Aquesta mateixa setmana comprovarem que la gresca organitzada al voltant de l'elecció de la Mesa del Congrés va ser absurda i desproporcionada. Els veterans del Parlament saben de sobres que la negociació per configurar la Mesa respon a una lògica molt diferent de la que s'usa per construir una majoria de govern. Mai abans no s'havia pres la votació de la Mesa com un avançament de la d'investidura. De fet, Patxi López va ser elegit de resultes d'un acord entre el PP, el PSOE i Ciutadans, i ningú no va aventurar llavors que això prefigurés un acord de govern.

L'enrenou respon en part a la histèria regnant després de dues eleccions generals infructuoses i gairebé 9 mesos de govern en el buit. És trist constatar que en els més de 200 dies transcorreguts des del 20-D l'únic semblant a una negociació de govern pròpiament dita va ser la que va donar lloc a l'acord entre el PSOE i Ciutadans, i aquesta es va aconseguir sabent per endavant que no comptava els vots necessaris per prosperar. Totes les altres coses han estat una exasperant presa de pèl.

Després de la polseguera i en vigílies que el Rei comenci les consultes, les coses estan en el punt en què les van deixar els votants del 26 de juny. Estem davant d'una alternativa simple que només admet dues sortides: o permetre un govern més o menys minoritari encapçalat pel PP, o votar per tercera vegada i que cadascú suporti el que hagi fet per arribar a aquest disbarat. I la possibilitat que hi hagi govern depèn únicament de la capacitat de convicció de Rajoy –l'esforç més gran del qual fins ara ha consistit a remetre un resum del seu programa electoral- i de la decisió que finalment prenguin Rivera i Sánchez.

Qualsevol altra de les elucubracions que circulen o són maniobres de distracció o pertanyen al gènere fantàstic. Està molt bé que els nacionalistes catalans tornin a la política espanyola, sobretot quan ja es veu més clar que allò d'anar-se'n d'Espanya va per a llarg. Però en aquest moment és metafísicament impossible que es vinculin a un programa de govern que no inclogui almenys el compromís de contemplar un referèndum. Com també és metafísicament impossible que el PP i Ciutadans assumeixin aquest compromís, per aquí no hi ha res a esperar.

Pel que fa al que Rubalcaba va batejar com "el govern Frankenstein" (el resultant d'amuntegar el PSOE, Podemos i les seves tres confluències, Izquierda Unida i tots els nacionalistes catalans i bascos), si en l'anterior legislatura ja es va demostrar inviable, ara pensar en això és pur deliri. Els centurions de Sánchez dins del PSOE encara deixen anar la llebre falsa de tant en tant –i ho faran de nou al final d'aquesta setmana, quan es comprovi que tot segueix bloquejat-, però ningú no ho pren realment seriosament, per la senzilla raó que no és seriós.

Tot apunta que entre dimarts i dijous els dirigents que vagin a La Zarzuela s'atindran a les seves posicions actuals. El Rei constatarà que té un possible candidat que aquesta vegada sí que sembla disposat a intentar-ho, però que no té els vots que necessita per ser investit. Mentre algú no es mogui, Espanya continuarà bloquejada.

La situació és ja objectivament insostenible, sembla mentida que ho vegi tothom menys el petit grapat de persones que té l'obligació de desembussar-la

La situació és ja objectivament insostenible, sembla mentida que ho vegi tothom menys el petit grapat de persones que té l'obligació de desembussar-la. Hi ha dos col·lectius perillosament a punt de perdre la paciència. El primer el formen els membres del Consell Europeu i de la Comissió, juntament amb els empresaris i els inversors dins i fora d'Espanya. El segon, tots els ciutadans que no estan en la direcció de cap partit. En ambdós casos estan carregats de raó i en qualsevol moment pot desencadenar-se una reacció molt més dolorosa del que potser esperen els polítics que fa un any que juguen amb foc. El dolent és que en aquest incendi no es cremarien només ells, sinó tots nosaltres.

Aquesta amarga experiència de bloqueig institucional –que ja va tenir un aperitiu a Catalunya- ens mostra la necessitat de revisar a fons els procediments constitucionals de formació de govern després d'unes eleccions. Sobretot, la qüestió dels terminis.

Amb la llei a la mà, en el millor dels casos no podrien celebrar-se les eleccions fins a molt avançada la tardor i no disposaríem d'un govern fins molt entrat el nou any. Per què ha de passar un mes des de les eleccions fins que es constitueix el Parlament, per què un altre mes per votar una investidura, per què cal esperar dos mesos a partir de la primera votació frustrada per convocar eleccions i uns altres dos mesos més perquè aquestes se celebrin? Amb aquest mecanisme, qualsevol situació de bloqueig polític (la qual cosa els britànics anomenen "parlament penjat") condemna irremissiblement el país a sis mesos d'estèril espera i de buit de poder.

Si en aquests dies es constata que no hi ha majoria per a una investidura ni esperança fundada que n'hi hagi, els responsables del bloqueig haurien almenys d'imaginar i concertar un mecanisme que, sense violentar excessivament la Constitució, permeti convocar les eleccions com més aviat millor. Això exigeix un gran consens polític (incloent-hi el mateix Cap de l'Estat) i una lleialtat cap al país que fins ara no han demostrat, però és el mínim que se'ls ha d'exigir. Si continuen embolicant la troca per a res, seran doblement culpables i qualsevol represàlia ciutadana a les urnes estarà justificada.

Per cert, tornant a allò de la Mesa: també cal suprimir aquesta broma pesada del vot secret en el Parlament. Una cosa és que en la democràcia representativa no hi hagi el mandat imperatiu i cada diputat sigui amo del seu vot; i una altra de molt diferent és que els ciutadans no sapiguem què vota cadascun dels nostres representants. "Parlament" i "vot secret" són dos termes intrínsecament antagònics.

Els dirigents del PDC i del PNB estan en el seu dret d'administrar com estimin políticament convenient el vot dels seus diputats per a la Mesa o per a qualsevol altre assumpte; però no tenen dret al vot ocult. Això no és representar, és estafar.