'endemà hi va aparèixer un pasquí anònim, escrit en llatí, que deia: "La ruïna de la presó és presagi de llibertat". Un altre, li va contestar: "La mansió de la presó, per què s'ensorra? Tot Catalunya és habitacle de presidi". "Fins que reneixi la llibertat, tot Espanya ho és també", va concloure un tercer.    

Curiosa inversió de la història. L'episodi de l'estelada ha donat veu a ciutadans espanyols que saben diferenciar la bandera independentista catalana d'altres ensenyes que s'han usat com a armes de destrucció de llibertats pròpies i alienes. Banderes de guerra contra banderes de pau. Banderes que difícilment es redimiran alguna vegada en el tribunal de la història negra de la humanitat i banderes que busquen el seu lloc a la història de les llibertats que sempre estaran per fer. La diferència entre les banderes dels pares –com la del pare de la delegada Dancausa, un feixista consumat– i les banderes dels fills. Les estelades –o no– dels nostres fills i dels seus fills.