Tal dia com avui de l'any 1644, fa 373 anys, la cancelleria del rei hispànic Felip IV signava l'ordre de fundació a València de la primera presó exclusivament de dones a la Corona d'Aragó. Abans, homes i dones que complien condemna ho feien en masmorres separades dins del mateix edifici. A València, des del 1586 fins el 1626, els condemnats -sense distinció de gènere- eren reclosos a la Presó de Sant Narcís, a la cantonada dels carrers del Salvador i de l'Almodí. Més tard seria provisionalment habilitada una part de les torres de Quart per encabir l'excés de població reclusa femenina. I finalment el 1644, la “galera” de Quart passava a concentrar la totalitat de les condemnades i es convertia exclusivament en la presó de dones.

La “galera” femenina de València es va concebre seguint els preceptes de la biscaïna Beatriu de Zamudio, inspirats en els models penitenciaris de les societats de confessió reformista luterana d'Alemanya i d'Holanda. Zamudio, un personatge molt ben relacionat a la cort de Madrid, havia escrit un tractat que glossava els beneficis de la reinserció social basada en el treball i l’oració. La proposta de Zamudio prenia el model de les casas de recogimiento per a mujeres honradas (referit a les que no procedien d'entorns marginals) i el feia extensible a la totalitat de la població reclusa femenina. València, la ciutat més poblada de la península i amb la concentració més alta de població reclusa, es convertia en l'experiència pionera de les presons exclusivament femenines.

Però els resultats van ser decebedors. A la població reclusa habitual, formada per prostitutes, rodamons, lladres, assassines, estafadores, bruixes, fetilleres, lesbianes i lliurepensadores difícils de reinserir en aquella societat asfixiant, s'hi van sumar les víctimes de la violència domèstica que escapaven per salvar la vida. València, dominada per una oligarquia tronada que havia derrotat militarment les classes populars en la revolució de les Germanies, vivia una etapa involucionista amb una creixent presència de la Inquisició. I en aquest context, les dones que havien fugit de casa, un cop detingudes, eren lliurades al marit, que les ingressava a la “galera”. I quan eren excarcerades, el sistema no considerava altra possibilitat que lliurar-les de nou al marit, amb què es creava un bucle pervers que les condemnava a perpetuïtat.