Inés Arrimadas va decidir immolar-se ahir proposant una moció de censura testimonial, que té com a únic objectiu erigir-la com la lideressa de la barraca espanyolista resistent a Catalunya. Tot i els articles incendiaris dels diaris de Madrid, el govern de Rajoy no farà res més que mirar d’entorpir l’organització del referèndum amb paperets i admonicions verbals. 

A la Moncloa confien que la Generalitat no tindrà capacitat d’organitzar un referèndum però Rajoy sap que, si la majoria dels catalans, pels motius personals que siguin, decideix ignorar les institucions espanyoles, no podrà fer res per evitar la independència. A Catalunya, l’espanyolisme és com un nen de papà que veu arruinar-se la família i, en comptes de posar-se a treballar, accelera el tren de vida per fugir endavant. 

Els unionistes estaven tan acostumats a la tranquil·litat que els donava el context d’amenaça física, i als sobreentesos que se’n desprenien, que ara se senten desprotegits i en perill. Les rebequeries que vam veure ahir, i les que veurem els propers mesos, no són fruit de cap escrúpol democràtic. Venen de la barreja de ràbia i de por que la llibertat de Catalunya produeix als ciutadans que han viscut dels avantatges derivats de la repressió.

Els partits independentistes no han donat un gran exemple de talent. Però exigir que polítics formats per gestionar una autonomia es convertissin tot de sobte en Bismarcks i Maquiavels és una mica cínic i excessiu. Per les mateixes raons que l’independentisme no ha estat brillant, Arrimadas i els seus amics han comès equivocacions de fons que només es poden explicar pel desconeixement profund que tenen del país que diuen defensar. 

Quan la líder de Ciutadans insinua que alguns diputats de Junts pel Sí podrien votar a favor de la seva moció de censura, només posa en evidència que el seu projecte autonòmic passa per seguir comprant independentistes com van fer CiU i el PSC durant tants anys. Madrid sempre ha treballat sobre la tesi que els catalans són fàcils comprar. El problema és que, amb la democràcia, alguns han oblidat que per poder comprar-ne uns pocs, abans l'Estat sempre n’ha hagut de matar o acollonir molts d'altres.

Pel que fa a les argúcies de dimecres, l’unionisme va cremar tots els ponts de tornada sense ni tan sols adonar-se del que feia. Després de l’espectacle que van organitzar els partits, cap Estatut no es podrà tornar a vendre mai més a Catalunya com una eina d’alliberament i benestar. Utilitzar la lletra petita del text autonòmic per anar contra l’autodeterminació va ser una manera excel·lent de posar en evidència fins a quin punt l’Estatut ha sigut una eina de dominació espanyola. 

Si els diputats unionistes haguessin seguit una estratègia més política, en comptes de fer el pedant amb tecnicismes, haurien deixat més marge a la possibilitat de preservar un camí de retorn per l'independentisme. Utilitzar la lletra petita de l’únic text legal que ha representat una mica els catalans en els darrers tres segles per intentar humiliar la presidenta del Parlament amb discursos de setciències va ser un error que l'unionisme pagarà molt car.

De moment ja hem vist Arrimadas dient que L'Hospitalet no és Ripoll, mentre es prepara per immolar-se per l'autonomia, en una moció de censura que no podrà guanyar. Em sembla que va ser Jordi Pujol que una vegada em va dir que, només quan estàs derrotat, et preocupes de deixar testimoni.