Quan vaig arribar al bar del Parlament, cap a dos quarts de cinc de la tarda, ja vaig veure que la batalla era perduda. Els nois d’ERC es passejaven capcots i evitaven de mirar-me als ulls. 

Hi ha una manera de demanar perdó que quasi és una manera de dir adéu. M’hi he trobat d’altres vegades. Ho he vist a la universitat, en algun bar o restaurant, fins i tot en el meu propi llit. 

Hi ha un moment que la gent troba el seu límit i queda despullada, indefensa davant d’allò que creu que és. No es pot demanar que una zebra actuï com un tigre o que una gallina voli com una au de presa.

Una sargantana no pot mossegar com un cocodril. L’home té un potencial de transformació infinit perquè és un ésser creatiu, però per superar els obstacles cal que domini les seves pors i conservi la força d’esperit, que és el motor del geni i del talent. 

En situacions d’estrès la majoria de la gent perd l’esperança i es torna més dòcil i obedient que un animal. Els porcs, quan se’ls degolla, criden, es resisteixen, intenten fugir. Les víctimes d’execucions en massa desconnecten i esperen pacíficament que arribi el seu torn.

Vaig saludar Carles Campuzano i, a diferència dels nois d’ERC, estava eixerit. També em vaig fixar en un noi de Mas. Em va fer gràcia veure’l caminar amb aquella autoconfiança que caracteritza els galls d’indi fins i tot prop de les festes de Nadal, que és quan tenen més números per anar a la cassola. 

L’exconsellera Rigau em va veure i va cridar. “Enric!” S’havia mudat per a l’ocasió. Portava un vestit quicot però bonic, de tory moderna, que la rejovenia. “No cometeu l’error de la vostra vida —li vaig dir—". Però no em va escoltar. Em va abraçar com una adolescent que es troba amb un amic en una discoteca.

Vaig veure que la consellera Ponsatí s’arrossegava com una ànima en pena. La nit abans s’havia quedat sola defensant una declaració d'independència a l’americana, solemne i d’efectes immediats, que tragués la gent als carrers a celebrar-la i protegir-la. “Sabeu que no hi haurà diàleg i, d’aquí a uns mesos, en el millor dels casos, estarem igual que ara però més afeblits”, va dir en la darrera reunió de Govern.

Ni tan sols ella no s’esperava que la direcció de PDeCAT rebaixaria, amb l'aquiescència de Junqueras, el text que el Govern havia acordat amb la CUP. A l’hora de començar el ple del Parlament vam saber que els nois de l’Anna Gabriel acabaven de ser informats que el president Puigdemont no tenia la més mínima intenció de declarar la independència, ni de forma insinuada ni efectiva. 

El ple es va ajornar. Quan has cedit en allò que és fonamental ja et poden fer menjar tot el que faci falta, vaig pensar, recordant els tuits d’alguns cupaires del dia anterior. Vam sortir a fumar al pati interior del bar.

—No ho entenc —em deia una amiga—, què hi guanyen, amb aquesta maniobra?

—Tornar al peix al cove o morir en l’intent.

—Però per què? És molt poc intel·ligent. Ara fins i tot la meva àvia votarà la CUP!

—No té res a veure amb la intel·ligència. És la seva natura, no saben fer res més. Igual que ERC només se sap queixar de Mas i doblegar-se a les seves estratègies, ells només saben fer això. Com que la independència els va gran, prefereixen una travessia pel desert i, si cal, que alguns dels seus siguin inhabilitats, multats o detinguts, per seguir fent el ploricó, com han fet tota la vida.

Ben mirat no és casualitat que molts dels jueus que van aconseguir de sobreviure dins dels camps d’extermini se suïcidessin un cop van ser alliberats. Els comportaments que semblen raonables en virtut d’un context canvien el significat quan les circumstàncies es transformen. Per això hi ha gent que s'aferra al passat i que no vol la llibertat ni que l'hi donin regalada.

A poc a poc, em vaig adonar que el famós article 155 era el mateix discurs de Puigdemont. Espanya no pot exercir la violència de manera clara i directa contra Catalunya sense posar en evidència que és una nació i, de fet, una nació ocupada i reprimida. Necessita que alguns catalans li facin la feina bruta, que les aigües del conflicte s'enterboleixin de contradiccions i de discursos bizantins.

És el que va fallar en el referèndum. Si no hagués estat per la policia, els catalans haurien descobert fins a quin punt el Govern havia improvisat la seva organització i Junts pel Sí hauria entrat en crisi. Però la policia va deixar l’estructura autonòmica fora de joc i va obligar els catalans a triar entre quedar-se a casa o sortir a defensar el país. 

El referèndum, que havia de ser una mobilització folklòrica, es va convertir en una revolta nacional. L’èxit va ser tan gros que l’autonomisme va haver de passar-se una setmana furgant en la violència de la policia, passant imatges de caps ensangonats i excitant tots els fantasmes del franquisme i de la guerra civil, per crear un clima que donés peu a Puigdemont a cedir a les pressions.

Quan vam entrar a l’auditori a escoltar el discurs, vaig rebre un missatge que deia: “Al final no ha quedat tan malament”. No li vaig fer cas, ja sabia que una part de la classe política s’havia suïcidat passés el que passés. De seguida el telèfon va bullir. Amics que feia anys que no em deien res m'escrivien folls de ràbia. Qualificaven el Govern de boig, d'inepte i traïdor.

—Entre Barcelona i Madrid s'estan congriant les condicions d'una tempesta perfecta —em va dir un amic—.

—Miren de dur-nos a un gran daltabaix que no sigui per la llibertat de Catalunya però que sigui per culpa dels catalans. Igual que el 1936 —vaig comentar. Ara, com a mínim els veiem a venir.

Quan tornava cap a casa, Víctor Puig em va escriure: "@KRLS és un geni". "I Catalunya és surrealista", vaig córrer a contestar-li, somrient.