Sempre es repeteix que si Shakespeare visqués entre nosaltres escriuria guions de televisió. Es diu això, és clar, tot i els aires de boutade, no pas pensant en la morralla que, en general, llevat de dignes excepcions, ocupa el gruix de les programacions, sinó sobretot tenint en compte la capacitat imaginativa, la complexitat estructural, la solidesa d’alguns personatges arquetípics i la profunditat dels guions de certes ficcions serials de la millor televisió global, com The Wire o Els Soprano, per esmentar-ne només dues d’indiscutibles.

Personalment, no m’atreviria a invocar el nom de Shakespeare tan gratuïtament com sovint es  fa, tot i que en el cas de les produccions de David Simon està més que justificat. Tanmateix, no és exagerat pensar que algunes sèries constitueixen, actualment, una guia analítica dels mecanismes de poder contemporanis comparables al que, en un altre temps, van representar, per citar dos exemples amb valor de paradigma, El Príncep de Maquiavel o el Leviatan de Thomas Hobbes. Sobretot perquè, certament, el valor d’aquelles mirades despietades i lúcides a les bambolines del poder polític, per provar de descobrir-ne les estratègies ocultes, troben avui, en sèries com aquestes, la seva continuïtat lògica en l’esforç per donar a veure aquelles veritats del poder que normalment els mitjans de comunicació, sotmesos a una altra lògica de verificació que la de la ficció, no gosen ni tan sols plantejar si no és per la via de la hipòtesi hiperbòlica i el·líptica.

Penso, per exemple, en L’ala oest de la Casa Blanca i en Borgen, que en constituirien la versió amable (amargament amable, m’atreviria a dir); en Homeland, que aconsegueix entrar en la guerra bruta dels Estats Units contra el terrorisme amb una cruesa que difícilment seria abordable en formats informatius; o sobretot en House of cards, que en constituiria la versió descarnada i inclement de les pràctiques cíniques que, habitualment, determinen la voluntat de poder en les estratègies quotidianes dels sistemes democràtics. És a House of cards, precisament, on més explícitament es mostra una veritat política contemporània incontrovertible: que com més alta és la responsabilitat política, en l’organigrama del sistema de poder, més gran acostuma a ser la naturalesa dels crims i l’opacitat que pretén encobrir-los i convertir-los en invisibles.

'House of cards' mostra que com més alta és la responsabilitat política, més gran acostuma a ser la naturalesa dels crims i l’opacitat que pretén encobrir-los i convertir-los en invisibles

Si la sèrie esfereeix, des del primer capítol, és perquè qualsevol espectador pot reconèixer de seguida en Francis Underwood la hipèrbole de l’ambició política i la decisió conscient de fer el que sigui per obtenir el poder, cada cop més poder, i per mantenir-s’hi, al preu que sigui. Així, a mesura que el personatge puja en l’escalafó (de líder de grup parlamentari a vicepresident i després president), les argúcies, mentides i extorsions esdevenen crims i les trapelleries i manipulacions acaben sent crims d’Estat i mecanismes més propis d’un sistema totalitari que de la primera potència, amb pretensions de modèlica, de les democràcies occidentals. House of cards revela que les bambolines, en realitat, amaguen autèntiques clavegueres.

A escala local, només cal pensar en el sinistre episodi dels GAL desplegat sota els governs del PSOE, amb majoria absoluta a les Corts, o en la confessió i el reconeixement, per part de l’aleshores president del Govern, de la necessitat ontològica de les clavegueres per preservar la pau social: “L’Estat de dret també es defensa a les clavegueres”. No deixa de ser motiu d’escàndol, encara que sembla que no tothom ho veu així, que la simple invocació de “Lasa i Zabala” en les Corts espanyoles, en l’inici d’aquesta legislatura fantasmal, hagi provocat gairebé una crisi d’Estat, un terratrèmol en la cortesia parlamentària, la irritació de tot l’aparell del PSOE i la recriminació de bona part dels analistes pel mal gust, s’ha repetit aquests dies, de la simple invocació d’aquests dos noms. Com si l’autèntic escàndol no fos el que va passar, amb Lasa i Zabala, i que els màxims responsables d’aquell Govern que ho va impulsar, amagar, justificar i que fins i tot va acompanyar a la presó, entre crits de suport i abraçades, els condemnats per aquests crims, continuïn donant lliçons de democràcia i de responsabilitat. És això l’autèntic escàndol, i no pas el seu simple, per obvi, recordatori, encara que sigui, com es diu, en seu parlamentària. L’anomalia no és que algú trenqui el silenci per aquelles pràctiques abominables, sinó precisament la seva ocultació i aquesta voluntat més implícita que confessada de passar pàgina.

Cosa semblant, a una altra escala, és el que actualment podria dir-se de l’eufemísticament anomenada “crisi dels refugiats”, que està proporcionant situacions d’una hipocresia gegantina. Mentre bona part dels caps d’Estat de la UE somiquegen paternalistament per fingir el seu escàndol i la seva cínica compassió, es legisla al mateix temps per afavorir unes deportacions que no es recorden a Europa des de la Segona Guerra Mundial o des de les polítiques genocides sèrbies durant la guerra dels Balcans. I així les llàgrimes de cocodril impedeixen de veure amb claredat que és el propi sistema d’autodefensa europea que ells mateixos han establert el que, en cert sentit, està provocant aquesta situació realment insostenible. Així, mentre els responsables de la política comunitària es lamenten per la situació que les imatges dels mitjans de comunicació mostren, dia sí dia també, cap d’ells no qüestiona, ni tan sols tímidament, l’estratègia de la fortificació europea nascuda d’un pànic semblant al que els protagonistes de El desert dels tàrtars de Dino Buzzati sentien davant la fantasiosa i només imaginària invasió dels bàrbars, que pensaven imminent.

Però aquest decorat amaga també les seves bambolines, autèntiques clavegueres de la política europea actual: una fèrria estructura policial i militar de control en les fronteres; un sistema abominable de centres d’internament al·legals, més propis d’una situació d’estat d’excepció que de la garantia normalitzada dels drets individuals, amb les seves xarxes de complicitat privada en les devolucions sense judici dels detinguts als seus països d’origen; una suspensió, sembla que ja irrevocable, de les normatives internacionals sobre el dret d’asil i les polítiques d’acollida; i, finalment, una política repulsiva (en sentit etimològic) contra els migrants que proven d’entrar en l’espai europeu comunitari.

Per no parlar del que sembla haver-se configurat com el gran tabú intocable i innombrable de les nostres democràcies, en una mostra inequívoca de la hipocresia dels Estats, com l’espanyol, que estimulen, protegeixen i avalen operacions, en la més absoluta opacitat, del comerç i el tràfic d’armes amb les organitzacions criminals, estatals o paraestatals, que estan provocant el desplaçament de milions de persones a l’Orient Mitjà.

Una de les rates de claveguera de House of cards, es pregunta: “Com s’aconsegueix ser bo en alguna cosa?”. I ell mateix es contesta: “La pràctica fa el mestre”. Doncs això mateix.