Recordo un dia, en una tertúlia postelectoral, quan el PSC estava en l'auge del seu poder i Zapatero semblava imbatible, que se'm va acudir de comparar els socialistes amb l'imperi austrohongarès. S'ensorraran de sobte i tothom es preguntarà per què, vaig dir. Era una de les meves primeres aparicions a la televisió i no oblidaré mai la cara d'haver vist un OVNI que va posar tothom. 

Amb el PP segrestat per la caverna, el PSOE semblava imbatible, però era evident que estava construint el seu futur amb aluminosi. Si el PSOE hagués afrontat llavors una reforma constitucional ara no estaria tan fotut. Entenc que era arriscat, però un s'ha de proposar els reptes quan encara és a temps de perdre-hi alguna cosa. Quan tot està perdut, arriscar és inútil i molt poc creïble. 

Al PP li està passant això mateix. Si a la Moncloa pensessin lògicament, els catalans que han fitxat estarien defensant la celebració d'un referèndum i estudiant la manera de guanyar-lo. Però de vegades la raó d'Estat i els interessos dels partits no coincideixen i els polítics, per por, per estupidesa o per frivolitat, s'abandonen als braços flonjos de l'autoengany, l'orgull i el cofoisme.

Cada vegada que Rajoy es pren a broma Pablo Iglesias posa en perill el futur del seu partit i l'estabilitat d'Espanya. Cada vegada que els joves surten a repetir els mantres corromputs dels seus tutors envellits per la història i la política, dificulten l'eficàcia de la regeneració que volen liderar. Quan Soraya Sáenz de Santamaria perd el temps donant peixet a l'estol de carcamals desenfeinats que li venen a explicar la Catalunya que creuen que Madrid vol veure, el seu somni de substituir Rajoy perilla.

No és casualitat que el PP porti dues setmanes fent el ridícul amb la història del diàleg. Quan els assessors i el màrqueting substitueixen a les Rites Barberá, vol dir que van maldades. És significatiu que el govern Rajoy hagi de premiar mòmies com Eduardo Mendoza o Enric Millo, quan en altres èpoques el PP va incorporar al seu univers figures com la de l'editor Jaume Vallcorba o Josep Piqué, que van donar un impuls a la seva creativitat sota l'ala del president Aznar.

No sé si recorden com va començar a morir el PSOE. Tothom parlava d'un llibre que es titulava No pensis en un elefant, d'un tal George Lakoff. Un dia l'elefant va entrar a la política espanyola i va agafar tothom per sorpresa. No m'estranyarà si finalment Rajoy acaba ofegant-se en la mateixa misèria que li ha servit per anar enverinant les carreres dels seus adversaris.

Rajoy mira de frenar el temps, però està atrapat entre un passat i un futur que cada vegada redueixen més el seu marge de maniobra. Els periodistes de Madrid, que en general són els éssers més servils que un català sigui capaç d'imaginar-se, li riuen les gràcies. Menystingut durant molts anys, el president passa ara un bon moment. Igual que Zapatero quan va veure les dents de la raó d'Estat, sembla que pensi: després de mi el diluvi. 

Mentrestant el problema que tenim aquí és que el Govern que prepara el Referèndum té la mateixa relació amb la tecnologia de l'autodeterminació que una tribu d'indígenes australians amb l'aeronàutica.