1.- Em sembla que Moscou segueix sent un gran experiment, un experiment com ho era el Moscou de Guerra i pau i com ho era el de l'URSS. El somni del confort —més que no pas el confort mateix— sempre ha donat als habitants d’aquest país una força i una fe entranyable. Aquest confort —imaginat de forma diferent, però sentit amb la mateixa devoció religiosa— el van perseguir els aristòcrates que parlaven en francès i els esparracats que van derrotar els nazis i es van carregar les esglésies ortodoxes. Ara sembla que el busca la classe mitjana. Com sempre ha passat en la història de Rússia, els sectors que empenyen la societat cap al paradís estan disposats a suportar tota mena de contratemps i de molèsties. Moscou és com un monstre panxa enlaire, tota la ciutat està en obres. Diu que es preparen pel Mundial de futbol de l'any que ve, però la transformació de la ciutat no serà com la d’algunes capitals de l'Àsia que, quan va caure el mur de Berlín, eren quatre cabanes o quatre camells. Modernitzar Moscou pot costar un segle. Fins i tot pot ser que quan els moscovites estiguin a mig camí hagin de tornar a començar. Però aquesta gent no defalleix mai ni s'hi posa per poc. L'església de Sant Crist Salvador, per exemple, fa una dècada no hi era. Estic estabornit. He caminat sota el sol i sota la pluja, he quedat atrapat en un parell d'embussos, m'he banyat al riu Moskvà i m'he reconciliat amb el vodka. Tot això en un sol dia. La perruqueria del costat de casa es diu Top Gun.
2.- Abans d'entrar al Kremlin, hem anat a veure la mòmia de Lenin. Més de dues hores de cua per menys de tres minuts de visita. Lenin està impecable —la manicura perfecta, la barbeta ben tallada—; només la mà dreta, que no li devien poder obrir en el seu moment, recorda que morir no és agradable i dona un punt de crispació a la pau del cos. Una desena de guàrdies repartits pel mausoleu vigilen, indiferents al fred de nevera, que ningú no parli ni faci fotografies. Stalin és l'únic president que hi ha enterrat al costat del mausoleu que té roses fresques a la tomba. A la cua, una noia amb aire de votar l’Ada Colau llegia el Viatge a Rússia de Josep Pla. Els turistes que fotografiaven el canvi de guàrdia davant la tomba del soldat desconegut tampoc no feien cara de ser amants de la guerra. A l'entrada del Kremlin que queda darrere del museu d'història hi ha un monument eqüestre del general Júkov. A l'altra banda topes amb una estàtua de més d'onze metres de Sant Vladimir inaugurada l'any passat. A internet he llegit que va violar la seva dona abans d'obligar-la a casar-se amb ell. Des de fora, les cúpules de les esglésies donen al Kremlin un aire de conte de Walt Disney o de Les mil i una nits. Tot i així, al pont que surt de la plaça Roja hi ha la fotografia d'un polític de l'oposició que va ser assassinat el 2015, com per recordar-te que la llegenda sempre té més força que la realitat. Des d'allà es veu bé l'església de Sant Basili. Diuen que Ivan el Terrible va tallar la llengua a l'arquitecte que la va construir perquè no se’n pogués fer una altra igual. No sé si va ser abans o després de matar el seu propi fill d'un atac de ràbia o de penedir-se’n —perquè també va fer coses bones.
