La pel·lícula d’estrena que tinc més ganes de veure —fins i tot més que la nova versió de Blade Runner, que m’han dit que és boníssima— és Borg-McEnroe. La premsa anglesa no en parla massa bé però ja se sap que la nostàlgia pot ser un dolç fins i tot més temptador que la xocolata.

Björn Borg i John McEnroe em retornen als estius de Sant Hilari, quan no podia alçar ni una raqueta de tan petit com era. Si em poso a recordar els partits que van jugar, em veig entrant tot cofoi a la sala de televisió de l’hostal Ripoll amb el bastó que l’avi m’havia fet de camí cap a la font picant, a cop de navalla. 

Aquell bastó va durar molt. Al cap del temps, quan l’avi ja era mort, em meravellava de pensar que m’hagués semblat tan llarg. Ni les sabates ni la roba no em van donar a entendre mai d’una manera tan crua i tan precisa fins a quin punt la mida del cos alimenta la imaginació dels nens.

Algú em va ordenar callar i l’avi va fer un gest, com dient, "després t’explicaré de què va això". El volum de la televisió estava alt. El so de la pilota i els gemecs dels jugadors reverberant contra el silenci dels espectadors em va gravar l’escena amb tanta força que si pogués passar-hi el dit ara mateix encara palparia la cicatriu que m'ha deixat a la memòria.

La pel·lícula gira al voltant de la final de Wimbledon de 1980. La història explota la rivalitat dels dos tennistes, que van jugar partits dramàtics que no s’acabaven mai. Mc Enroe sempre ha dit que Borg és un dels pocs companys del ram amb els quals no s’ha barallat mai. Això no treu que, en els diaris, no representessin dos estils de geni i, en el fons, dos mons antitètics.

Borg era un suec pragmàtic i discret, aparentment banal i inofensiu com aquestes cares de famosos que Andy Warhol estampava en els pots de sopes Campbell. Mc Enroe era un quinqui iracund de Nova York —del barri de Queens— que desafiava el cofoisme purità i pacifista de l’esquerra socialdemòcrata europea i nord-americana.

Mc Enroe, que encara és un senyor procliu a enfadar-se, ha dit que es veu de lluny que els actors no han jugat a tennis en sa vida. La crítica ha lamentat que la pel·lícula desaprofiti l’actor que fa el paper del tennista nord-americà i diu que se centra massa en la lluita de Borg per aconseguir focalitzar la força de les passions en el domini de la tècnica.

Fa quatre anys es va estrenar un film semblant, que ficcionava la rivalitat entre Nikki Lauda i James Hunt, dos pilots de fórmula 1 que van protagonitzar duels aferrissats en la segona meitat dels anys setanta. Hunt era un dandi anglès, alegre i seductor, que vomitava abans de pujar al cotxe i després conduïa com un boig; Lauda era un austríac disciplinat i cerebral que va revolucionar la mecànica més que no pas la conducció.

La contraposició entre el geni metòdic i contingut, que ho filtra tot per la raó, i el geni expressiu i visceral, que fia el talent a l’espontaneïtat, és més vella que l’anar a peu. A Netflix es pot trobar un documental de 2015, The best of enemies, que toca el mateix tema a partir dels debats televisius que van protagonitzar Gore Vidal i William F. Buckley.

No sé si l’èmfasi que el negoci audiovisual posa darrerament en aquesta mena de rivalitats tan èpiques té a veure amb la decadència dels valors occidentals. El talent necessita competir amb el talent per desenvolupar-se, però els catalans sabem que l'esforç que demana tota ambició seriosa tendeix a esqueixar l’individu, de vegades fins a trencar-lo, quan el context es torna massa sord i advers. 

A mi, els biopics m’agraden, sobretot quan posen de manifest el sacrifici i la perseverança creativa que cal perquè una sola cosa surti bé. En una societat de gent que ho vol tot i que, a més, ho vol tot perfecte i sense suar, aquesta mena de pel·lícules resulten pedagògiques, fins i tot si no han de passar a la posteritat.