La política catalana ha entrat en una fase de putrefacció de la qual, si no hi ha independència, no se salvarà ni el pianista. Les veritats que fins aquest octubre servien per il·luminar l’escenari i remoure les consciències del país seran insuficients per mantenir un mínim de vida nacional al Parlament autonòmic.

És significatiu que Ciudadanos, el gran partit dels afrikaners espanyols, sigui el menys perjudicat per la situació política. El mal preval sempre que tothom especula excessivament amb els valors de base. És a dir, quan el pànic s’apodera de les persones compromeses o ambicioses. 

Mentre el PSC incorpora els nàufrags d’Unió, amb la idea de reforçar l’oligarquia de Barcelona davant dels instints depredadors de Madrid, Podemos posa en evidència la seva naturalesa centralista sacrificant el seu actiu més genuí a Catalunya, que és Albano-Dante Fachin.

Els partits independentistes no em semblen gaire millors, encara que tinguin presos polítics. La manca de crítica que ha seguit l'actuació de Puigdemont des del dia 2 d’octubre, apunta que la repressió funciona i que estem a punt de veure una degradació accelerada de la vida política del país.

El PDeCAT és un partit trencat entre els autonomistes cínics de Mas i Marta Pascal i els independentistes sentimentals de Puigdemont. El pacte entre ERC i Antoni Castellà es convertirà en un cul de sac, si el partit republicà continua banalitzant la democràcia per no interioritzar i afrontar les obligacions pròpies d’un estat.

La CUP es convertirà en el refugi de molta gent d’ordre, però ja només serveix per resistir. El seu discurs, que ha sigut el més normal de tota la legislatura, està massa infectat de comunisme i victimisme perquè en pugui sortir res de positiu en una situació de conflicte obert amb Madrid. 

Mentre no hi hagi polítics capaços d’explicar que la democràcia i la justícia responen sempre a una pàtria concreta, la situació política es degradarà. L’independentisme se sent còmode denunciant els greuges, però és estèril demanar a Madrid que es comporti d’acord amb les necessitats de Barcelona.

Si el catalanisme va consistir a posar el cap com un timbal als espanyols, de moment sembla que l’independentisme s’estigui organitzant per exportar a Europa les seves tàctiques més decimonòniques. L’única diferència és que a Europa no hi ha un anticatalanisme de base, com a Espanya, i és possible que les crítiques que rebin els polítics independentistes siguin menys interessades i, per tant, més pedagògiques per als seus electors.

El paper que l’exèrcit va fer a la Transició, l’estan fent ara els fiscals i els jutges espanyols. El missatge que donen els fets del darrer mes és que la propera vegada que l’independentisme guanyi unes eleccions els seus líders hauran d’estar disposats a defensar les seves conviccions amb més duresa i profunditat; no sols per conservar el poder, sinó simplement deslliurar-se de la presó.

La dinàmica iniciada per l’Estat portarà a un xoc entre Catalunya i Espanya molt més fort del que hem viscut. Molts dels que es van oposar a la celebració d’un referèndum unilateral lamentaran haver-se refugiat, en nom de la convivència i de la pau social, en una llei feta a punta de pistola al servei dels interessos castellans. 

Amb Puigdemont fent campanya a l’exili, Espanya s’ha quedat sense possibilitats d’arribar a un acord amb els dirigents autonomistes del PDeCAT, que són els principals responsables de la situació que hi ha avui. Els espanyols aviat començaran a comprovar que Catalunya no es pot governar sense els independentistes i que no tenen cap Pujol amb el qual pactar. 

Si l’independentisme guanya les eleccions del 21-D, els seus dirigents només tindran dues opcions: o bé resignar-se a dessagnar-se en el poder amb deshonor o bé posar tots els mitjans per fer la República efectiva. Si Espanya està disposada a mantenir la unitat a qualsevol cost, com ja s’ha dit moltes vegades, en el millor dels casos aquest cost serà la democràcia.

Aviat veurem fins a quin punt la justícia espanyola té força per tractar de criminals dos milions o més de votants catalans sense que es produeixi un autèntic daltabaix.