3.- "No entenc per què la gent es mareja tant", em diu S. mentre veiem el barri financer de Moscou des de la terrassa d'un vaixell turístic que ens passeja pel riu. "Tu has navegat?", li pregunto. "Ara mateix navego, no?", em respon. I somric perquè recordo l'espectacle de vòmits i de plors que vaig veure el darrer cop que vaig anar a Ciutadella. El vaixell avança suaument, és impossible marejar-se. Els rius vesteixen les ciutats d'ordre i de solemnitat; el mar tendeix a donar-los una febre creativa, però quimèrica i caòtica. A mesura que ens acostem al Kremlin, l'estàtua d'un vaixell plantada en un banc del riu ens recorda que Pere el Gran va haver de fer-se construir una capital marítima per convertir Rússia en un imperi. El riu és un anar-se esllanguint, un saber on moriràs des de l'inici. En un riu, si no hi apareixen cocodrils, tot és estable i previsible. "El riu de la vida", diu la gent que no sap com sortir del seu sistema d'obligacions. El riu és per nou-rics, com aquest panxut que s'ha fet parar la taula a la proa de la terrassa del vaixell per impressionar la xicota. Un riu a la ciutat ho endolceix tot d'artifici i convenció, fins i tot els suïcidis per amor i un edifici com el del Ministeri de Defensa, que imposa tan respecte. Des del vaixell, Moscou sembla més rica i més moderna, però també un xic adormida. Des d'aquí no diria que he vist una noia a cavall, galopant contra direcció, pel voral d'una d’aquestes autopistes que travessen la ciutat. El riu tendeix a emmetzinar la vida d'interès i pragmatisme; al vaixell hi ha una alegria de música d'acordió i una tristesa teatral i continguda. Al mar no hi ha límit i per tant res no és segur. Al mar les coses poden complicar-se molt de pressa, però justament perquè tot és més intens, si vols sobreviure has de vigilar que no et donin gat per llebre.
4.- El que m'agrada més dels museus és observar com les noies es posen davant dels quadres. Aquesta sensació que donen d'ésser posseïdes per una obra d'art em fa molta gràcia. Darrerament costa trobar escenes tan poètiques perquè els museus estan plens de xinesos amb el mòbil. Però aquell moment en el qual una dona intima amb un quadre o es passeja per una sala plena de grans pintors com si fos una model o discuteix amb una amiga un detall de l'obra d'algun artista amb aire de gravetat científica em posa molt content —potser perquè no l'he vist mai en un home i em fa creure en el poder transformador de l'art—. Les dones que valen la pena tenen força i, ara que són lliures, per cremar energia i poder estar de bon humor o bé necessiten prendre molt el sol o bé necessiten portar a terme una gran activitat intel·lectual. L’Ermitage em feia una il·lusió especial, però de tots els grans museus que he visitat és el que m'ha agradat menys. L'exposició de Matisse es mereix un viatge i la mostra de mobiliari és la millor que jo recordo. Fora d'això, els quadres estan mal il·luminats i hi ha un amuntegament d'obres mediocres infumable. Tot i que hi ha un retrat d'Olivares que copsa molt bé la foscor del personatge, els pintors espanyols del segle d'or fan menys por del que és habitual. A més, el personal del museu és antipàtic i recorda la decadència de l'URSS. S., que creu en la cultura, ha quedat consternat de veure com la seva obra preferida, la Madonna Litta de Da Vinci, era assetjada per un grup de xinesos. El seu frenesí enraria tant l'ambient que hem especulat si aquesta gent consumeix un extra d’oxigen. El Palau és impressionant. És tant gran que, avui, un tsar s'hi mouria amb segway i les criatures dels cortesans portarien localitzador. Els interiors ajuden a comprendre la revolució i els seixanta anys de comunisme. Davant d'una exhibició de luxe tan exagerada és possible arribar a creure que l'or i la bellesa la regalen i es poden repartir a parts iguals, com una barra de pa.
