Julian Assange va tocar tendre, aquest diumenge, en un tuit que posava les portades dels diaris de Madrid i Barcelona de costat, després de la multitudinària manifestació de dissabte a favor de l’alliberament dels presos polítics. També podria haver comparat la cobertura que en va fer TVE amb la de les grans televisions internacionals o la mateixa TV3. 

Com ha passat en altres èpoques, la raó d’Estat s’ha apoderat del periodisme a mesura que la política catalana ha anat posant en perill la unitat d’Espanya. La poètica fotografia que The Guardian va publicar en portada l’endemà de la manifestació també donava, per contrast, una idea del paper que juguen els diaris en el procés d’independència.

Com venia a dir Assange en el seu tuit, cap país no està en condicions de resoldre els problemes que els seus periodistes són incapaços de reconèixer o de tractar. En el seu llibre sobre l’opinió pública, Walter Lippmann ja va explicar com els tòpics que escampen els diaris tan aviat poden servir per conduir el debat social com també per enverinar la realitat fins a convertir-la en una tempesta caòtica i devastadora.

Tot i que, a la capital d’Espanya, la pressió del poder es nota més que a Barcelona, la premsa catalana no és pas millor que la premsa de Madrid. Si els diaris d’aquí de vegades semblen menys tòxics i ofensius és només perquè són més provincians. Potser també —no dic que no— perquè les derrotes han donat a Catalunya una tradició de dissidència que permet de sobreviure algunes veus inconformistes.

En el fons, tot i el que pugui suggerir Assange, els diaris de Madrid i Barcelona es retroalimenten força bé. Si la premsa de Madrid treballa per negar l’existència de la nació catalana i per pintar l’independentisme com un deliri de quatre grillats, a Barcelona els diaris intenten convèncer els lectors que la independència és impossible i que l’única alternativa a patir un bany de sang és treballar i portar-se bé per tenir tranquil l’ogre espanyol.

Quan es va produir la remodelació del govern de Puigdemont, poc abans del referèndum, ja vaig advertir a un dels nous membres amb cartera que l’objectiu no era pas fer la independència, sinó utilitzar els nous consellers de cap de turc per tornar a l’anomenada moderació. No és que tingués informació privilegiada, senzillament he après a llegir la premsa i a veure com funciona el poder a través seu. 

Els diaris barcelonins no es van recrear en les imatges de la manifestació de dissabte perquè siguin més fiables que les capçaleres de Madrid, sinó perquè les fotografies de la manifestació eren fàcils d’encaixar en la cultura de la por que tenen la missió de socialitzar. Sense l’imaginari que promouen els mitjans de comunicació no s’entén que una jutge sola hagi estat més eficaç i tot que el timbaler del Bruc, a l'hora de desarborar una declaració d'independència sostinguda per dos milions i mig de persones. 

És necessari que les víctimes i els botxins es facin bé el joc. Altrament, amb les preguntes que es podrien fer aquests dies, costaria molt d'entendre perquè alguns columnistes es diverteixen escrivint digressions banals sobre la traïció o tornen a insistir amb sermons sobre la convivència mentre el cambrer et diu, en castellà andalús, que Puigdemont fa pena i que la independència l’hauria d’haver fet la CUP, que va de cara a barraca.

El català corrent té molta sort de poder accedir a Twitter i als mitjans internacionals —inclosos els russos que tant odien a Madrid—. A Catalunya el pobre ciutadà viu sotmès a una violència emocional que amb prou feines el deixa pensar bé, pressionat com està per uns diaris que escarneixen tot allò que estima i per uns altres que treuen rèdit de les amenaces de l'Estat per intentar espantar-lo amb discursos cínics o lacrimògens. 

Igual que passa amb els partits, la premsa s’ha regenerat més lentament que la societat i està dominada per la mentalitat de les vaques sagrades que van construir la seva carrera sobre el convenciment absolut que Catalunya formaria sempre part d’Espanya. Si els grans diaris de Madrid i Barcelona perden tants lectors és perquè estan disposats a dir o a justificar qualsevol cosa per tal d’evitar la independència. El problema és que, en el fons, tothom sap o intueix que el periodisme s’ha de fer contra el poder, i no pas contra les idees.