Amb la victòria de Donald Trump els darrers vestigis del racionalisme borni que va dominar Occident des del final de la Segona Guerra Mundial semblen haver passat a millor vida. L'assagisme i els diaris van plens d'autors que posen l'accent en els impulsos i en els punts cecs que dominen les persones quan prenen decisions o emeten un judici.

Els errors de càlcul que les enquestes i els analistes polítics han comès els darrers anys, són la punta de l'iceberg d'un procés que s'anava covant des de feia temps. Els fets traumàtics i els avenços tecnològics transformen les relacions humanes, i quan les relacions humanes es transformen la cultura envelleix, i també ho fan les formes establertes de poder i de coneixement.

Espantades per la bomba atòmica i l’Holocaust, durant molt temps les democràcies van bescanviar la recerca de la saviesa per l'exaltació de la tecnologia i l'estadística. Com és lògic, el supervivents de la Segona Guerra Mundial necessitaven estabilitat i es van concentrar en el control del món exterior. A mesura que el món exterior ha deixat de respondre als esquemes establerts, els sacerdots del seny i la raó han anat perdent el seu prestigi. 

La desorientació que han generat els darrers resultats electorals han convertit el periodisme i la política en una olla de grills. Les imatges que ancoraven els discursos hegemònics s'han desdibuixat fins a tal punt que sembla que tot el món occidental hagi quedat dividit entre els propagandistes que escriuen desconnectats de la seva pròpia experiència i els outsiders pintorescos que desafien els estereotips i els obstacles comunicatius que això genera. 

Com ja vaig explicar fa uns mesos, no tan sols som influenciables, sinó que a més també som molt refractaris a acceptar-ho. Com més feble i insegura és una persona més reàcia és a explorar o a corregir els punts cecs de la seva conducta i les seves interpretacions del món. Això mateix passa amb els sistemes polítics i econòmics i, naturalment, amb els intel·lectuals que hi estan més vinculats, per més raonables i assenyats que es considerin.

El caos només és creatiu quan som prou forts per abraçar-lo. Intentar contraposar la raó i el sentiment, és com intentar separar la categoria de l'anècdota o l'amor de la veritat. Per això el Referèndum ha agafat tanta embranzida a Catalunya, perquè no adora ídols impurs per fugir de la incertesa. Amb els mites calcinats com una foto dels Borbons, l'home civilitzat ha estat llançat de nou a l'aventura i en les properes dècades cada país haurà d'enfrontar-se als seus propis reptes i fantasmes. 

Els diaris que donen la culpa als electors dels resultats electorals parlen de la post veritat, però serien més precisos si parlessin de veritats en construcció -com la que el Carles Castro va publicar ahir a La Vanguardia, en un article ple de dades i estadístiques que fa poc encara haurien fet un gran efecte. No cal llegir gaires diaris per veure perquè quatre gats vam aconseguir tan fàcilment tornar el Referèndum a l'agenda. No és només perquè l'autodeterminació toca el moll de l'ós del conflicte amb Espanya, sinó també perquè el 9N va ser un èxit esclatant.

Aquests darrers dos anys m'ha costat fer entendre que el 9N estava pensat per devaluar l'autodeterminació; que es tractava d'enredar-nos com si fóssim el meu avi quan tenia Alzheimer i li donàvem suc de raïm en comptes de vi negre. Si Soraya Sáenz de Santamaria s'ha sumat a Xavier Domènech i al mateix Mas, i ha insistit que no en treurem res de repetir un altre procés participatiu, és perquè la base del poder és la manipulació i perquè el PP encara creu que podrà aconseguir que Puigdemont desconvoqui el Referèndum com va fer la vella CiU.

L'autodeterminació es troba en el centre de la guerra psicològica sobre la qual s'establirà el nou ordre polític a Catalunya. Per falsificar la història s'ha d'escriure exactament a sobre d'allò que ja està escrit. Així es canvia el significat dels records i es domina el relat i els raonaments que se'n desprenen. Des de 2012, Espanya no pot avançar perquè no pot eliminar del cap dels ciutadans la idea que, tres anys abans, va matar el pujolisme a Arenys de Munt: que Catalunya pot ser independent sense necessitat de violència. 

Per això hom pot ser un excel·lent economista de Columbia i no entendre perquè dir que el 9N va ser un referèndum era un suïcidi. En la època que ve caldrà fer molta introspecció perquè les coses surtin bé. I tenir en compte algunes dades que ens passen per alt, només perquè no ens les repeteixen cada cinc minuts. Ahir, per exemple, vaig posar un moment la Marimorena de 13TV i vaig veure això imprès a la pantalla: ¿Negociaria la unitat d'Espanya amb els nacionalistes? 50,4 % Sí / 49, 6% NO.

Jo diria que és Espanya, no pas Catalunya, que està dividida sobre el Referèndum.