5.- El pare d'S., que és un home directe i fet a si mateix, ho resumeix així: "A Sant Petersburg s'hi viu millor, però a Moscou s'hi poden fer molts més diners". Només mirant els cotxes que circulen pel carrer ja es veu que té raó. A Moscou vam arribar a veure un Aston Martin rosa amb diamants. Sant Petersburg és una ciutat sentimental, una mica de pastisseria, com totes les capitals d'Europa dissenyades pel despotisme il·lustrat. Al costat de Sant Petersburg, sembla que els moscovites no tinguin escrúpols, segurament perquè els seus sentiments tampoc no tenen un passat ni un entramat urbà, ni unes pedres tan sòlides per reposar. A Moscou fa l’efecte que tothom es llevi disposat a tot per tal de fer-se ric. Aquí la gent sembla més ingènua i planera. Quan es fa fosc, els músics de carrer toquen als voltants de l'Hermitage aplaudits per grups de joves que volen canviar el món. Mentrestant el pont del palau —que va dissenyar un català— s'alça a ritme de música clàssica. La història de Sant Petersburg resisteix totes les maldats, fins i tot el comunisme i els canvis de nom. El brutalisme és més contingut i queda als afores. La majoria d'edificis estan vells però conserven el seu encant. El metro és més bonic que el de Moscou, i menys petulant, tot i que té l'estació més profunda del país. En comptes de pagar amb una targeta, insereixes una fitxa que simula una moneda vella, com un homenatge al passat. La ciutat té una llunyana ressonància hanseàtica. El petit comerç està més viu que a la capital, he vist botigues especialitzades de te i d'oli d'oliva. El tren d'alta velocitat que connecta amb Moscou funciona bé. Les noies fan cara de llegir i et demanen que els ajudis a pujar i baixar l’equipatge amb un cert British style. Darrera meu tenia un setter anglès tan ben ensinistrat que semblava sortit de Westminster.
6.- Una forma fàcil de fer-se una idea de com devia ser Sant Petersburg quan Pere el Gran va decidir erigir-hi la capital de Rússia, és visitar el Palau d'Estiu dels Romànov. Ubicat davant del golf de Finlàndia, a 29 quilòmetres del Palau d'Hivern, el conjunt de jardins i boscos que amenitzen el conjunt contrasten amb la platja d'aigües quasi pantanoses que rep el turista quan arriba amb el vaixell. Segons diuen les cròniques, quan el tsar va conquerir el territori als suecs tota la costa era una maresma immensa. Mirant de cara mar sembla que, en qualsevol moment, un vaixell fantasma amb les veles trencades hagi d'irrompre a canonades enmig de la boira. L'encantament del paisatge dona una idea clara de la sang que devia costar de construir un espai tan bell en aquest lloc. El Palau, els jardins, les fonts, els laberints i els rierols fan pensar en marquesets i marquesetes perseguint-se pels camins i jugant amb els ocells i les libèl·lules. L’abús de daurats et recorda que el sol hi és escàs, tot i que el cel gris sembla suau i agradable. Quan hem tornat a la ciutat hem anat a veure l'escultura eqüestre que la tsarina Caterina va fer alçar en record de Pere el Gran. El pare d'S. diu que, quan estudiava a l'acadèmia militar, els oficials netejaven els ous del cavall perquè quedessin d’un daurat brillant. Ara estan ben negres. Al parc, mentre llegíem les notícies sobre l'atemptat, hem trobat una noia que duia una serp de dos metres al voltant del coll. Una mica com li passa a Barcelona, Sant Petersburg està plena d'animalistes i bohemis. A Moscou la serp se l'haguessin cruspida a la brasa. Pere el Gran l'hauria trepitjada amb el cavall. Ara em sap greu no haver-la fotografiada, quan ha vist la noia he pensat: "Mira, Occident jugant amb foc". Ara es veurà si els catalans ens hem fet grans.
