Fa deu anys vaig escriure un guió per a un còmic que començava amb una vinyeta de Rajoy morint al llit a l'any 2050, encara com a president del govern espanyol. En aquell moment, Europa era un oasi i la independència semblava el desenllaç més natural a les tensions entre Madrid i Barcelona. Ara em puc imaginar el PP manant a l'estil xinès o turc durant molts anys, però amb Catalunya atrapada dins d'Espanya.
El PP s'alimenta de l'odi i de la por dels seus adversaris i, per tant, és això el que escampa i promociona. D'altra banda, la resposta de l'Estat espanyol a la vitalitat de Catalunya sempre ha sigut l'obscurantisme. És per això que Rajoy cada cop sembla més que es trobi en la seva salsa. El panorama és fruit d'un patró històric solídissim i no ha d'estranyar gens a ningú.
Rajoy és un cacic de províncies amb aspiracions cosmopolites. Com Jordi Pujol, sap mesurar les seves forces i aprofitar les vanitats humanes. Aznar tenia idees d'estadista, però les idees d'estadista no es poden portar a terme contra Catalunya. En canvi, dirigida com si fos un casino de Pontevedra, la unitat d'Espanya és perfectament possible. Si Franco va aguantar durant 40 anys, per què no hauria d'aguantar Rajoy, que és més simpàtic i no ha fet cap guerra?
Com Franco, Rajoy no fa política, es limita a gestionar poder. L'objectiu del seu govern serà resistir la situació de Catalunya i la crisi europea sense permetre que l'economia espanyola quedi en mans dels Estats Units. Després del xoc emocional que ha produït l'ensorrament dels mites de la Transició, Espanya va camí de l'excepcionalitat. Un cop perduda l'esperança de ser un país normal, el PP intentarà compensar la desil·lusió adaptant a la modernitat la cultura del Spain is different.
Si la Generalitat no és capaç d'organitzar i defensar el referèndum, Catalunya esdevindrà el pretext perfecte per la creació d'una excepcionalitat espanyola, dins del marc occidental. De moment, cada vegada que Joan Tardà o el president Puigdemont parlen d'anar a la presó, com si tinguessin vocació de màrtir, l'independentisme fa un pas enrere i Rajoy guanya terreny. Cada vegada que la Forcadell barreja els desnonaments en la querella que li ha posat la Justícia espanyola, Rajoy guanya terreny i l'independentisme retrocedeix.
Espanya està en mans del PP i d'una colla de polítics catalans que van ocupar el lloc dels líders naturals de l'independentisme amb l'avantatge que els donaven les estructures provincianes del país. A diferència del catalanisme, l'independentisme no està pensat per pressionar Espanya amb l'objectiu d'aconseguir acords i concessions. L'independentisme no funcionarà mai com una eina de xantatge econòmic o moral, perquè està pensat per no haver de demanar perdó ni autoenganyar-se.
L'independentisme només pot funcionar com una expressió de la llibertat interior dels catalans, per això la gent no es cansarà de ser independentista encara que es cansi dels seus polítics, i per això el PP no es cansarà de degradar el panorama polític tant com calgui per evitar un xoc frontal amb Catalunya. Si no hi ha una altra gran crisi econòmica, o un empatx de poder produït per la manca d'una oposició prou consistent, l'única sorpresa que els espanyols poden donar és que el vot anti-PP es torni a concentrar en el PSOE.
Només si la crisi visqués una repuntada intensa, Pablo Iglesias tindria una oportunitat. En alguns diaris estrangers s'han donat avisos que la bombolla immobiliària espanyola encara és viva, i veig que els bancs tornen a donar hipoteques al·lucinants. Si no hi ha un daltabaix, tenim PP per temps, i veient com van les coses en el món i les ganes que alguns espanyols tenen de ser com Turquia, l'estabilitat es pot anar tornant molt tensa.