Aquest cap de setmana, els diaris anaven plens d'anàlisis apocalíptiques a propòsit de la presa de possessió de Donald Trump. Arcadi Espada, en la seva epístola a El Mundo, explicava que Trump representa l'entronització definitiva de l'estupidesa en el poder polític. Vaig pensar en un estudi destapat pel The Guardian segons el qual els humans ens tornem més rucs cada generació que passa. 

Després d'una vida de sumar-se a idees equivocades, esperava que Espada donaria una mirada més introspectiva al seu diagnòstic. Però esclar: criticar que el sentit de la jerarquia s'hagi afeblit per acabar enyorant els anys que el teu pare treballava de porter vestit d'uniforme, en ple franquisme, és com disgustar-se amb la inconsistència de la Inés Arrimadas després d'haver impulsat un partit com Ciutadans. 

La temptació d'utilitzar Trump per tapar contradiccions o tics autoritaris pot tenir consequències més greus que no pas la coneguda grolleria del nou president dels Estats Units. El problema de Trump és que els seus opositors no saben perdre, i no són tan demòcrates com diuen. Abans de fer l'esforç de prendre-se'l seriosament, prefereixen agafar-se'l per la vessant més pintoresca i literal, i comportar-se com els indignats de Plaça Catalunya.

El doble llistó, i la superioritat moral que la majoria de la premsa gasta amb el 45è president dels Estats Units, fa pensar en els discursos que els darrers anys han ensorrat l'esquerra estètica europea. Els diaris del cap de setmana han posat de manifest que el futur també està amenaçat per la tendència a donar lliçons dels sectors que han contribuït més a deslegitimar els governs de Madrid i de Brussel·les.

Després de deixar Obama més sol que un mussol amb les despeses militars, ara Brussel.les i els seus portaveus s'indignen perquè Trump vol tancar l'aixeta a Europa i ajudar a la Gran Bretanya a fer el Brèxit. Amb tantes excuses, la UE corre el perill d'esdevenir un buc decadent, embarrancat a les portes del segle XXI. Com li va passar a l'imperi Hispànic, una malla d'interessos foscos envernissats de moralisme pot acabar fent la seva agonia interminable. 

Trump és l'expressió de la infecció que pateix la democràcia occidental i no pas la seva causa, i el proper Trump que vingui serà pitjor si la seva figura no troba els propers anys una oposició decent i una mica valenta. Trump fa ràbia perquè entre les elits d'Occident falta voluntat d'intentar solucionar problemes i, en canvi, sobren pretensions de cobrar una pasta al final de mes per tenir raó o per anar al cel. 

El problema no és Trump. El problema és que alguns se sorprenguin que Arrimadas intenti fer-se passar per catalanista o que deixi penjada la Mònica Terribas per anar a remenar la cua a Antena 3. El problema és que fins i tot els articulistes del Financial Times utilitzin el nazisme d'espantall, com si fossin Jordi Cañas.

És curiós que si Trump diu "America first" sigui xenofòbia, i si ho diuen Obama o Rajoy -en la versió espanyola- llavors resulti que és patriotisme saludable. Potser té a veure amb el fet que el nou president ha criticat els interessos privats que s'han apoderat de la política internacional dels Estats Units, una cosa que denuncien de forma recurrent les sèries de ficció de HBO i Netflix.

Diumenge vaig llegir un tuit satíric que caricaturitzava molt bé l'esperit amb què la premsa ha rebut el que ja es veu que serà el nou papus de l'Occident corcat i malaltís: "Trump és un geni, no fa ni unes hores que és president i ja ha alçat un mur racista a la frontera mexicana de més de 1.000 quilòmetres".