Produeix una barreja d’espant i diversió veure com una part de la classe dirigent catalana cau de quatre grapes en l’estratègia de tensió ordida per l’Estat. Espanya intenta fer amb Catalunya el mateix que l’OTAN va fer amb els comunistes europeus, en l’operació Gladio. Ens volen convertir en rèpliques de Xavier Domènech.

El problema és que Catalunya és una nació, no pas una ideologia, i que els comunistes eren els dolents de la pel·lícula, mentre que els partidaris de celebrar un referèndum som els bons. A més, la influència dels condecorats que sucumbeixen a l’estratègia de Madrid és més superficial del que sembla. Només cal veure com Mas ha passat de ser un estadista més important que Pujol a semblar el nan rondinaire de la Blancaneu.

Igual que Alemanya ja no necessita envair Rússia per ser important al món, Catalunya ja no necessita muntar cap insurrecció per ser independent, com suggeria l’expresident en el famós reportatge del Financial Times. Aquest discurs, que pretén ésser patriòtic, en realitat serveix per ajudar Madrid a manipular l’estat d’ànim dels catalans per intentar rebaixar les expectatives de participació del referèndum.

El sobiranisme de saló ha descobert que la fàbrica de llocs de treball que era l’autonomisme està a punt de fer fallida i moltes figuretes tenen por de perdre la seva canongia, en un país independent. També veuen trontollar la seva posició moltes vedets periodístiques —i universitàries— que, si el referèndum tira endavant, creuen que perdran la plataforma de privilegi que deuen a l’Estat.

En aquesta estratègia de tensió hi col·labora un cert entorn de Mas, que mira de fer creure a Puigdemont que s’han d’atiar mobilitzacions, en comptes de reclamar que el Parlament convoqui el referèndum i creï la comissió de garanties amb participació internacional. Una altra part surt dels entorns de Duran i Lleida i de Miquel Iceta, que aprofiten les gesticulacions amenaçadores de l’Estat per demanar un diàleg que mai no dependrà del seu talent ni de la seva voluntat.

Els articles del New York Times i del Financial Times neixen de la confluència d’interessos entre aquesta crosta catalana i alguns sectors de la City i Wall Street que miren d’aprofitar la debilitat d’Espanya per obrir-se un nou mercat. L’actitud d’aquesta crosta que treballa per desdibuixar l'autodeterminació fa que les cancelleries europees pensin, com en d'altres temps: "Per què hauríem de fer forta Catalunya si podem tenir Espanya afeblida pel conflicte?".

L’objectiu de l’estratègia de tensió és evitar que el referèndum pugui produir una situació sense retorn. Per això els mateixos mitjans catalans amplifiquen la importància de figures com Villarejo o organitzen polèmiques estèrils sobre problemes secundaris com la compra de les urnes o el suposat perill que corren els funcionaris. Es tracta de fer por i de donar teca als discursos de tertulià que diu que la gent no està per revolucions. Al final ens en riurem com d'aquelles amenaces de boicot que van servir per impulsar la internacionalització dels caves catalans.

Com ja vaig explicar a Un estiu a les trinxeres, en els entorns democràtics la guerra es juga en el camp dels imaginaris i del control de les emocions i els pensaments. Catalunya és com un lleó engabiat que fa dècades que sent per la megafonia del zoològic que el seu problema és que no té unes ales per volar, quan l’única cosa que ha de fer és deixar d’intentar actuar com un canari o un pardal, i preocupar-se de tornar a la selva per practicar un altre cop el que sap fer per naturalesa, que és dormir i caçar.

Per sort tenim alguns polítics com ara el president Puigdemont, Anna Gabriel, Marta Rovira, Antoni Castellà, Víctor Puig o Anna Arqué, que són bastant impermeables a la propaganda. Són ells que fan que sigui fàcil veure fins a quin punt figures com Meritxell Borràs o Santi Vila venen de quotes corrompudes o que votar la nul·litat dels judicis franquistes en el Parlament, abans del referèndum, és un intent absurd de blanquejar el PP i Ciutadans.

Si alguna cosa m'ha ensenyat l'anomenat procés, és que si el món no se'n va a la merda, normalment és gràcies a molt poques persones. La diferència sempre la marquen aquests esperits grans, sensibles i simples, que no es deixen doblegar quan la majoria ho deixaria córrer, total per anar a dormir al Liceu o fer-se pets al sofà de casa.