L'altre dia en un dinar de feina, un company de la universitat em preguntava, amb una barreja de preocupació i d'aparent admiració entendridora: "No et desgasta molt que t'insultin tant?". La veritat és que no em desgasta gens, que m'insultin. L'opinió dels altres em rellisca fins a un punt que de vegades m'espanta. 

El plantejament d'aquest llibre que ha tret el Juan Soto Ivars, Arden las redes, per exemple, em sembla una carallotada. La idea que és difícil tenir i defensar idees pròpies perquè tuiter està ple de haters em fa riure. Defensar la teva visió del món i fins i tot tenir-ne una de pròpia era difícil quan la Inquisició et podia cremar a la foguera, o quan l'Estat espanyol et podia afusellar per sedició. 

El que desgasta és callar mentre la gent va cantant cap a l'escorxador. El que desgasta és veure com la por s'utilitza per disfressar el mal de generositat i de justícia. El que desgasta no és que et diguin imbècil, sinó sentir-te imbècil. Perquè mai no veus tan bé com n'és de limitada la teva intel·ligència com quan mires d'aconseguir que l'amor i el talent prevalguin per davant de la pedanteria i les frases fetes.

No s'ha estudiat prou fins a quin punt la societat de consum sorgida de la Segona Guerra Mundial necessita estimular la por perquè l'economia giri rodona i la gent obeeixi. La gran troballa del capitalisme va ser convertir les esglésies en supermercats, mentre els científics i els polítics feien discursos contra la superstició i elogiaven les virtuts de la raó, la llibertat i el pensament científic.

La por és l'instint més primari de l'home i resulta molt senzill d'explotar-la, sociabilitzar-la i rendibilitzar-la: només cal trobar una forma atractiva que s'adigui als valors superficials de cada època. Primer, el capitalisme va descobrir que per espantar la gent no calia executar els rebels a la plaça pública; després, es va adonar que tampoc no calia muntar guerres, n'hi havia prou que els pobres visquessin com els rics perquè tinguessin alguna cosa a perdre.

Ara, amb els efectes de la crisi, es començarà a veure que tampoc no cal que la gent vulgar visqui gaire folgadament. N'hi ha prou d'aguditzar el sentiment de culpa i d'injustícia per conduir la massa com un ramat de xais. La importància que es dóna a les microagressions, la utilització política dels traumes històrics i la mitificació literària de la feblesa són recursos ideals perquè la gent es posi la bena abans de la ferida, sense necessitat de reprimir-la.

La por destrueix el valor de l'experiència i lliga el pensament als prejudicis i als discursos de caire bonista o hedonista. La neurociència ha demostrat que l'home tendeix a evitar el conflicte i les emocions negatives quan ha de prendre una decisió. La pulsió natural de l'home és la fugida endavant i resulta un espectacle veure com la roda de l'economia l'estimula i l'explota, mentre els polítics parlen de seny i de cultura.

Quan es vulgui entendre la decadència d'Occident caldrà recordar el poder psicològic que la contingència té en el seny de les persones; com destrueix la capacitat de pensar a llarg termini i de llegir les situacions de manera intel·ligent. Tots tendim a sobrevalorar les coses bones del present i a inflar les conseqüències dels riscos que encara no hem pres. Ho diu la neurociència però n'hi ha prou d'escoltar els discursos hegemònics i mirar tàctiques electorals per veure com s'exploten aquests biaixos.

Els esclats de fúria de les xarxes són un reflex ben natural del valor comercial, polític i cultural que hem donat a la por. Si no estàs disposat a resistir insults per defensar les coses que estimes, al final la teva por o la dels altres anirà buidant de contingut totes les formes de la teva vida. Posats a fer, val més pagar per les pròpies imperfeccions que no pas per les del món, que no porten la teva firma i podrien ser les de qualsevol.