7.- La darrera vegada que vaig anar en el vagó llit d'un tren va ser ja fa molts anys a París. Jo seia al balancí del meu pis del Masnou llegint Proust i va trucar el Sostres. Em va dir que tenia diners per gastar i que si el volia acompanyar a Disneyland per ajudar-lo a realitzar el dispendi. Li vaig dir que estava traumatitzat per l'11-S i que ni de conya agafava un avió. Així va ser que vam anar a París en tren. Vam agafar una cabina de primera amb dutxa i sopar. Vam dormir poc, perquè vam beure whisky al restaurant del tren fins que ens van fer fora. L'endemà vam arribar a l'estació d'Austerlitz, vam deixar les maletes al Costes i, després de comprar uns volums del Petit Nicolas a la Fnac de les Halles, vam anar a dinar al Laserre. Va ser un viatge bonic que algun dia explicaré. Havent dinat vam baixar pels Champs Elisees com dos campions. Em veig agafant les Tulleries amb la digestió pesada. Ho recordo ara, des de la llitera d'un tren rus, mentre provo de suportar els roncs dels veïns. També intento oblidar que l'aire de la cabina està enrarit com si una munió de xinesos n'estigués gastant l'oxigen. He sortit al passadís però molestava les hostesses, que són d'un gras soviètic i porten la falç i el martell al barret de l'uniforme. Ja sé què vol dir l'expressió passar la nit del lloro. Fa referència a la recurrència dels pensaments que et venen al cap quan no pots dormir. Alguns no els podria explicar pas sense provocar un escàndol a milers de quilòmetres. Per tant parlaré de la sauna que m'espera demà, si estic sencer. Aquí la posen a més de cent graus i n'entren i en surten per menjar carn i beure vodka. Només em faltaria agafar un tall de digestió o quedar-m'hi adormit i acabar com un pollastre a l'ast. Ara plou. Falten més de tres hores per arribar. Penso: "Si tinguessis nòvia estaries follant en un hotel de 5 estrelles, ruc". Sort que la música de l'iphone sona bé: "Oh Nikita you will never know, anything about my home. I'll never know how good it feels to hold you. Nikita I need you so”.
8.- En baixar del tren ens esperaven el cosí del pare d'S. i un amic seu que conduïa un Chevrolet negre de vidres enfosquits. Hem esmorzat en un burguer i ens han passejat per la ciutat amb la música del cotxe a tota castanya. Entre el paisatge i la música de rap semblàvem una colla de Latin Kings patrullant per un suburbi americà. Feia calor i darrera anàvem força estrets. La ciutat, que està a 1.500 quilòmetres de Moscou, és un conjunt de cases de pisos fetes de fusta, dissenys aluminòsics de l'època soviètica i blocs de colors d'aquests que es posen als suburbis. Com que no hi ha gaire feina una de les darreres novetats és l'obertura d'una escola militar per a criatures. Les carreteres estan plenes de sots, segurament perquè el fred i la humitat no ajuden a conservar-les. Dels cinc jo era l'únic que no sé rus i dins del cotxe em sentia una mica segrestat. Ara ens aturàvem a casa d'algú, ara sortíem a passejar per la riba del llac, ara paràvem en una gran superfície amb olor de cartró humit. Quan m'han fet baixar per endinsar-nos en un caminet de bosc que portava a un mirador anomenat La cadira del diable, S. ha deixat caure: "És el típic lloc on la KGB et clava un tret a la nuca". Finalment, prop de l'hora de dinar, he entès que havíem estat fent temps per què l'amo de la datxa on ara som vingués a recollir-nos. Hem aparcat en una zona un pèl més arreglada i ha aparegut un Audi tot terreny. De seguida, se'ns ha dit de passar les motxilles i les bosses de menjar que havíem comprat a l'altre portamaletes. El noi del Chevrolet s'ha acomiadat i de l'Audi n'ha sortit un home baix i rabassut, amb aire de mariner del Potemkin. Anava amb un nen xerraire, que és fill seu i que devia tenir entrats els 50 anys. L'home m'ha donat el condol pels atemptats de Barcelona i el pare d'S. m'ha dit amb un somriure misteriós: "Tu seu al davant”.
