L'entrevista que VilaWeb va publicar aquest cap de setmana a Xavier Bru de Sala em va fer pensar en una escena de Band of Brothers que el meu amic Roger Mallola em va enviar després de la comèdia del 9-N. En l'escena, un grup de soldats decideix negar-se a participar en el desembarcament de Normandia si l'exèrcit no els canvia l'oficial que tenen assignat. 

La conversa del motí explica el problema que alguns articulistes i polítics miren d'amagar quan pretenen que l'independentisme necessita ampliar la base electoral o que el poble català no té força per mantenir un pols amb Espanya. El sotsoficial que lidera la revolta adverteix als soldats que poden acabar tots afusellats i un d'ells contesta lapidari: "Jo no penso seguir aquest home en el camp de batalla".

L'home que desmoralitza els soldats fins al punt que prefereixen morir com a conills en una paret és un oficial que disfressa la seva covardia exhibint una exagerada observació del reglament i dels llibres que ha llegit a l'acadèmia. El pretès sentit de l'exigència que transmet als seus subordinats tan sols emmascara la por que té de prendre decisions sobre el terreny i de fer-se responsable dels temors i les mancances del seu grup. 

Band of Brothers explica bé que el lideratge surt del coratge i l'esperança que et pots permetre regalar, i que la intel·ligència es dona absolutament per descomptada. Si no estàs disposat a pagar el preu de les febleses i el sentit de la supervivència del teu grup, a l'hora de la veritat els discursos i els galons no resultaran gaire convincents perquè l'home senzill té més por del deshonor que no pas del dolor, que coneix per defecte. 

Bru de Sala no és un líder polític, però va aspirar durant anys a ser un intel·lectual de referència. Quan jo estudiava Periodisme va publicar un llibre força comentat que es titulava El descrèdit de la literatura. Ara no el tinc a mà, però quan el vaig llegir ja em va semblar que estava escrit des del mateix sistema d'excuses que criticava, fos per evitar el perill, fos perquè l'autor no hi veia més enllà. 

El llibre atacava la política cultural del pujolisme, però igual que l'entrevista de VilaWeb era una macedònia d'idees presentada amb una retòrica untuosa de cortesà oriental. Com L'os de Cuvier, un assaig de Valentí Puig que va sortir després, el llibre explotava els diagnòstics apocalíptics que tant agraden a Josep Cuní i obviava l'ocupació de Catalunya i el mal que Pujol hauria fet a la unitat d'Espanya si hagués donat una mica de gruix a la cultura del país. 

Com és natural, no vaig entendre res. Igual que em passa amb altres figures de la seva època, llegir Bru de Sala només m'ha sigut útil a la llarga, per aprendre quines trampes havia d'evitar. És una sort que no es pugui condemnar els columnistes a pagar indemnitzacions. Perquè amb els discursos provincians disfressats d'alta cultura que alguns han emès, caldria discutir si no han provocat tantes o més destrosses que els polítics i els financers que ara tothom jutja sense compassió.

De l'entrevista de VilaWeb em va fer gràcia descobrir que Bru de Sala havia assessorat Duran i Lleida, que tots sabem com ha acabat. És una llàstima que l'entrevistador no li preguntés si no se sent responsable del fracàs del dirigent d'Unió. O si li va dir mai què pensava o només el que creia que volia sentir. I també quina opinió li mereix Thomas Friedman —un dels articulistes preferits de Valentí Puig—, que continua cobrant piles de dòlars per les seves opinions, tot i haver-se equivocat tantes vegades. 

La figura de Bru de Sala va bé per recordar que tenir raó està una mica sobrevalorat. Al capdavall, no són les idees les que han de sobreviure i competir, sinó els individus amb necessitats i vides concretes. En aquest sentit, la part de l'entrevista més significativa era la que portava el nostre l'il·lustre mandarí a explicar que els independentistes de dretes hauríem de "dissimular" i fer veure que som d'esquerres. 

Fins i tot per un fill del cinisme de la dictadura, em va semblar una gosadia intentar col·locar una idea com aquesta al cap dels catalans. Tu pots voler que ERC pacti amb la Colau. Però intentar fer creure que la independència es pot aconseguir només des de l'esquerra —sobretot si ha de ser pacífica—, és com explicar que es pot guanyar una cursa amb una sola cama o que la cultura d'un país pot créixer de manera natural, al marge de la llibertat que les seves institucions siguin capaces de protegir. 

L'entrevista era tan plena d'incongruències que no sabria dir si eren conscients o fruit de la deformació de tants anys de passar per la pedra. És curiós Bru de Sala insisteixi a rematar Mas, ara que ja quasi està acabat —potser vol vendre el cadàver a Santi Vila—. També em va cridar l'atenció que ataqués Jordi Pujol per la corrupció, però defensés la mateixa estratègia que l'expresident mira de vendre en la intimitat sense tocar la relació que una cosa té amb l'altra. 

Quan algú es pregunti què ha passat a Catalunya els darrers anys, que pensi en Band of Brothers. Jo no sé per què Bru de Sala va en bicicleta als 65 anys. No sé si és per fer veure que és d'esquerres o perquè treballa per una empresa que vol introduir el cotxe elèctric. Però la imatge d'ell pedalant per la ciutat retrata tota una generació de figures que fa anys que han perdut la capacitat de parlar seriosament de res perquè només en el pla mític de la infantesa conserven una idea civilitzada de la innocència i la dignitat.

Jo abans em dedicaria a vendre frankfurts que a participar d'un sistema pensat per destruir així la meva intel·ligència. Per sort, durant un temps el risc es pagarà com es paguen les cerveses artesanes, el menjar ecològic i, en general, tot allò que no envasa una multinacional. Perquè si penso en els discursos que ha promocionat la Catalunya autonòmica em ve al cap aquell famós anunci de Malboro: tu veus un cowboy ben plantat, retallant una posta de sol romàntica sobre el seu cavall, i llavors per una associació d'idees totalment equivocada fumes. I què aconsegueixes? Doncs un càncer.

I al final dius: "Que fumi Franco".