Arran de les descobertes que, des de el passat diumenge, ens fan els dits Papers de Panamà, moltes de les nostres sospites han estat més que confirmades: l’evasió fiscal de rics de veres, de rics tout court i de poderosos –sempre rics– és una industria puntera, ben engreixada i ben emparada. Noms i més noms van brollant cada dia, alguns de bens sucosos, com a Espanya: la tia del rei actual i germana del anterior, portaveu oficiosa fins fa un temps de la Casa Reial, persona de la que no consta ni ofici ni benefici, és titular d’una societat off shore. Al marge que caldrà extreure’n conclusions, judicials, polítiques i econòmiques, d’aquesta llista de noms i societats –filtrada, a parer meu, amb tota la intencionalitat política del món-, no ens deixem enlluernar per aquest safareig high class.

Malgrat informes de l'FMI, de l'OCDE o del G20, tot aportant xifres i més xifres, que es van demostrant prou exactes, la retòrica del poder és la mateixa: cal acabar amb el frau fiscal. Però, sempre hi ha un però, cal una cooperació global. Potser en un estadi futur; però el seny més elemental ens diu que abans d’endreçar la casa comuna, hem d’encetar la neteja de la nostra. I és ací on rau la mare dels ous. Espanya, com altres països de la UE –Luxemburg, Holanda, Regne Unit, ...–, és un paradís fiscal, castís però paradís fiscal.

Per què dic que vivim en un paradís fiscal?. Varis motius, entre d’altres i amnisties fiscal a banda, em semblen lluents com els estels del cel. D’un costat, la possibilitat de crear una SICAV –societat de capital variable destinada a inversions d’efectes cotitzats- a partir d’uns modestos 2.400.000 € i un mínim de 100 inversors i  que, per aquelles coses de la vida, no són tots ni de bon tros realment inversors, atès que les sicavs recullen patrimonis personals o familiars, no col·lectius. La càrrega fiscal anual societària és de l’1% i els socis només han de tributar si venen les seves participacions a un tipus que ve a ser la meitat o menys de l’impost de la renda, és a dir, entre el 21 i 25%, en lloc del 46% pel comú dels mortals.

En segon lloc, grans multinacionals, de forma tolerada i amb una interpretació de la llei discutible, poden derivar els seus guanys a l’estranger i tributar a casa nostra per tipus ridículs, entre el 1 i el 3%; a vegades, amb dret a devolució i tot.

En tercer lloc, igual que succeeix amb la justícia, el nombre d’inspectors fiscals és inferior a la mitjana europea. El nombre de treballadors dedicats a l’administració fiscal és inferior a la mitja europea: ¡1950 a 950!. Espanya, al 2013, representava el 13è PIB del món, després d’haver baixat des del 9è al 2008. Una de les causes d’aquesta davallada és el frau fiscal, entre un 4 i un 6% del PIB, més de 50.000 milions d'euros, pel cap baix. Aquesta pèrdua endèmica suposa l’import de totes les retallades en educació i sanitat com a mínim. Sense oblidar que l’economia submergida esgarrapa un 25% del PIB.

El frau fiscal és una de les causes de la davallada del PIB espanyol entre un 4 i un 6%, més de 50.000 milions d'euros

Remeis? Alguns: recuperar la cultura fiscal que semblava enfortida fins els 2000, tan per la via de l’educació, de la sensibilització com de, primer, la gestió tributària i, arribat el cas, la sanció, governativa o penal. Simultàniament cal incrementar les plantilles en els propers 5 anys –aquests increments cal fer-los amb certa calma– en un 30% acumulat i seguir més acceleradament els 5 anys següents. En paral·lel, i no només en el terreny de la lluita contra el frau fiscal, cal una ampliació similar a la feta en la Justícia, esforç que ja és va dur a terme als anys 80 del segle passat, duplicant-les.

I una última iniciativa, que fa quasi 20 anys que vinc demanant: considerar com a delicte autònom –ara no ho és: només es pot castigar si es condemna al defraudador de l’erari públic– a qualsevol mena d’intermediari que faciliti a un client esporàdic o regular els mecanismes de l’evasió fiscal. Des d’entitats financeres a tota mena d’assessor legals i econòmics, col·legiats o no, són els subjectes d’aquestes activitats obertament il·lícites. El frau es produeix ací des del moment en que es pren la decisió, assessorada, de cometre’l. Aquests evasors que veiem ara, en el 99% del casos no tenen –ni l’han de tenir– idea de fiscalitat. Van a qui els pot facilitar el frau, feina per la qual són retribuïts en correspondència. Qui ofereixi aquests serveis ha d’estar sancionat al marge de l’evasor, sempre que es provi la seva habitualitat. La reducció del frau, si més no a la meitat, està cantada amb aquestes mides. Aleshores es podria parlar d’atacar el frau mundial amb seriositat, sense presentar molts forats en l’armadura pròpia.

Cal deixar de ser un paradís fiscal i que el “Hisenda som tots” passi a ser alguna cosa més que un eslògan publicitari.