9.- Amb un 4x4 —he pensat—, com a mínim anirem segurs. He recordat que el noi del Chevrolet portava tatuatges i conduïa sense cinturó. Llavors el cotxe ha engegat com si estiguéssim en un ral·li. Espaterrat al seient del conductor com si jugués amb un videojoc al sofà de casa, l'amfitrió agafava el volant amb una mà, mentre remenava el quadre de comandaments amb l'altra i avançava tot quant cotxe se li posava davant. Quan trigava a fer un avançament, el seu fill, que no callava, l'esperonava: "Papa, per què vas tan lent?!". Tothom reia, menys jo, suposo que perquè no soc rus. El cotxe s'ha passat més estona en el carril contrari que en el seu. Quan no avançava, el cotxe anava pel mig de la carretera com si fos seva. El sistema d'infrarrojos que té l'Audi per avisar de les distàncies perilloses no parava de sonar. Ens hem aturat a comprar una síndria en una paradeta solitària que hi havia en una banda de la carretera, i el nen s'ha enfilat al seient del conductor i ha començat a moure el volant de forma frenètica. No he saltat del cotxe perquè el consolat espanyol quedava massa lluny. No he dit de tornar a la ciutat fent autoestop perquè aquí no saben anglès. La son que tenia, fruit de la nit en blanc, no ajudava a veure la situació amb optimisme. Per consolar-me, pensava en la tendresa amb què aquell home tractava el seu fill: segur que no el volia posar en perill. Llavors hem arribat a la datxa, he vist el llac, el jardí i la sauna i m'he calmat. Bé, amb l'ajut d'un glopet de vodka que el pare d'S. m'ha donat.
10.- L'amfitrió amb vocació de Fittipaldi és un home incombustible, igual que el seu fill, que no calla mai. Des que som aquí no l'he vist reposar. Quan no talla llenya, cuida el jardí, prepara la barbacoa, parla per telèfon, posa a punt la sauna o juga amb el seu fill. Els jocs solen tenir un fons didàctic. Li ensenya a donar cops de puny fent servir el seu estómac de sac de boxa, l'ajuda a fer exercicis de gimnasta sobre les escales de l'embarcador, puja amb ell al cotxe. Fa gràcia veure un home tan bregat, rient contínuament. Té una riallada sorollosa que és com un aplaudiment a la vida. De jove va treballar en un vaixell de pesca al mar Bàltic. Després va participar en una expedició científica a l'Antàrtida. Quan l'URSS va caure va fer diners important cotxes d'Alemanya. Ara no sabem què fa. Sense la barrera idiomàtica potser ho esbrinaria. És estrany estar envoltat de gent que no sap anglès. Igual d'estrany que estar en un lloc tan bonic sense plat de dutxa —encara sort del llac— ni vàter —fem les necessitats en una fossa sèptica que fa una olor infernal—. Malgrat l'idioma, riem dient que a Amèrica només hi ha sifilítics. Riem quan no aguanto la calor de la sauna i li dic: "Catalunya down Russia up". Riem perquè ahir, quan vaig trobar el llit, em vaig posar a roncar tan fort que se sentia a tota la datxa. A l'hora de sopar va preguntar per Catalunya, però només volia saber quina imatge tenim de Rússia. Com nosaltres, els russos estan pendents del que es diu del seu país perquè saben que això afecta la seva vida concreta. Parlant del llac diu que viure bé és important però que és millor tenir una bona vida. També em diu que val més no ficar-se en política. Jo somric mentre penso en les banderes que té a casa, en la samarreta de la selecció del seu país que porta posada, i en els caces de l'exèrcit que se senten passar de tant en tant per sobre del llac. La seva manera de conduir em recorda que en aquest país no hi ha gaires llibertats però que la gent se les pren amb les petites coses. I que, per molts homes russos, el cotxe és com el cavall. Rússia és el Far West dels europeus i aquí es veu molt bé.
