Examen sorpresa. Va, pensi així ràpid en quins canvis hi ha hagut els darrers cinc anys al panorama de partits polítics espanyol. Sí, sí, ja sé que allà es parla molt de la nova política, però a Madrit (concepte) de novetats-novetats, n’hi ha hagut una: la vehiculació del 15-M en Podemos. I pari de comptar. Sí, perquè Ciutadans és un partit nascut aquí. Que allà té un paper i una funció diferent, sí, però és un invent català. La resta, és un refregit del mateix de sempre. Un PP on Rajoy ja era ministre l’any 1996 i vicepresident el 2000 i un PSOE on Felipe González encara potineja darrere la cortina.

I ara mirem què ha passat aquí. Comencem pels partits que ha governat més anys, Convergència i Unió. CDC està en un procés de refundació que, si el fan com alguns que manen diuen que faran, provocarà més morts que un capítol de Joc de Trons. Mentre arriba el dia, de moment ja han fet desaparèixer les seves sigles en dues eleccions seguides. A les nacionals amb la marca Junts pel Sí i a les espanyoles amb la marca Democràcia i Llibertat.

Unió Democràtica està com l’anunci aquell dels plàtans: mínim, un al dia. Però en el seu cas el que passa cada dia és un anunci de renúncia. En menys d’un any ha passat de ser un partit de poder a quedar-se com aquells edificis que buiden tot el de dins i només queda la façana. I ves que no caigui abans del que ens pensem.

Passem ara al tripartit. D’entrada el propi concepte va sortir un dia a comprar 100 grams de pernil dolç i mai més se’n va saber. I el pitjor és que dius “tripartit” i sona tan antic que és com fer una regressió a tres vides passades.

Pel camí, el PSC ha perdut mitja ànima i Iniciativa sobreviu amagada dins del concepte Podemos al Parlament i xuclada pel colauïsme a l’Ajuntament de BCN. Punt i a part és Esquerra, que ha passat del tradicional caos intern a viure la pau desconeguda sense dissidències ni estirabots que proporciona Oriol Junqueras.

Capítol a banda són els elements (ara en diuen “actors”) totalment nous. El ja citat de Ciutadans, que aquí s’ha consolidat com el partit del “No” i que a Espanya intenta ser una mena d’UCD i, sobretot, les CUP (que ara són LA CUP). Aquell moviment municipalista de la Catalunya interior va decidir fer el pas i en poc temps s’ha convertit en l’àrbitre de la política catalana. Tant, que fa i desfà presidents i és l’element clau per aprovar els pressupostos. Qui els ho havia de dir, oi?

I a l’hora dels ingredients de la nova salsa catalana, cal no oblidar l’ANC i Òmnium. Els primers, amb només 5 anys de vida, són una peça important al trencaclosques nacional, tot i els últims moviments interns que veurem com acaben. Els segons s’han trobat de lluitar per la defensa de la llengua a encapçalar manifestacions de centenars de milers de persones demanant la independència. I al seu costat, o fruit de, els independents que van anar a les llistes de Junts pel Sí.

Però al cantó unionista també hi ha hagut novetats. Societat Civil Catalana és l’exemple. Gràcies a generosos pressupostos d’origen desconegut ha aconseguit organitzar actes amb millor assistència als mitjans de comunicació que d’humans in situ. Però també intenta jugar els seus trumfos.

Segur que m’he deixat elements, coses i matisos, però així a l’engròs aquesta seria la prova que aquí tot es mou i que allà tot continua més o menys igual. Si això és bo o dolent, ho sabrem aviat. Però vivim moments de canvi. Aquí i a la Xina popular. I sorprèn molt aquest hieratisme sociopolític espanyol. Ves que no sigui la reacció típica dels cadàvers, contraposada al nostre esgotador moviment que potser no ens mogui de lloc.