Aiatol·là, fanàtic, irreductible, valent, tebi, moderat, extremista, heroi, màrtir, creient, escèptic, unitat, seny, convivència. L’autèntica revolució l’estem fent a còpia de destruir aquest pseudollenguatge que, durant més de 40 anys, ha degradat la democràcia i l’esperit dels catalans, que venia ja malmès per tants anys de militars i dictadures.

Vivim una revolució cultural de fons i l’Estat només la podrà aturar provocant un daltabaix traumàtic tan bèstia com la guerra del 1936. Els polítics i els intel·lectuals que es pensen que podran seguir prosperant tornant enrere no han entès que l’èxit de l’independentisme no té a veure ni amb la crisi ni amb la capacitat de mobilització de l’ANC i d’Òmnium. 

Les consultes populars del 2009 van triomfar perquè van alliberar els catalans de l'amenaça gratuïta que pesava sobre la seva consciència i els seus projectes de vida. En el moment que deixes de patir per la integritat corporal i, sobretot, per una mort o un fracàs sense sentit, la derrota esdevé més fàcil d’assumir que no pas la renúncia. Aquesta és la força del referèndum.

Dissabte, l’escriptor Adrià Pujol piulava a Twitter: “No sé què fer amb la ideologia d’alguna gent que em cau bé”. El que li passa és que cada vegada li costa més de païr que algunes de les persones que li fan la gara-gara siguin còmplices de l’Estat que l’oprimeix. Quan pugui dir-se això directament, els seus llibres seran més divertits i ens la posaran més dura.

Tothom veu que el rei va despullat i fins i tot si ara s’evités el referèndum tampoc no canviaria gaire cosa. La idea de l’autodeterminació s’ha carregat el sistema de pors i sobreentesos que el franquisme i la transició havien instal·lat en el cap dels catalans. Amb el Referèndum, la idea que tu t’has de fotre perquè els altres puguin viure tranquils, pel sol fet que ets català, ha perdut prestigi. 

La força que les xarxes socials tenen a l’hora de divulgar notícies i donar sentit als mots més enllà dels interessos de les velles capelletes, a poc a poc va fent la resta. Si el Premi Gaziel guardona una obra sobre Eugeni d’Ors plena d'errors, n’hi ha prou que El Temps ho denunciï perquè molta gent se n’assabenti, sense necessitat de comprar la revista. Quan Xavier Domènech i Pablo Iglesias parlen d'unitat i de dret a decidir, per diluir el Dret a l’Autodeterminació amb la retòrica de Mas, obliden que els lectors d’El Periódico també tenen Twitter i Facebook. 

Els mecanismes de dominació i de destrucció de la cultura catalana que fins ara havien funcionat comencen a fallar. L'imaginari del tortellet que ha fet del català un idioma sense vísceres ni sang -i per tant sense esperança- cada cop queda més curt per explicar el país i endreçar-lo. Darrerament, els sociòlegs s'equivoquen més i tot que els poetes. Els intel·lectuals amb aires d’enginyer fan somriure més que els discursos de Duran i Lleida. 

És divertit de veure com els tics d’aquell pseudollenguatge creat per mantenir el país sota control, van quedant en mans de la parròquia interessada a mantenir les coses com estan. Els elogis ditiràmbics que Gonzalo Torné ha dedicat al nostre suplement són un exemple gairebé tan còmic d’aquest paisatge entendridor com l’Espanya plurinacional de Pedro Sánchez o les mencions de Marta Pascal "als soldats de PDeCAT"

Si Torné vol La Llança traduïda al castellà, que se la pagui ell o que li enviï una carta a Rajoy. El govern espanyol ja va subvencionar la traducció al català de la web d’El País, i no sembla que hagi servit massa als seus propòsits. A mesura que la cultura catalana abandoni el xaronisme i torni a distingir entre allò que és petit i allò que és gran, mantenir la relació amb Espanya a través de la comèdia cada cop serà més destructiu i dolorós.

La veritat fa por perquè és com un mirall. Un cop t'hi reconeixes o bé deixes que et faci miques mentre vas posant excuses o bé prens el risc d'intentar crear amb ella alguna cosa que l'honori i que l'elevi. "Sovint ens adonem que tot ha mort/ en un intent desesperat de viure", va escriure Francesc Garriga. És el que tenen les revolucions, que no són gaire còmodes i s'enduen moltes coses per davant. Normalment amb raó, encara que ens costi de reconèixer. 

Jo no penso estar trist, per més destrucció que vegi.