Una de les coses que he mirat d'explicar en els meus llibres és que, en les èpoques de crisi, les institucions fan servir el malestar de la població per sostenir-se i acabar de rematar els adversaris que les volen reformar o derrocar. Un altre fenomen que hi miro de descriure és com la cultura va guanyant terreny a la violència com a base del poder i la riquesa, especialment a Occident, on la guerra està mal vista. Ara un lector m'envia el PDF d'un assaig publicat el 2004, que parteix d'aquests dos temes per descriure els orígens de l'onada reaccionària que hem viscut els darrers anys.

El llibre, que es titula Whats the matter with Kansas?, explica com la dreta americana va començar a utilitzar els valors ultraconservadors de les zones més desfavorides dels Estats Units per usurpar l'hegemonia de la globalització als valors progressistes i preservar, així, a costa dels pobres, les polítiques econòmiques dels feliços anys 90. L'autor, Thomas Frank, es pregunta com pot ser que les poblacions pobres sovint regalin els vots als líders que garanteixen la seva explotació. El llibre és una mica histèric i repetitiu, però l'encerta quan conclou que l'energia electoral que s'obté de l'explotació de la ràbia a la llarga desertitza la política i agreuja la situació dels sectors que havia de salvar.

Llegint l'assaig de Frank i veient el panorama que tenim, és difícil no pensar en el PP que va perdre el govern el 2004, després dels atemptats de l'11-M. Seguint l'esquema de l'assagista nord-americà, l'aparició de Podemos i l'esquinçament del PSOE serien resultat de la política d'estigmatització del progressisme complaent i urbanita que es va produir durant l'època de Zapatero. L'aristocràcia socialista va començar a morir sota les invectives del PP i les seves manifestacions estrafolàries contra la legalització dels matrimonis gais, l'avortament, l'Estatut de Catalunya o les negociacions amb ETA. La imatge de Rajoy fent campanya entre camps de carxofes, o jurant el càrrec amb una mà sobre la Bíblia, es podria llegir com el resultat d'una guerra cultural, encara en curs, que ha anat soscavant les bases progressistes de la globalització a tot el món occidental. 

Com ja explicava Frank el 2004, la contrareforma actual parteix de la creació d'un clima polític guerracivilista, d'un columnisme conservador d'estètica antigovernamental, i de la mobilització de sectors fortament compromesos amb valors i formes de vida en retrocés. L'exaltació d'una retòrica d'emergència nacional, que reclama l'adhesió dels patriotes davant d'una amenaça interna o bé estrangera, seria una altra treta d'aquesta dreta que se serveix dels valors tradicionals dels sectors socials menys dinàmics per assaltar el poder. El declivi de l'hegemonia occidental ha restat molt marge de maniobra als governs, sobretot en l'àmbit econòmic. I com que els partits s'han de discutir per algun motiu, la cultura i els valors morals s'han convertit en un camp de batalla.

No és casualitat que l'Espanya de Rajoy s'hagi hagut d'acabar sostenint en l'Andalusia socialista, que és la base cultural de l'Espanya nacional. Els fenòmens de Pedro Sánchez o de Gabriel Rufián, o de la CUP, ens indiquen que l'èxit polític cada vegada dependrà menys del contingut dels programes i més del radicalisme i l'aparença d'autenticitat dels valors que es prediquen. El PP va ser pioner a utilitzar valors forts per encendre la ràbia de l'electorat i desgastar els adversaris polítics. En la mesura que el centre de gravetat de la globalització s'ha desplaçat cap a la dreta, això ha afavorit la seva imatge. Però fa molta gràcia veure que les estratègies subversives de Podemos en bona mesura són hereves del radicalisme del PP. La indignació i la duresa, quan no manes, sempre semblen més autèntiques. El problema és el llegat de confusió, grolleria i cinisme que acaben deixant.