Les enquestes que s'han publicat darrerament sobre la situació política de Catalunya coincideixen en una dada que s'ha analitzat poc. La determinació del Govern a celebrar el referèndum ha fet augmentar de manera exponencial les ganes de votar dels partidaris de la unitat d'Espanya. 

Fins fa pocs mesos, la majoria de polítics i d'opinadors vaticinaven sense vacil·lar que el referèndum seria una festorra de consum intern, en la qual només participarien els partidaris del 'sí'. La suposada baixa participació era l'argument estrella de les veus que qüestionaven l'eficàcia del dret a l'autodeterminació, tant des de dins com des de fora de l'independentisme. 

El 9-N va recollir amb prou feines 100.000 vots a favor del 'no'. Ara les enquestes calculen que en el referèndum de l'1 d'octubre uns 700.000 catalans es podrien pronunciar contra la independència. És curiós que la premsa eviti preguntar-se què ha fet el govern Puigdemont per aplegar, ni que sigui en el món de la intenció, set vegades més votants unionistes que el seu antecessor.  

Suposo que els mateixos que et miraven com si fossis boig quan deies que la participació en un referèndum seriós podia rondar el 70 per cent ara deuen pensar que els motius són diversos i complexos. Al meu entendre, hi ha un factor decisiu que funciona en tots els ordres de la vida i que la política catalana ha estigmatitzat i perseguit per evitar incomodar l'ordre autonomista.

La primera cosa que has de fer per resoldre un problema és afrontar-lo de manera clara i creïble. El 9-N es va organitzar supeditant la seva eficàcia a una retòrica ambigua i sucursalista, carregada de fantasmes i de pors. Els partidaris de la unitat d'Espanya no es van sentir interpel·lats perquè van llegir les astúcies de Mas com la prova que Madrid continuava manant a Catalunya.

El 9-N tenia un aire d'eleccions a la Generalitat, recollia el tàcit vell entès segons el qual l'autonomia era un negoci dels nacionalistes catalans. I no només perquè es feia mirant d'encaixar-lo en l'ordenament jurídic espanyol, per resoldre un problema que sobrepassava les competències de l'Estat. També perquè Mas va lligar la llibertat del seu país a la sort del seu partit i això no hi ha ningú amb dos dits de front que ho llegeixi com una mostra d'autèntic patriotisme. 

Si tot va bé, l'1 d'octubre no es farà pensant en les limitacions imposades per Madrid, ni en els interessos dels partits, sinó en la voluntat dels electors catalans. Quan Puigdemont diu que no reconeixerà una possible inhabilitació de la justícia espanyola posa la seva sort, i la de la institució que representa, en mans de la voluntat democràtica dels ciutadans del seu país. 

En certa manera els diu: l'autoritat espanyola no tindrà valor a Catalunya fins que vosaltres no us hagueu pronunciat sobre la seva legitimitat. Amb aquest gest alliberador la pregunta sobre la independència agafa una profunditat política impossible d'ignorar ni de tergiversar. Per això els comediants protesten, perquè saben que molt poca gent podrà resistir la temptació de posicionar-se davant d'una qüestió que ha estat prohibit plantejar-la durant tants i tants anys.