Ara que la política espanyola ha trobat un moment de tranquil·litat amb la investidura de Rajoy és probable que l'ambient de crispació i de batussa interna torni a reviscolar a Catalunya amb certa violència. Els darrers mesos, Barcelona ha viscut en una calma tensa, protegida per la polseguera mediàtica que la lluita pel poder ha aixecat a Madrid. 

Tot just fa un més que el president Puigdemont va anunciar un referèndum per després de l'estiu i em fa l'efecte que ningú no ho ha paït encara. Els lideratges estan esfilagarsats. Els discursos són fluixíssims. No és clar si els polítics independentistes estan muntant el campament per iniciar una ofensiva o si, més aviat, el desmunten discretament abans d'intentar retirar-se.

Em fa l'efecte que, durant unes setmanes, tothom mirarà d'allargar el moment de treva, i aquí incloc el bàndol unionista que tampoc té resolta, ni de bon tros, la seva articulació política a Catalunya. Qui té més números per arribar fresc als mesos decisius del referèndum serà el nou partit d'Ada Colau i de Xavier Domènech, que anuncia presentació el proper mes de març. 

Ciutadans també té un congrés pendent. La militància madrilenya del partit d'Albert Rivera, ja dobla la que té el partit a Catalunya. El primer congrés d'àmbit estatal per força haurà de canviar els equilibris interns del partit. Amb el poder encara centralitzat a Barcelona, i acostumats com estan alguns dirigents a sumar els beneficis d'Espanya i Catalunya, hi haurà decepcions i víctimes. 

A mesura que vagi quedant encadenada a les dinàmiques de Madrid, Arrimadas anirà perdent el vernís d'innocència que la diferenciava de Sánchez Camacho o de Garcia Albiol. L'actual secretari general del PP a Catalunya ara és presentat per Rajoy com un home important i no cap dins la seva camisa de xèrif, però fa ben poc Gènova volia canviar-lo per la Dolors Montserrat, que ara serà ministra i que és una bona noia, més inofensiva i obedient que la Marta Pascal. 

A l'antiga Convergència hi ha nervis, i amb raó. Després de tants canvis i tantes giragonses, Pujol encara mana i em diuen que segueix somiant de posar algun dia el seu fill Oriol -total, si el cicle polític acaba com alguns pretenen, el país sencer voldrà oblidar aquests anys viscuts. Mentrestant, la vella guàrdia dels Turull, els Gordó i companyia es van bullint al bany Maria, sota la vigilància dels joves lleons, que està previst que vagin al sacrifici al ritme de les necessitats i els esdeveniments, un cop hagin fet la feina bruta.

Si Puigdemont no compleix, el centre de gravetat polític es desplaçarà cap els comuns. Les esperances que una part d'ERC encara té d'ocupar l'espai de la vella CiU són poc realistes. Junqueras ha fet el mort amb molta astúcia els darrers mesos. Però el president d'ERC és un cap de turc més llaminer i efectiu que el mateix Puigdemont per l'espanyolisme. I també per aquests nous liberals de pa sucat amb oli que esperen asseguts que Madrid els cridi per crear un nou Front de l'Ordre.

Tot i que el PP parla de diàleg i de negociació per arreglar el conflicte territorial, si el referèndum fracassa és probable que el problema acabi traslladant-se a Madrid, on el capità Rufián seguirà repartint llenya, mentre Podemos i una part del PSOE utilitza Catalunya per intentar fer fora el PP. Fins ara, Catalunya ha demostrat una capacitat indiscutible per traslladar les seves frustracions a la política espanyola, i estic segur que amb el referèndum passarà el mateix.

Va passar amb la Primera República i amb la Segona, "l'enredada més gran que els catalans hem fet als castellans" en paraules de Gaziel al president Companys. Si els problemes de Catalunya tornen a soscavar el règim espanyol, el país perdrà altre cop el control sobre el seu destí. De moment sembla que la CUP, Demòcrates i els independents d'ERC estan en condicions d'oferir a Puigdemont el suport que necessitarà quan sonin les primeres canonades.