Al president del Govern espanyol en funcions Mariano Rajoy li ha renunciat (tècnicament parlant) un ministre en funcions. Segurament no hi ha crisi de govern més impensable que una crisi de govern en funcions, però, s’està veient, amb Mariano (i Soraya) al capdavant del negociat, que tot és possible en aquesta Espanya als llimbs d'ella mateixa, que aviat és dit.

La situació és tan valleinclanesca que el líder del PP calla davant la militància popular mentre promet no sé quantes reformes educatives, perquè Mariano pot ser un president en funcions però ara com ara el sol surt cada dia, hi haurà eleccions d'aquí a 10 setmanes, i els populars no saben com canviar de candidat sense un cabdill que assenyali digitalment l'elegit. “Educació”, beneïda paraula. Amb una mica més d’educació, el president en funcions del Govern d’Espanya en funcions no s’estaria rifant el personal, militants i votants decents del seu partit inclosos, de la manera com se’ls rifa, com si sentís ploure, des d’aquell famós SMS: “Luis [Bárcenas] sé fuerte”.

Educació. I vergonya. Amb una mica de vergonya, l’exministre en funcions José Manuel Soria  no continuaria prenent el pèl al personal, quan reconeix haver comès un únic “error”, un només, en l’assumpte de les empreses exemptes de contribució al fisc espanyol a les Bahames i a Jersey. Se n’han de tenir, de penques, per afirmar que l’única equivocació ha estat anticipar-se a donar explicacions tot i que no se'n recordava d’haver estat secretari d'una d'aquestes firmes i que de les altres tampoc en sabia res perquè es van constituir en el plistocè.

Se n’ha de tenir, d’estómac, per elogiar Soria després de la seva no-dimissió (o sí, quin embolic), com fa la plana major del PP a les portes d’una nova campanya de la renda i en una societat amb una classe mitjana -responsable- desnonada en el mercat de futurs i en procés accelerat de precarització absoluta durant dècades. Esclar que, ben mirat l'amnèsia sobtada de Soria sobre els seus negocis "legals" (cada cop s'entén menys per què dimonis haurà plegat aquest home deixant-ho tot, oi?), és obligada si Rajoy, que el va nomenar, pretén continuar a la poltrona en funcions. 

L'amnèsia sobtada de Soria sobre els seus negocis "legals" és obligada si Rajoy pretén continuar a la poltrona en funcions 

Educació. I vergonya. I decència. Aquesta mateixa setmana de les dimissions en funcions hem sabut que el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha imposat una multa a l’expresident José María Aznar López de 70.403 euros, als quals s’afegeixen prop de 200.000 més a ingressar, per un altre oblit tributari referent a una empresa familiar. Aznar López, de professió inspector fiscal. Aznar López, un  José Manuel Soria amb bigoti i cara de pomes agres connectat amb el més granat de l’imperi mundial de salvapàtries evasors d’impostos. Un selecte club amb bandera panamenya que pot acollir des d’un primer ministre de la modèlica Islàndia (i per això, ràpidament autodimitit) fins a tot un premi Nobel de les lletres peruanes i universals (bé: cal dir que don Mario Vargas Llosa se’n va donar de baixa, del club, en saber que rebria el guardó de l’acadèmia sueca) per no parlar d'altres llorejats membres de les ciències i les arts cinematogràfiques i televisives mundials com Pedro Almodóvar o Bertín Osborne.  

I, no obstant tot això, la sensació generalitzada, tot i que costa verbalitzar-la, és que ni  el PP, ni l’edifici sencer del sistema espanyol acaben d’ensorrar-se, per més bombes de rellotgeria que hagin esclatat una rere l’altra en totes les estructures que el componen des d’aquell dia no gaire llunyà que el rei Joan Carles I va decidir finalment jubilar-se de la caça major a l’Àfrica austral. Aquest és el subtext de l'assumpte i la clau de volta inercial que aguanta les parets mestres de l'edifici. El PP, encara que sembli mentida, pot tornar a guanyar les eleccions generals del 26 de juny, i Espanya sencera pot continuar en funcions in saecula saeculorum. Tret, esclar, que un improbable miracle reial d’última hora (la tradició europea més ancestral atribueix als monarques poders taumatúrgics i Felip de Borbó està per estrenar-se), o bé una trucada de la senyora Merkel els obliguin a tots plegats a vacunar-se contra l'odi tel·lúric que visceralment es professen des de fa segles i trobar una sortida al laberint.

El PP, encara que sembli mentida, pot tornar a guanyar les eleccions del 26 de juny, i Espanya sencera pot continuar en funcions in saecula saeculorum 

I doncs, per què no s’ensorra el PP? I doncs, per què l’edifici espanyol, bloquejat políticament i institucionalment des de fa anys, corcat per la corrupció i el capitalisme d’amics, coneguts i saludats fins al moll de l’os, es resisteix a caure com un castell de cartes?

Se'n poden assajar múltiples respostes. Una, d’endògena, passaria per pensar -la fallida investidura de Pedro Sánchez, el candidat del Rei ho corrobora- que, en realitat a la nova/vella política encara li tremolen més les cames que a la vellísima davant la possibilitat que l’obra caigui, davant la perspectiva d'haver-la de refer des dels fonaments. Més que no pas a una dreta que encara ha de demostrar que l’estat de la cosa pública, li importa, en realitat una mica més que un rave.

Hi ha també una resposta, diguem-ne exògena, un pèl postmoderna, que parla de les multidependències hispàniques en el context proper, europeu, i global. Parafrasejant Oriol Junqueras en una recent entrevista a El Nacional, Espanya tampoc pot decidir ensorrar-se (o suïcidar-se) unilateralment: l’Europa ranquejant de la senyora Merkel, els creditors del Bundesbank i del BCE, no l'hi permetrien. Però davant el dubte, em quedo amb Rajoy: Espanya no s’ensorra perquè és forta, como tú, querido Luis. I perquè els catalans, en el fons, encara s'ho estan pensant i estan pensant encara què fer-ne, d'Espanya.