Fa angúnia de veure com alguns polítics independentistes ajuden a cavar la seva pròpia tomba indignant-se amb la performance de la Guàrdia Civil al TNC. Sembla mentida que cap assessor no els expliqui que l’única reacció positiva que poden tenir és animar el cos dels tricornis a aprofitar els seus darrers dies a la Catalunya ocupada. 

La figura de Franco s’ha de recordar, però no per ajudar els espanyols a activar els mecanismes psicològics que han mantingut els catalans esporuguits en ple apogeu de la democràcia. La comèdia de la Guàrdia Civil forma part de la mateixa estratègia de tensió que porta La Vanguardia a parlar continuament del 6 d'octubre.

La Guàrdia Civil, igual que els jutges, només tracta d’ajudar el pujolisme supervivent a exacerbar la mentalitat perdedora i moralista que la repressió ha escampat entre els catalans, especialment els més cornuts. El que hauria de preocupar l’independentisme és que els seus polítics organitzin un acte al TNC sense mesures de seguretat dignes de l’Estat seriós que diuen voler crear.

Si la propaganda es va inventar per empènyer la gent a fer guerres absurdes, no cal explicar fins a quin punt pot condicionar el comportament i les reaccions de les persones, en temps de pau. L’objectiu de la propaganda és controlar el marc dels pensaments per limitar les tries de la gent en funció de premis i càstigs ficticis, que només són possibles quan el discurs absent triomfa.

La propaganda sempre es disfressa de llei, de moral, de culpa, de seguretat, de silencis misteriosos i de paraules abstractes que no volen dir res sense la col·laboració al·lucinada de les seves víctimes. La propaganda tremenditza per atrapar les víctimes en sil·logismes estèrils. Per això el pujolisme es va esforçar tant a demonitzar Espanya, mentre l’Estat es mofava dels catalans com si els fusells encara tinguessin la força política de fa unes dècades. 

Si l’entorn de Mas que controla la premsa fa tant èmfasi en el patrimoni dels polítics i en les clavegueres de l’Estat, no és perquè vulgui guanyar el referèndum, és perquè en realitat no vol celebrar-lo o, arribats el cas, vol evitar que tingui la força efectiva suficient. La mala fama que la Guàrdia Civil té al país és una eina esplèndida per aconseguir que els catalans anticipin el desastre, i malgastin la força protegint-se de fantasmes.

De vegades fa riure i tot, veure com els diaris unionistes se’n foten de les pors i de la història dels catalans. Segurament molts periodistes de Madrid es creuen la porqueria que publiquen. També molts periodistes de Barcelona escriuen com si l’Estat pogués fer amb Catalunya el que va fer en d’altres èpoques. Amenaçar sempre surt més barat que no pas complir les amenaces, així com la covardia se sol emmascarar de pessimisme.

Aquesta història que els alcaldes seran jutjats per col·laborar en el referèndum és com la prohibició que va dictar aquella delegada del govern de Madrid contra les estelades. Tot i que alguns ja miraven de convèncer el ramat perquè portés banderes escoceses a la final de la Copa del Rei, quan Madrid va veure que els barcelonistes omplirien igualment el camp d'estelades de seguida va sortir un jutge a autoritzar-ho.

Això per no recordar la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt del 2009. Si no recordo malament la jutgessa que va prohibir-la, va acabar essent nomenada consellera de Justícia en el govern dels millors de Mas. Ara em fa somriure pensar que, com a consellera, aquella jutgessa audaç va assistir impassible a 554 consultes més, exactament iguals que la que havia prohibit. 

Després que hagin votat tres o quatre milions de persones m’agradarà veure quin dels dos Estats jutja els alcaldes i els consellers que hagin ajudat a organitzar el referèndum. En comptes de fer tants discursos dramàtics, el Govern hauria d’obrir una llista pública de funcionaris disposats a fer possible l’autodeterminació. Estic segur que seria un èxit sonat i que dissoldria moltes pors. 

Ara és fàcil amenaçar el patrimoni dels catalans, igual que és fàcil dir que el referèndum és il·legal, o que Catalunya quedarà fora de la UE. Quan el referèndum se celebri ja veurem si la justícia espanyola gosa empitjorar la situació de l’Estat a Catalunya. Fins i tot si Catalunya aconsegueix la independència, Espanya no es pot permetre destruir els interessos que té al país i, si ho fa, doncs ja ho pagarà. 

Així com l’autodeterminació és el nus mariner que va escanyant l’Estat a mesura que s’hi resisteix, el nus que Madrid té per asfixiar Catalunya és la por generada per les experiències de la història. Quan no pots desfer un nus només tens dues opcions. O bé sotmetre-t’hi com un gos amb corretja o si no posar tota la força a tallar-lo. Acabar amb la por que l’Estat intenta atiar a Catalunya és fàcil. No cal cap exèrcit. Només cal fer-li botifarra.