S’ha mort el cactus. Estava preparant un article sobre Vermeer, sobre aquesta puresa atmosfèrica que tenen els seus quadres i quan he passat pel menjador he vist que s’havia mort el cactus. 

Vermeer m’agrada perquè el seu art sempre té més força que els temes que tracta. El pintor no s’expressa directament a través dels personatges o els objectes. És l'atmosfera que crea la composició del quadre allò que revela el món en el qual s’insereix la vida concreta i el que fa que l’interès de les escenes no s’esgoti mai, per temps que passi, per estona que les miris.

Els francesos, que són materialistes i jeràrquics, deien que la pintura de Vermeer no tenia noblesa perquè representava escenes quotidianes. Durant dos cents anys el pobre Vermeer va passar per un pintor menor i la recuperació de la seva obra va costar gairebé un altre segle. Dalí va entendre aviat el valor de l’artista de Delft i va pintar una obra titulada El fantasma de Vermeer es pot fer servir com una taula

En la pintura de l’artista holandès és fàcil de veure que hi ha una relació entre la riquesa de la vida espiritual d’una cultura i la qualitat material del seu món físic. Tot i que va viure en un país ric i comerciant, que estava descobrint els valors capitalistes, Vermeer no confonia l’abundància amb la luxúria, ni la compassió amb la feblesa, ni l’ambició amb la hipocresia. Tampoc no crec que pintés dones perquè fos feminista. 

En l'univers de Vermeer les activitats menors de les persones il·luminen un món i un ordre moral que les transcendeix. En cada figura que pinta hi ha una tragèdia personal superada per la humilitat i la dedicació. La intimitat que traspuen els seus quadres recorden la unitat que hi ha d’haver entre la vida pública i la vida privada perquè prevalgui la bellesa, i l’absurditat de separar-les a través del cinisme i la grandiloqüència com es feia a la cort de Lluís XIV. 

Vermeer, que va pintar en un segle que s’ha dit de ferro per la quantitat de guerres i desastres que hi va haver, no era un idealista, però creia en l'endurança dels amors concrets davant les malvestats del món. Pintava dones perquè la fragilitat física li permetia destacar la robustesa espiritual de la civilització que ell estimava. Al quadre de la lletera, o de la noia de la perla, o de la prostituta que es deixa grapejar els pits, s’hi pot veure el rei que tothom porta dins però només treu en els moments de gràcia. 

Tot això ara és difícil d'entendre perquè les dues guerres mundials ens han deixat traumatitzats i la por física encara encega el nostre cor i embruta de banalitat allò que fem. Davant l'hedonisme i el sentimentalisme desbocat, la contenció de Vermeer, el seu realisme metafísic, em recorda que a les coses importants s’hi accedeix per il·luminació, i que sense capacitat de protegir els amors concrets no hi ha discursos ni riqueses que puguin sostenir cap societat. 

El cactus se m’ha mort; era majestuós com un monòlit d'aquests que les cultures alcen a la memòria de les gestes i s'ha col·lapsat per la base, justament. S'ha mort el cactus i el món que deixa, encara que tu i jo ara ens divertim fins a morir, no sé si serà pas millor. De vegades penso que amb el temps semblarà impossible que un "nosaltres" hagués existit. I no sé com evitar-ho.