11.- Hem arribat a Moscou després de 15 hores de tren i dos dies sense dutxar-nos. El llac devia estar net perquè no em picava res. Quan ens preparàvem per dinar l'àvia d'S. s'ha presentat a casa. És una professora de rus, el seu marit va ser el cap de presons d'una república d'aquestes que acaben amb kan. Passa la setantena i per arribar ha hagut d'agafar un tren i dos autobusos. La meva àvia patia perquè les meves germanes no estaven batejades i aquesta senyora pateix perquè el seu net no domina el rus. Per fer-lo practicar ha començat a preguntar-me coses. Hem acabat tenint una conversa sobre política no apte per menors d'edat. Li dec haver caigut bé perquè m'ha regalat un pot de mel de Sibèria. Després l'hem deixada al metro i hem visitat el museu Puixkin d'art modern. Per sort no hi havia xinesos, els quadres estaven ben il·luminats i les sales no semblaven un basar de tot a cent. Hem vist Van Gogh, que xucla l'energia de tots els artistes que li posen al voltant; Miró, que sempre va ser un nen; Gauguin, que tenia més imaginació que Robert Louis Stevenson i pintava com si escoltés Bob Marley; Renoir, que era un sentimental enamorat de les senyores; Manet, que sabia descriure la vida social amb la mateixa gràcia que descrivia la boira o les flors; Kandinski, que va intuir de l'arquitectura de Moscou abans que Europa perdés la innocència; Picasso, que tot ho pintava bé, fins i tot els quadres més descarnats; Matisse, que té una melancolia que no falla mai, i Delacroix, que m'ha recordat la febre revolucionària de l'A. A diferència de l'Ermitage, gairebé tots els quadres eren bons. En canvi, no he vist cap noia deixant-se extasiar per un artista —potser estava massa ocupat mirant els quadres, o és que estic ja massa mort de son—. Abans de tornar a fer la maleta hem anat a comprar vodka i caviar. En el garatge del súper, uns mecànics han arreglat la roda del nostre Mercedes que havia perdut aire. Com ja he dit, en aquesta ciutat sense cotxe no ets res.
Escric en el trajecte cap a l'aeroport, que en cotxe moscovita són 45 minuts. El viatge s'acaba. La gent marxa per oblidar els problemes o per prendre-hi distància. Alguns esperen que les coses es resolguin soles —com Rajoy— , d'altres amaguen el cap sota l'ala esperant que el perill es cansi d'esperar i se'n vagi —com si el perill no fossin ells mateixos—. Tot i que tinc fama d'idealista, la meva visió de les coses és força crua i si viatjo menys que la mitjana potser és perquè, encara que lluito els partits fins al final, no necessito fer-me gaires il·lusions per estar content. Si em prenc la molèstia de marxar és pel mateix motiu que llegeixo, per agafar idees que m'ajudin a escriure i per tenir records que em permetin tenir converses agradables. Sempre em fa gràcia conèixer gent que ha estat a mig món i no té ni cinc minuts de conversa. Penso: "Què collons hi ha anat a fer tan lluny?" Amb Skype i internet, viatjar fa més mandra i mantenir la mandra a ratlla també és una bona raó per marxar. Però el fet és que acabar un viatge sempre m'agrada més que no pas començar-lo. No recordo mai haver estat en un lloc i dir: "Ostres, ara m'hi quedaria uns dies o uns mesos més". Em passa amb els viatges com em passava amb les farres d'adolescència. Quan ja ens ho havíem dit tot, sempre hi havia un moment que algun amic de la colla deia: "No trobeu que ens falta un gintònic?". Era famós que jo respongués: "A mi només em falta el llit". M'agrada tornar a casa. Sobretot m’agrada el primer silenci quan obres la porta. Hi arribo amb els ulls plens de postals noves, amb una excitació que em recorda el dia de Reis, quan arribava a casa i em tancava a l'habitació després de passar el dia fora recollint els regals dels avis i els tiets. Hi arribo amb l'agraïment de tornar sencer i de retrobar un cau que m'agrada i que, si Déu vol, m'arreglaré. De vegades penso que viatjo per poder hivernar. Com els ossos i els esquirols. I per sentir-me normal i volar amb la gent. M'agrada volar sol, però abusar de la naturalesa és vici, i els vicis aïllen i fan vell. La gràcia és mantenir-se en els límits de la creativitat i el dinamisme. I mai no dramatitzar.