Llegeixo que Sting va començar ahir al Club Sant Jordi la seva gira europea. Si penso en Sting, de seguida em vénen al cap els assajos a Cabrera de Mar, amb la meva darrera banda. Arribava a dos quarts d’onze del matí, quan els paletes sortien del bar, després de fer la primera cervesa. Viure deslligat dels horaris encara és el luxe que em fa sentir millor –més que els viatges, els cotxes i la bona cuina–; només viure en un barri agradable de Barcelona em sembla més important.

M’asseia a la terrassa del bar i, mentre esperava l’entrepà, rumiava els arranjaments d’alguna cançó. Llavors ja sabia que el meu país tenia problemes però no pensava que jo pogués fer res per ajudar a resoldre’ls. Fullejava el diari Sport i amb prou feines parava atenció a les pàgines de política. Si el bateria no es presentava, l’anàvem a buscar i ens rebia amb els cabells esvalotats i en calçotets, la trempera matinera assenyalant sense tabús el cel. 

Al bateria li agradava Seven Days, una cançó que en va inspirar una nostra. L’harmonia era bonica, pur estil Sting, i tenia un ritme de 5/4 poc habitual en rock. Tot el disc d’aquesta cançó, Ten Summoner’s Tales, tenia una gràcia, una barreja de sentit comú i d’atreviment, de folklore i experimentació, d’ironia i introspecció, que no he tornat a trobar en cap altre disc del músic. Hi havia Love is Stronger than Justice, Shape of my Heart, Fields of Gold, Epilogue, Everybody Laughed but You.

De tot plegat ja en fa 25 anys. Sortíem de les olimpíades i jo em pensava que podria viure sempre sense comprometre’m ni avorrir-me. Després de Ten Summoner’s Tales, Sting va treure Mercury Falling, un disc que no tenia ni l’audàcia sofisticada de l’anterior, ni l’instint comercial de Nothing Like The Sun -o de temes com All for one, de la pel·lícula Els tres mosqueters, que va gravar amb Bryan Adams i Rod Stewart. L’àlbum Brand New Day, de 1999, ja era una empanada multicultural embafadora i infumable.

Quan escoltes la música de Sting veus fins a quin punt la cultura occidental s’ha tornat barroca. En una entrevista ahir al TN ell mateix reconeixia que els seus àlbums van caure en un cert “esoterisme” –abans d’aquest últim que tampoc val gaire, però que busca l’estil directe de The Police–. Els músics ja no abanderen sentiments col·lectius de forma creïble perquè Occident ja no té força per defensar grans idees. On és l’himne dels refugiats, de Charlie Hebdo o de la guerra de Síria, un que sigui comparable als que van sonar quan Etiòpia es moria de gana o la URSS s'ensorrava? 

La cançó de Sting que m’agrada més encara és Englishman in New York, que va sortir abans de la caiguda del Mur de Berlín. Va arribar a les llistes quan tothom deia que les identitats no importaven i no sabies si s’acomiadava d’un món o si el reivindicava. Llavors l'URSS encara existia, els nazis eren els culpables de tot i l’arròs tres delícies era l’única notícia que teníem de la Xina. Les noies començaven a destapar-se, però ni tan sols en els ambients rockers podies somiar de trobar-te, com avui, una vagina depilada amb la V de victòria. 

De vegades em pregunto què hauria sigut de mi si, en comptes d’entretenir-me amb la guitarra, hagués entrat de jove en un diari. La capacitat d’adaptació de l’home és limitada. Tots vivim lligats d’una manera o altra a la sensibilitat de la nostra millor època. Sense la pròrroga que vaig posar a l’adolescència, hauria crescut massa de pressa i avui entendria poca cosa. Quan dono classe a la universitat m’adono que, per intel·ligent que siguis, els anys passen i que igual que els gats vells, ja tinc més d'una vida; tot i que encara no m’he momificat i puc dir que els vells rockers mai no moren. 

Si hi penso, em fa l’efecte que el problema de Sting a l'hora de mantenir-se creativament viu és que cau més a prop de Chuck Berry que no pas dels atemptats islamistes. Cada dia veig més clar que el món de la meva joventut, tan curull d’himnes, era un món que s’acabava just quan semblava que naixia. Un món d’entreguerres, en què les novetats embellien el cant dels cignes. Ho escric després de llegir que Robbie Williams -23 anys més jove que Sting- s'ha ofert a participar a Eurovisió en representació de Rússia.